Tots serem vells.

Publicat a 'El Vallenc' el 04.07.08

-

Fa una setmana vaig estar a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona acompanyant al meu pare al metge. La sala d’espera era plena de gom a gom i vam seure a les dues úniques cadires que quedaven lliures.
Al cap de cinc minuts va sortir de la consulta de l’oftalmòleg un senyor d’uns vuitanta anys acompanyat per la infermera. Una dona, ja de per sí, amb cara de mal humor i més desagradable encara quan va obrir la boca: L’home no s’hi veia a un pam de nas i l’hi preguntava què havia de fer amb els papers que l’hi havia donat. Ella, com si el señor volgués tocar-l’hi el que no sona, va respondre impertinent “baje abajo y pida para ir a Barcelona” El senyor en qüestió, que després vaig saber que es deia Josep, va posar cara de sorpresa i, amb impotència i veu dèbil, l’hi va dir a la infermera que no sabia pas com aniria a Barcelona, que la seva dona s’havia mort feia quinze dies i els seus fills ni tan sols l’acompanyaven al metge i que tampoc sabia com trobar el taulell si no s’hi veia a dos pams del nas. La senyora es va limitar a mirar la resta de pacients que esperàvem a la saleta i aturant la seva mirada en els meus ulls (buscant potser la meva mirada empàtica i exculpatòria) va dir “yo ya no puedo hacer más”, es va girar, va obrir la porta de la consulta i s’hi va esmunyir deixant l’home sol i desvalgut enmig del passadís, envoltat de mirades d’impotència i llàstima.
En Josep va renegar en veu alta, va dir que quina mala sort tenia a la vida, que sense la seva dona no podria fer res i altres lamentacions amargues. Intentava desar el paper que l’hi havia donat la infermera en una mena de funda de plàstic que duia a la butxaca però ni tan sols en això se’n sortia. Tenia les ungles de les mans negres i descarnades, la barba mal afeitada i els ulls petits, un d’ells tot blanc, l’altre l’aclucava i semblava a punt de regalimar-l’hi una llàgrima de ràbia. Premia els punys i no mirava ningú.
La infermera havia fet vista i oïdes sordes i els que sèiem a la sala d’espera, si no hi fèiem res, hauriem justificat l’actitud de la malagradosa dona.
Em vaig aixecar i l’hi vaig oferir la meva cadira. Primer va desconfiar una mica, em mirava de reüll amb l’únic ull possible que en aquells moments tenia borrós per l’efecte de les gotes que l’hi havia posat l’oftalmòleg. Vaig esperar la infermera i l’hi vaig demanar que m’expliqués què havia de fer el Josep. Després el vaig acompanyar a admissions a omplir els papers que necessitava. L’hi vaig preguntar on vivia i vaig trucar als Serveis socials de la seva zona que l’endemà el van anar a visitar per fer-se’n càrrec.
Si no és prou dur tenir vuitanta anys, sentir-se a la recta final de la vida i veure que el físic no acompanya tot i tenir el cap tant clar com als trenta, al Josep se l’hi afegia haver perdut feia tant sols quinze dies aquella persona amb qui probablement havia compartit gran part de la seva vida. I una infermera absurda s’entestava a complicar-l’hi la que a ell l’hi quedava. En aquell precís moment, en aquella petita fracció de temps, al Josep se l’hi van esgotar les forces. Semblava talment que no podia fer tant sols una passa.
Per què hi ha persones que tracten la gent gran com escorrialles d’aquesta vida? Per què si podem ajudar a fer més planera una vida hem de posar-hi entrebancs?
La infermera feia cara de començar a tenir edat de jubilar-se. Fóra bò que aviat ho fés i deixés de fer pagar als pacients els seus problemes. Només espero que a ella, d’aquí a vint anys, no l’hi passi com al senyor Josep que em va donar un exemple de voluntat i valentia, i no s’hagi de trobar sola i desamparada enmig d’un passadís d’una consulta amb una infermera tant malcarada com ella, perquè els errors passats l’hi retornaran com una alenada i ja no serà a temps de solventar-los.
I no vull pensar que, si jo no m’hagués aixecat d’aquella cadira, cap de totes les desenes de persones que hi havia a la sala ho hagués fet perquè si fós així no podem negar que som davant una societat cruel a la que l’hi reclamem tot i no l’hi oferim res, de la que ens hauriem de sentir avergonyits i si més no ens passegem com robots programats i sense sentiments per les sales d’espera, però bé que ens neguitejem i treiem foc pels queixals quan passen els minuts i la infermera malagradosa no ens crida.
La història de sempre o més aviat d’aquesta societat moderna: l’egocentrisme tàcit, pur i dur que governa les nostres vides. Potser qui és així sigui més feliç però jo prefereixo no viure tota la vida en la ignorància emocional.

-

Generació dels setanta. No perdem el nord.

Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 30.05.08)

-

Fa dues setmanes vaig anar a un recital de Raimon a Terrassa. A part d’agradar-me la seva música i de considerar-lo un magnífic poeta, anar als seus recitals és fer tot un exercici de memòria; és, per als… joves? com jo, un llibre obert on aprendre que sempre vindrem d’un silenci i que, ara que ens ho permeten, no podem callar. Per mi és una persona de qui aprendre com afrontar la vida: com evocar el passat sense sentir-nos-en víctimes i com afrontar el futur sense por. Com fer una ullada enrere per agafar embranzida endavant en la direcció correcta.

Vaig néixer l’any mil nou-cents setanta-cinc. Quan tenia sis anys no entenia per què el cop d’Estat del vuitanta-u espantava tant als grans. No hi havia policies? Em preguntava. El que no comprenia era que els “policies” a qui em referia, pocs anys abans anaven vestits de gris i acataven les ordres de Tejero com a tinent coronel de la Guàrdia Civil. El dia que, ja més gran, vaig ser plenament conscient del que va passar al congrés i, sobretot, de com hauria pogut ser la meva vida si Tejero s’hagués sortit amb la seva, se’m va eriçar la pell i vaig comprendre la importància de la política.
Tots aquells que hem nascut passada la dictadura ja només la recordem com una història de por que expliquen els pares o els avis i que, a molts, els avorreix. Els avorreix tant que no en volen saber res o, pitjor encara, l’idealitzen. Els avorreix tant que obliden el passat que no han viscut sense comprendre que som on som perquè vam ser com vam ser. I aquest oblit i desconeixement els fa indiferents als perills polítics del futur. Certament, a mi m’avorreixen ells (tant com molts polítics tot s’ha de dir) per fer bandera de la incultura.
Joan Fuster va publicar una breu i clara reflexió: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.” Deia que la política és l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que ha de ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat.” Hi estic d’acord. Hauriem de deixar d’associar la paraula política només als polítics. Perquè és molt més que això i, massa vegades, confonent-ho, la desprestigiem.
Per més que ens hi encaparrem cap ideologia de cap partit polític s’ajustarà de ple a les nostres idees. Cada persona és única però necessita interactuar amb els altres per aconseguir certs objectius. D’aquí els frec a frec interns de tots els partits en algun moment o altre de la història, d’aquí el valor del diàleg, perquè sense diàleg no hi ha acords, tant necessaris per evolucionar.

Quan hi ha eleccions les mentides traspuen amb cada intent de convèncer al poble, a cada artícle, a cada paraula. No m’estranya que, a qui l’hi costa creure en la política, l’avorreixi definitivament amb tanta petulància com flota per l’aire. Per això escric avui, perquè no molestin les meves paraules, perquè no s’hi trobi cap sentit ocult. Només llenço un crit de ràbia per com m’entristeix veure com moltes persones obliden tant fàcilment i confonen termes que, pel bé de tots, no haurien de confondre. És primordial saber, és primordial aprendre, és primordial mirar enrere, és primordial escoltar, és primordial tenir opinions, és primordial saber què volem per nosaltres però també per als altres, és primordial tot això per ser persones completes.

No hem de donar l’esquena a la democràcia. Per ser conseqüents, tenir empatia amb aquells que han patit la història i, sobretot aprendre dels errors, ens n’hem d’ocupar. Més val posar-s’hi amb ganes.
Obrim els ulls i agafem les regnes d’aquest món que ens espera. No oblidem, perquè hem d’explicar el passat als més joves. No oblidem, perquè oblidar ens empobreix.
Som la primera generació nascuda quan Franco i el règim agonitzaven i no hi ha excuses: tenim un deure moral i històric amb tots aquells que ens precedeixen.

Lladres del temps.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 16.05.08)

-

A diferència d’altres persones m’agrada la rutina. La rutina de fer certes coses, que jo he escollit, de la mateixa manera cada dia. Últimament però me l’han alterada i algú me n’ha imposat una altra: Cada tarda a les setze quaranta-cinc em desperta el telèfon de casa. Cada tarda la mateixa història: Penso el deixo sonar, penso l’agafo i abans de la cinquena trucada m’aixeco i corro. Encara estic adormida, les connexions cerebrals desconnectades, quan una veu simpàtica (massa simpàtica…?) m’escup paraules apreses, perquè quan l’aturo es desconcerta. L’hi pregunto a la veu d’on han tret el meu número de telèfon, em diu que de la seva base de dades, que algun cop dec haver estat donada d’alta en algun dels seus serveis i que per contracte s’estipula que poden fer ús de les meves dades. L’hi dic a la veu si es pensa que sóc idiota, que jo no he estat mai donada d’alta en cap servei d’Orange (parlem clar) i que la trucada que em fan dia sí dia també és il.legal. La veu em demana disculpes i penja. I a mi ja m’ha passat l’hora de la migdiada.
Feia massa dies que em trucaven, feia massa dies que demanava, si us plau, que no ho fessin més, feia massa dies que em robaven la tranquil.litat i el temps i vaig decidir acabar-ho.
La del 012 va ser la primera trucada d’un periple que, una setmana després, encara dura. Si algú, algun cop, m’hagués dit com de surreals poden arribar a ser aquestes coses no m’ho hauria cregut. Al 012 vaig demanar per Consum. Em van dir que estaven ocupats, que deixés el meu telèfon que em trucarien l’endemà. Al vespre encara no m’havien trucat així que vaig tornar a marcar i llavors sí, vaig aconseguir parlar amb algú que em va dir que aquest tema no el porten, que a Madrid hi ha una tal ‘Agencia estatal de protección de datos’ que vetlla pels drets dels ciutadans (Ai quina por! de Madrid m’havien de defensar…) Una veu malcarada, a qui diria vaig provocar un coitus interruptus, em va informar que havia de trucar a Orange i reclamar el meu Dret de cancel.lació de dades. Vaig pensar que les coses anaven prou bé i que, tot i el coitus interruptus, algú m’anava informant. Després de trobar el número d’Orange a internet hi vaig trucar: Una veu electrònica em demanava que escollís entre dues opcions: que marqués el meu número de telèfon si era clienta o bé que m’esperés. Vaig esperar. I esperar. Esperar més encara, escoltant una música que treia de polleguera. Finalment una veu, aquest cop amable, em va preguntar què volia. Vaig respirar alleujada, em sentia cansada. L’hi vaig explicar que volia exercir el meu dret de cancel.lació de dades. En aquell moment, com per art de màgia, la veu es va tornar impertinent; em deia que allò era el Departament comercial i que no en sabien res del que els demanava. Suspirs... Els meus suspirs d’afebliment davant la incomprensió de certes coses que passen en aquest país. Després d’intentar parlar amb un superior i que em pengessin dues vegades, em van donar un suposat número d’atenció al client. Un 902 que, misteriosament, no em donava altra opció que parlar altre cop amb el Departament comercial. Era una altra veu i vaig tornar a explicar el mateix, que tinc un dret i que vull exercir-lo i que vosaltres m’ho impediu. Ni cas. Que això és el Departament de vendes i no sabem res. Vaig anar trucant, vaig parlar amb quatre persones i cap em va ajudar.
Indignada vaig decidir tornar a trucar a Madrid. A la Agencia estatal de protección de datos s’hi va posar una altra veu antipàtica a qui l’hi vaig explicar tot el procés. Em va dir que sempre passa el mateix (I no m’ho podien dir abans!?). Quan vaig preguntar per què la primera noia amb qui havia parlat no me’n havia informat, es va expolsar les puces. Amb aquesta trucada vaig aconseguir saber que havia d’enviar, per correu certificat, un formulari a Orange demanant la cancel.lació de les meves dades i que si, en el plaç de deu dies, tornaven a trucar-me l’agencia emprendria accions legals. Vaig aconseguir descarregar el formulari d’internet després de passar mitja hora buscant-lo, el vaig omplir després de llegir els dotze punts explicatius, el vaig posar en un sobre i vaig anar a correus. Mitja hora de cua i, finalment, llestos!
Més de tres hores i vuit trucades per demanar que uns incompetents no es comportin de manera il.legal.

D’això fa cinc dies. I el silenci començava a regnar a les tardes a casa. Avui a les setze quaranta-cinc m’he estirat a fer la migdiada. Al cap de cinc minuts ha sonat el telèfon. M’he aixecat d’un salt, encara adormida i, a l’altra banda del fil telefònic, una veu em deia que trucava de Finconsum i que em volia fer una oferta. Misteriós… Perdonint-me però estic de mala bava.

L'art d'escriure, de perdre la por a un mateix.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Escriure un artícle és com fer un planell d’una casa: tot comença amb cert desordre, les paraules surten del cap i les plasmo desorganitzades, frases que a mesura que escric sóc conscient que no reflecteixen el sentit del meu pensament. Ho sé, però les escric igualment perquè no s’evaporin les idees. La pàgina es va configurant però amb un desordre que, de moment, més que agradar-me m’angoixa. I si aquesta vegada no me’n surto? i si un cop escrit tot no sé posar-hi ordre? És tant diferent l’actitud d’escriure per escriure, per tu, de la d’escriure per als altres... Quan escrius per escriure, com ara, et centres en el tema; quan escrius per mostrar et vénen tot de veus al cap, de gent que coneixes i que no coneixes i que opinaran. I no vols que cap opinió pugui influïr-te i lluites contra el fantasma que tu mateixa t’has creat i tires endavant, empenyent-te, decidint-te per unes paraules i no per unes altres que saps que poden o no agradar. Escriure és aprendre a decidir per tu mateix, aprendre a fer-te responsable del que, tu sol, penses i escrius; a fer-te responsable de les teves idees i exposar-les, sense por, davant els altres.

Així doncs, quan la pàgina és gairebé plena de frases, paràgrafs i paraules soltes, la miro de dalt a baix, me la llegeixo una vegada i una altra i em disgusto amb mi mateixa perquè el que hi diu no s’ajusta ni de bon tròs al que jo diria. I llavors començo la feina més minuciosa, paraula a paraula, busco sinònims que expressin millor allò que tinc al cap, frase a frase, algunes les canvio de dalt a baix després de pensar més d’una hora i la pàgina va agafant forma. Ja puc esborrar paràgrafs antics i enganxar el nou i definitiu amb l’anterior. Així, poc a poc, més del que m’agradaria, l’artícle comença a assemblar-se al que havia imaginat però mai, mai quedo convençuda de les formes. No dubto pas de la idea però com diu Woody Allen, després de fer una pel.lícula s’adona que només s’assembla en un cinquanta per cent a com se l’havia imaginat. És així sempre.
Va haver-n’hi una, només una, que diu que s’hi ajustava en un vuitanta per cent. És el que m’està passant a mi amb aquest artícle, que parlant parlant de com escriure, avui les paraules em surten exactes, les frases se m’endrecen soles i no em cal esborrar cap paràgraf. Tot i així no n’acabaré convençuda al cent per cent perquè no sóc perfecta. I l’escric de dalt a baix a la primera, segurament, perquè em venia de gust parlar-ne, explicar-vos què sento quan em poso davant una pàgina en blanc i fer-vos servir a tots plegats que em llegiu, per què no, de psicòlegs per un dia.

Religions: Estaques a la roda de l'evolució.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 02.05.08)

-

Es ven terreny. De mig quilòmetre quadrat. Inclou torre construïda amb materials de primera qualitat, interiors de marbre i or, vint habitacions i molts més banys. Sistema de seguretat, guàrdia personal a cada porta de l’estança; majordoms i cuiners a disposició. Terreny amb jardins i jardiners inclosos, camp de futbol, museus que esguarden moltes de les obres pictòriques més valorades de la terra i un llarg etzètera. Raó: Santa Seu.

A qui no l’hi vindria de gust viure en una caseta com aquesta? Parlo de la Ciutat del Vaticà; estat format única i exclusivament per resguardar la Santa Seu; parlo d’un país amb Govern propi, amb capritxets com la utilització d’euros d’encunyadura diferent als de la resta de la Comunitat Europea, que només utilitzen les quatre-centes cinquanta persones que hi viuen.
La Ciutat del Vaticà és plena de despeses absurdes, de catòlics que viuen en abundància i es regeixen per les seves pròpies normes: En matèria de drets humans, per exemple, la Santa Seu és present en molts dels organismes de la Carta Internacional de Drets Humans però no té ni firmats ni ratificats la Convenció Internacional i el Protocol Facultatiu sobre l’el.liminació de totes las formes de discriminació contra la dona, o el segon Protocol Facultatiu destinat a abolir la pena de mort; entre d’altres. Rancieja, put a dictadura, però tot i així [aquesta immensitat de caseta es financia gràcies als acords, els Concordats, que la Santa Seu té amb molts estats.
Sembla talment que vivim al segle dinou que política i església encara han d’anar agafades de bracet. Ja és hora que l’estat sigui laic, també de fets i no només de paraula i que l’església es financiï sola.

Ateu és qui creu que Déu no existeix. Agnòstic és qui dubta de l’existència d’un Déu per la complexitat comprensiva de tot allò que va més enllà de nosaltres; la frase tant típica de “si no ho veig no m’ho crec” però deixant la porta oberta a la probabilitat.
Jo no sé si decantar-me per una banda o per l’altra, però si he de pensar en probabilitats, m’inclino més per creure en la vida més enllà del nostre planeta. Fóra pràcticament absurd que, tant infinit com creiem que és l’univers, hi estiguéssim sols. Un Déu? Tot depen de si les altres formes de vida han superat el nostre nivell d’intel.ligència. Podem veure com un Déu un ésser més intel.ligent que nosaltres? És molt probable. Potser això mateix els va passar als nostres avantpassats. Fa uns dies Stephen Hawking deia: “la vida primitiva és molt comuna i la vida intel.ligent és molt escassa, alguns dirien que encara no existeix a la terra”. El meu Déu podria ser, a estones, Stephen Hawking però no aquell en el que l’església s’empara per captar fidels. No m’agrada creure cegament en res que pugui intuïr que intenten imposar-me perquè a partir del moment que hi ha una imposició hi ha un interès material, econòmic, que no m’encaixa amb l’altruïsme del que tanta gala fa la rel.ligió catòlica.

Parlo d’aquesta com podria parlar de qualsevol de les religions del món. Totes es basen en imposicions sectàries; totes tenen caps visibles, que viuen com reis, a qui seguir, a qui adorar; i normes estrictes per infondre por a qui hi cau de quatre grapes. Potser les religions ajuden certes persones, potser hi ha feligresos bons, que dediquen la seva vida a ajudar als altres, però no és excusa perquè la religió encara tingui tanta influència en aquelles persones que no hi creiem, no és excusa perquè cada dia, al món, hi ha moltes persones perjudicades a causa de la religió en comparació amb les que en surten beneficiades.

Si no som més intel.ligents és perquè els nostres avantpassats van basar la seva vida en normes inmenjables. I molts de nosaltres continuem volent que els nostres fills aprenguin a resar gairebé alhora que aprenen a escriure. Un fre a mirar més enllà de les creences imposades. Per mi, estaques a la roda de l’evolució.

Stephen Hawking.

El periódico 21.04.08 Agència EFE.

-

"Si la raça humana continua durant un altre milió d'anys, haurem d'anar on ningú no ha anat".

-

L'astrofísic anglès Stephen Hawking ha afirmat que l'home ha de persistir en l'exploració espacial amb la mateixa ambició amb què es va llançar a la conquesta d'un nou món després de l'arribada de Cristòfor Colom al territori americà el 1492.

En una conferència a la Universitat de Georgetown, a Washington, per celebrar els 50 anys de la NASA, Hawking ha dit que la situació al món és similar a la que regnava a Europa a finals del segle XV. "És possible que (a Europa) argumentessin que era una pèrdua de temps enviar Colom a una missió inútil", ha comentat el teòric de la física quàntica i la cosmologia.

.

Hawking, que pateix esclerosi lateral amiotròfica i ha d'utilitzar un sintetitzador de veu, ha recorregut a l'humor per destacar els canvis que va causar l'arribada de Colom al nou continent. "No tindríem la Big Mac o a KFC (Kentucky Fried Chicken)", ha dit el científic de 66 anys en referència al menjar ràpid nord-americà."Si la raça humana continua durant un altre milió d'anys, haurem d'anar on ningú ha anat", ha dit, encara que ha advertit que això "no resoldrà cap dels problemes immediats al planeta Terra. Els viatges espacials ens permetran tenir una millor perspectiva d'aquests problemes i tant de bo ens uneixin per enfrontar un desafiament comú", ha expressat.

.

No estem sols

Per Hawking l'exploració espacial hauria d'incloure la creació d'una base permanent a la Lluna en el curs dels 30 anys vinents, així com el desenvolupament d'un nou sistema de propulsió per portar l'home més enllà del sistema solar.A la pregunta de si l'home està sol a l'Univers, Hawking ha respost: "Probablement no". I ha tornat a recórrer a l'humor per assenyalar: "La vida primitiva és molt comuna i la vida intel·ligent és molt escassa, alguns dirien que encara no existeix a la Terra".

Acceptació.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 14.04.08)

-

Un gimnàs és un dels llocs més idonis per analitzar el comportament humà. Fer exercici desinhibeix, la música engresca, l’espai és relativament reduït per la gent que hi ha i tothom parla pels colzes. L’altre dia, esperant el començament d’una classe, un grup de noies s’explaiaven en veu alta. La intenció era afegir-m’hi quan una d’elles va preguntar a les altres si sabien res d’aquell noi que abans venia sovint, “si dona, aquell que és gai” -va dir. I tot seguit van engegar una conversa d’allò més surrealista, gairebé excusant el “desviament” del noi en qüestió. Per acabar concluïnt, entre rialles, que a pesar de ser gai és bon noi. Bé vaja, l’hi perdonaven la vida...
Vaig decidir esperar el començament de la classe asseguda en una altra banda.

Estic convençuda que algunes de les noies que van participar a la conversa tenien una opinió totalment contrària a la d’aquella altra però, si més no, l’acataven.
Només hi ha una resposta al fet que, a vegades, siguem tant maleables davant els altres: l’acceptació. Volem i esperem ser acceptats allà on anem i per la persona que a cada moment tenim al davant. I per aconseguir-ho som capaços d’aparentar i esclafir una rialla davant unes paraules que no van amb nosaltres.

I és que vivim massa pendents dels altres i de la seva opinió. Un dia una persona que s’havia separat em va preguntar si creia que havia fet ben fet. L’hi vaig respondre amb una pregunta: “ben fet, respcte a qui?”. És evident que el que és bò per nosaltres pot no ser-ho per als altres. I mentre el que fem no passi per alt els seus drets, ningú pot jutjar-nos amb falsa objectivitat.
Creiem poc en nosaltres mateixos, quan només necessitem la nostra única aprovació per prendre decisions. I basem, massa sovint, la nostra felicitat personal en funció del què diran o del que la societat etiqueta com a ben o mal fet, quan hi ha moltes maneres de fer les coses i totes igual de lícites per cada persona que les fa.

Per resoldre-ho va bé aprendre a el.liminar els “he de” del nostre vocabulari, tant de les coses més simples com de les que considerem més importants. Tenim milers de pensaments durant el dia i la majoria són per auto obligar-nos: he de fer més exercici, he de començar una dieta, m’he de comprar això o allò, he de trucar a tal o a tal altre, he de deixar de fumar, m’he de comportar així i no aixà, he de quedar bé, he de, he de, he de.... Pensant així convertim les decisions preses, el que “volem” fer, en obligacions perjudicials. Ens passem molts dies estressats per aquest motiu però no ens n’adonem que ningú ens hi obliga.

Qui s’acostuma a exigir molt a ell mateix acaba exigint als altres, els perjudica quan no accepta la seva manera de ser, no els deixa evolucionar i s’excusa emparant-se en tot un seguit de normes rígides que només ell ha dictaminat. Si no estem d’acord amb la manera de fer d’algú, ningú ens obliga a mantenir-nos al seu costat. Si no estem d’acord amb la manera de pensar d’algú no tenim perquè fer-hi pinya; la distància, moltes vegades, és la millor aliada.

La vida és plena d’eleccions, encara que no ens ho sembli, gairebé cada segon decidim una cosa. Així doncs la nostra vida només la governem nosaltres i quan diem que “hem” de fer una cosa, realment és que “decidim” fer-la. Que no ens serveixin aquestes auto imposicions doncs d’excusa per estar de malhumor amb els altres, quan només nosaltres som responsables al cent per cent de com ens va la nostra pròpia vida i mai podrem ser acceptats per totes les persones que ens envolten.

Pressa per estimbar-nos.

Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 04.04.08)

-

Fa temps que vivim en una societat fosca, que engoleix persones o, pitjor, personalitats, per convertir-nos a tots en una sola massa frívola i feréstega. Una societat que va massa depressa i que encara no aprèn a desaccelerar; amb valors majoritàriament negatius que devoren els principis d’igualtat, respecte i convivència. Una societat consumista que condiciona gran part de la felicitat a l’obtenció de béns materials.

Sempre sentim a parlar de la importància de l’autoestima que vé determinada per la genètica, per les vivències, però també pels valors culturals i l’autocontrol. Quan això falla, quan hi un buit en valors i no hi ha autocontrol, sorgeix la part fosca de l’autoestima i es converteix en narcisisme. La societat és narcisista, competitiva, distant i avara en tendresa, comprensió, comunicació i paciència.

Ja fa anys que la cultura de l’esforç, imprescindible per formar persones responsables amb el món que les envolta, s’ha transformat en la cultura de la immediatesa: Tot ho volem ara i aquí, l’ansietat ens devora i provoca depressió, que ja és una de les principals causes de baixa laboral.
Moltes persones no han evolucionat i continuen tenint els mateixos principis que quan eren nens. I fer-se gran hauria d’anar associat a créixer emocionalment per adquirir valors que són fonamentals per relacionar-nos correctament i saber gestionar les nostres emocions. Tant important és cultivar la intel.ligència racional com l’emocional per desenvolupar-nos coherentment i no fer mal als altres. I cultivar la intel.ligència emocional requereix introspecció, observació i aprenentatge d’un mateix. Implica coneixe’s millor per saber què necessitem, què volem, com demanar-ho i que els altres ens puguin entendre millor. I també ens ajuda a tenir empatia, a posar-nos al lloc de l’altre i entendre’l.

Quan m’aboco a la finestra de casa m’espanta veure com de cada cinc cotxes que passen tres van a una velocitat molt per sobre, ja no de la permesa, sino de la raonable. A les deu del vespre baixo a llençar la brossa i, només obrir la porta, la música del gimnàs del costat s’escampa per tot el veïnat, el bum bum se t’instal.la al cos i a l’ànima i tornes a casa amb el cor accelerat d’incomprensió. Parlo de gent en general i parlo de l’individu o individua que surt de casa donant un cop de porta com a únic diàleg, comuniació no verbal en diuen, quan les paraules fan més falta que mai entre les parelles, entre els fills i els pares, entre germans, entre el cap i el treballador, entre les amistats, etc...

Vivim en una societat on les persones ens mirem contínuament el melic: Quedem amb les amistats i ens posem a parlar de l’últim cotxe que ens hem comprat, però no som capaços de fer-los una abraçada i preguntar com estan. El consumisme, el materialisme i les aparences han convertit la nostra societat en una massa frívola i competitiva que espanta i hauriem de ser capaços de desaccelerar per educar futures generacions que fóssin alhora capaces de canviar el rumb d’aquest dia a dia vertiginós i esperpèntic de fanfarroneria. Però la societat només canviarà de rumb si les persones, una a una, hi canviem.

Penso que no se’m pot titllar de carca si reïvindico que reduïm tots una marxa per no acabar-nos estimbant; per refer una societat més justa i respectuosa amb els altres, més madura, on les paraules i els actes siguin més meditats. On el narcisisme i l’egocentrisme deixin d’anomenar-se autoestima. I l’autoestima i honestedat veritables ens ajudin a ser millors ‘amb els altres’ i no ‘que els altres’.

.

Conscienciació feminista.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a El Vallenc el 14.03.08)

-

Em declaro feminista. I em vé de gust posar el dit a la llaga perquè la igualtat entre homes i dones és més lluny d’aconseguir-se del que algunes persones creuen; perquè encara és necessari manifestar-se contra algunes grans injustícies sexistes i petites actituds quotidianes, que no per quotidianes se’ls hauria de donar menys importància.

L’altre dia vaig llegir a un bloc d’internet, escrit no precisament per un home sino per una dona, que el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar. Quan llegeixo certes coses se’m fa un nus a l’estómac. Em sorprèn saber que encara hi ha homes i dones que les consideren paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definció que el Gran diccionari de la Llengua catalana fa de cadascuna:

Masclisme: Actitud que consisteix a atribuïr als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.
Feminisme: Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.

‘Actitud de superioritat’ enfront ‘moviment d’igualtat’. Qui gosa extreure’n semblances està molt mal informat.

S’ha parlat tant del tema que hi ha a qui l’avorreix però se n’ha de continuar parlant perquè encara massa vegades es fa difícil ser dona en una societat on pots arribar a sentir-te dir que fas mala cara perquè deus tenir la regla, en una societat on s’exhalten els cossos perfectes, on ens rodegen pel.lícules, fotos, calendaris, pàgines d’internet on s’hi exposen dones que no tenen res a veure amb la majoria de nosaltres.

Fer la vista (o l’oïda) grossa és una de les maneres de sobreviure al tracte masclista a què ens sotmeten, de tant en tant, a les dones. Però a mesura que una es va fent gran, cada vegada l’hi costa més ignorar paraules, mirades i fets.
Fins que un dia decideix que no callarà més, que convertirà els crits ofegats en paraules i, aquell dia, et sents a dir que ets massa susceptible i se’n riuen de tu a la cara. Realment aguantar tanta ironia i sarcasme, tard o d’hora, acaba passant factura a l’autoestima.

També hi ha aquelles dones que, en un rampell de ràbia o per pura desinformació, decideixen unir-se a l’enemic i, com se sol dir, acaben sent més papistes que el papa. Masclistes ells? Doncs, de retruc, com una falsa defensa, més sexistes elles encara. I au, ja les tenim comparant mides de membres virils i/o queixant-se de com de malament condueixen les seves compatriotes, sent infidels a tort i a dret o imitant moltes altres coses que fan alguns homes. Com que hem de ser iguals, serem iguals...
Però en estupidesa!

Sigui per a o per b la majoria de dones necessitem renovar contínuament els nostres sistemes de defensa, unes ens decantem per una opció, altres per una altra, però el que demostra que vivim tots plegats amb un problema és que se’ns fa impossible la indiferència.

Per acabar voldria tenir un record per totes aquelles dones mortes degut a la violència de gènere i fer un apunt per dir que, molt probablement, si l’home es trobés en el lloc de la dona, tot el genere femení s’implicaria per mirar de resoldre el problema. Massa homes giren l’esquena a aquests fets perquè no volen ser inclosos en el mateix sac. Les dones sabem perfectament qui pressiona el gallet, però som conscients que no hi ajuda gens el comportament masclista general de la societat on, molts nens s’emmirallen a mesura que es van fent grans. Una consciència que també haurien de prendre tots els homes sense excepció perquè la societat deixés d’educar maltractadors i assassins.

Un símptoma clar de desinterès sobre el tema és la gran preocupació que causen les morts per terrorisme i la poca que causen les ocasionades per violència de gènere quan són, en quantitat, moltes més a l’any.

Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista. És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però és un esforç necessari i ineludible per tots.

-

Prejudicis.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Estic llegint un llibre que ja té molts anys però que considero tant vigent com molts altres d’actuals. Es diu “Les teves zones errònies”. N’havia sentit parlar molt però no m’havia decidit; ara hi he entrat de ple. Hi ha molta gent a qui no l’hi entusiasmen els llibres d’autoajuda i potser és perquè decideixen que ja han assolit el seu nivell màxim d’autoconeixement i autocontrol. Res més incert: la perfecció no existeix, només hi tendim sempre. Per tant sempre hi ha quelcom a aprendre o a millorar de nosaltres mateixos.
Hi ha punts del llibre que em serveixen, n’hi ha que no tant. Però no s’ha d’engolir i creure tot en un llibre d’autoajuda, sino ser selectiu. Ahir, abans d’adormir-me, llegia sobre els prejudicis i com ens immobilitzen. Res més cert: aprenem tant ràpid a dependre dels altres: a necessitar la seva opinió, a no fer coses que puguin sortir de la ‘normalitat’; a dir, pensar, sentir, vestir-nos, parlar, mirar, de manera que als altres els sigui agradable, que al final acabem adonant-nos que la nostra vida és rutinària i avorrida, que no té substància perquè tenim prejudicis absurds. Pors que ens immobilitzen i desautentifiquen.
Ahir llegia que no hi ha res més viu que llençar-se a un nou projecte: sempre és incert, per tant insegur, però ens fa evolucionar. Viure amb seguretat absoluta ens acosta a la mort; en canvi aprendre a viure sentint-se segur d’un mateix però envoltat d’inseguretat, prenent riscos, ens acosta més i més al sentit de la vida.

.

Vacances i contemplació.

Descobrir el que ens envolta, tasca agradable i saludable.

Encara que és habitual que portin bastanta dedicació prèvia i alguna tensió davant de tantes decisions que a vegades s'han de prendre, quasi tots nosaltres desitgem que arribin les vacances, amb la molt comuna finalitat de desconnectar, fer un parèntesi en les obligacions laborals o acadèmiques, trencar amb la rutina o, en el seu cas, desplegar-ne una altra de més agradable i, sobretot, descansar. Des d'aquestes pàgines proposarem una cosa diferent: dedicar unes poques hores d'alguns dies de vacances a la contemplació. La paraula ens sona, d'entrada, poc atractiva, i fins i tot contradictòria amb el nostre modus vivendi: l'associem a no fer res, a estar a la parra o a la vida espiritual i abstreta dels monjos. El diccionari defineix contemplar com "aplicar la ment a un objecte material o espiritual amb atenció i particular afecte". La proposta és la següent: realitzar exercicis de recuperació d'equilibri emocional aprofitant les vacances. Vivim de pressa, i molt preocupats per treballar amb eficàcia i amb bons resultats per a poder progressar econòmicament o, almenys, obtindre uns ingressos que ens permetin cobrir les nostres despeses i descansar, per tal de poder continuar treballant. És un cercle viciós i vertiginós, i la societat en què vivim ens mou a anhelar constantment el que no tenim i a fixar el desig com un gran motiu (a vegades, inconscient) de la nostra existència. Aquesta distància entre el que posseïm i el que desitgem crea una tensió que pot generar frustració, l'origen de la insatisfacció permanent i de certes neurosis que minen el nostre benestar emocional. Circular a aquesta velocitat vital és perillós per al nostre equilibri personal, perquè quasi no dediquem temps al que ens oferix gran satisfacció (aquest passeig, aquesta conversa relaxada, aquesta reflexió a fons i sense presses, aquest deixar passar dolçament el temps mirant l'horitzó...), per a la degustació i el gaudiment del que posseïm, del que no costa diners ni esforç, perquè ja és davant nostre: els objectes, els paissatges i els éssers humans que ens envolten. Però el perniciós és que les coses que aconseguim, lamentablement, de vegades deixen d'interessar-nos en la mesura que ja les posseïm, perquè passen a ésser objectes col·leccionats, els devorem o els arraconem sense gaudir-los en tota la plenitud. I el pitjor és que en molts casos mantenim la mateixa actitud amb les persones: el costum i la rutina fan que els éssers estimats perdin la capacitat d'estimular-nos, de sorprendre'ns, i passen a ésser gairebé un element inert més de tot el que ens envolta. I només percebem la importància dels nostres familiars i amics quan ens falten. En això no canviem, per molt que transcorrin els anys.
La contemplació, un agradable fre.
Aquesta desraó de la velocitat vertiginosa que alguns imprimim a les nostres vides pot tenir un contrapunt en la mesura que siguem capaços de frenar amb temps, d'aturar-nos per a contemplar. I les vacances són una gran oportunitat per a entrenar-se en esta saludable pràctica. Contemplar és redescobrir coses i persones com si fós la primera vegada que les veiem i sentim, adonar-se del món exterior, entrar en contacte sensorial profund amb objectes i éssers, aquí i ara: el que veig, sento, toco, oloro, palpo, assaboreixo... Però també podem aplicar la contemplació al món interior. El que sento a la meva pell, les tensions musculars, els moviments, les manifestacions físiques dels sentiments i emocions, les sensacions de molèstia o les agradables. Aprofitar les vacances per a redescobrir la vida és la millor forma de recuperar tant de temps perdut en aquest viatge de tensions i esforços rutinaris que no ens porta enlloc. Perquè la felicitat i l'equilibri personal són dins de nosaltres, i hem de treballar per a descobrir-los i alimentar-los, amb l'ajuda de tot el que ens envolta: els paisatges, els objectes, els animals i, sens dubte, el principal: les persones.
Estratègies per a la contemplació:

Vegem uns senzills exercicis a practicar per vacances. La contemplació, com a element necessari per a l'equilibri emocional i la salut mental.
Escoltar el propi cos. Comença per estirar-te a terra, a l'aire lliure o a casa. Tanca els ulls i posa’t en contacte amb el teu cos. Estàs còmode? Mira si pots posar-te encara més còmode, canviant la teva posició. Ara prèn consciència de la teva respiració. Perceb tots els detalls de la teva respiració. Sent com l'aire es mou a través del teu nas o boca i coll avall, i dins dels teus pulmons. Nota ara com hi ha pensaments i imatges que interferixen i es creuen amb les sensacions físiques de la teva respiració. No detinguis els pensaments i centret en la teva respiració. Quan la teva atenció comenci a perdre's, torna a enfocar-la cap a les sensacions físiques de la teva respiració. Para ara atenció al teu cos. De quines parts som conscients? I de quines en som menys? Un moviment, un sentiment, una imatge, poden desenvolupar-se a partir d'allò on estàs enfocant l'atenció. Permet aquest canvi sense interferir-lo. Deixa el teu cos fer el que vulgui i permet que succeeixi el que vulgui succeïr. Continua cinc o deu minuts i fixa’t què ocórrer a partir d'aquest enfocament de la teva atenció.
Escoltar el que ens envolta. Mira al teu voltant i adona’t de tot el que t'envolta. Posa’t en contacte amb cada cosa i permet que cada una et parli d'ella mateixa i de la seva relació amb tu. Prent-te uns minuts per permetre que les coses del teu entorn et parlin. Atén aquests missatges. Podràs adonar-te de l'efecte que et produïxen aquelles coses quan abans no te n’hauries adonat i fés el teu ambient més còmode i amable. Els objectes personals, la roba, els mobles, els paisatges urbans habituals esperen que els redescobrim i els contemplem. I que dimensionem tota la capacitat de significació que han tingut per a nosaltres i per a altres persones.
Redescobrir les persones. Comptant amb la seva aprovació, posa’t davant d'algú molt pròxim a tu i mira’l a la cara durant uns minuts, tractant de percebre en tota la seva integritat física aquesta persona. Adona’t dels seus trets, formes, pell i textura, ulls, boca, cabells, gestos. Pregunta’t què saps realment d'aquesta persona. Si la coneixes o si simplement creus que la coneixes. Si saps les seves preferències, els seus pensaments, les seves habilitats, les seves virtuts, els seus defectes. Rebobina i, fent una ullada als records, rememora com va aparèixer a la teva vida, i de quina manera aquesta trobada pot haver incidit en la teva forma de ser i la teva vida. Pensa què voldries dir-li si aquesta fós l'última oportunitat de fer-ho. Valora si mereix la pena deixar per a un altre moment, que potser no arribarà mai, transmetre-li aquestes qüestions importants que algun dia hauries de comunicar-li.

-
Extret de la Revista Consumer

El greu problema del "Chiki-chiki".

Article extret del Diari Avui. Sílvia Barroso.

-

Mentre a Catalunya ens escalfem el cap amb la pèrdua de pes del catalanisme, amb CiU fent llenya de l'arbre caigut d'ERC i els dirigents d'ERC fent equilibris per no fer llenya ells, a Espanya tenen un problema realment greu: els eurofans desaproven la cançó triada per a Eurovisó. El Chiki-chiki té enemics, que deuen ser els últims éssers del planeta que es prenen seriosament el concurs amb més caspa de tots els concursos que es fan i es desfan. Els fans espanyols descontents prefereixen la representant d'Andorra, la catalana Gisela. Però el país dels Pirineus també està immers en una polèmica eurovisiva: el ministre de Cultura en persona ha criticat la decisió de la seva televisió pública de fer cantar a Gisela una cançó en anglès amb una única frase en català, llengua oficial del Principat. Es veu que el català no és prou comercial i que la televisió pública, a Andorra, és independent. Veient el patir de dues nacions amb Estat, nosaltres hauríem de callar i acompanyar-les en el sentiment: a Espanya pel seu mal gust i a Andorra perquè comparteix amb nosaltres una llengua minoritzada. I a totes dues perquè s'entesten a participar en astracanades.

Evangelització radiofònica.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Al despatx tinc una ràdio petita que engego cada matí, una mica abans de les vuit en punt, just per sentir la introducció del Jordi Basté al seu programa “El món a RAC1”. La freqüència sempre està sintonitzada al 99.2. Avui, en engegar-la, s’ha produït una cosa si més no curiosa: de l’aparell en sortien cants eclesiàstics, resos monòtons, sermons llargs i avorrits que m’han retornat a un dia concret de la infància, un dia en que, asseguda en un banc de fusta, els ulls se’m aclucaven i la veu de l’home, a qui la meva àvia escoltava amb devota atenció, s’allunyava i s’allunyava...
No era el monòleg del Basté, per suposat, que acostuma a tenir més ritme. Era una emisora anomenada Radio María que, després he sabut, emet a la freqüència 99.5 de la FM, just entre RAC1 i Catalunya Ràdio a Tarragona i que m’impedia completament escoltar la primera.

Resignada, l’he escoltat una bona estona i m’ha sorprès el missatge que hi prediquen: proposen la fe catòlica i l’evangelització a partir de repetides i monòtones lectures de l’evangeli, de visites a certes escoles de l’estat espanyol on les mares dels nens canten oracions religioses, de monòlegs interminables llegits per capellans que s’entrebanquen en parlar. Però m’ha sorprès més encara, veure a través de la seva pàgina web, que és una emissora molt extensa i extesa, que té freqüències assignades a tot el territori espanyol i que en volen sol.licitar més a través d’una recollida de signatures on s’expressen de la següent manera:

“Es imprescindible que Radio María consiga licencias para mejorar y extender la emisión por todo el territorio nacional. Vivimos cierta situación de provisionalidad que podría perjudicar seriamente la vida de nuestra radio. Por ello solicitamos su colaboración. Queremos trasmitir a nuestras administraciones la utilidad de esta radio como un servicio público, una herramienta necesaria para muchos ciudadanos. Para ello hemos concebido una campaña de recogida de firmas con el fin de apoyar las solicitudes y que sepan cuántas personas quieren Radio Maria.”

Servei públic??? No en tenim prou de fonamentalismes catòlics, islàmics o del signe que siguin? No n’hi ha prou de predicar mentides torturant la raó sistemàticament i convencent així la gent més dèbil?

Ni la religió hauria de formar part de la vida pública, ni l’administració hauria de donar facilitats per la difusió de missatges fonamentalistes. I tant de bò aquesta situació de provisionalitat que viu l’emissora es transformi en situació de tancament i jo pugui sentir RAC1 cada dia.

Alfonso Guerra i la "Niña" de Rajoy.

Per riure una mica:

http://es.youtube.com/watch?v=KuyILcifZ84


http://es.youtube.com/watch?v=VGiBf-f-1jo


.

La vergonya de Mis i Mr Espanya.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

En un món on la intel.ligència hauria d’anar a l’alça, el que hi va és l’audiència televisiva d’un concurs de bellesa. La ridiculització personificada de la raça humana atrau, curiosament, els mateixos humans que no som capaços de discernir entre bellesa i sexisme: Val més que els altres qui té un cos estupend i una mirada seductora? Està clar que així ho interpreta l’audiència, que no els organitzadors de l’acte ni els futurs contractistes dels guanyadors que són simplement empresaris i aniran ampliant les seves arques.

Els científics afirmen que la nostra raça no ha arribat al seu punt màxim d’evolució i, a aquest pas, jo diria que tardarà molt a apropar-s’hi. Mentre, Mis. i Mr. Espanya s’aniran embutxacant quantitats desorbitades d’euros, exhibint el seu cos (no se’ls demana res més) i altres persones, moltes treballadores de sol a sol, s’ho miraran des de casa pensant com arribar a final de mes.
La paradoxa és servida.

-

Màrqueting bancari.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Avui he recollit la correspondència. Entre les cartes hi havia un sobre amb una pòlissa d’assegurances de la Caixa de Catalunya que feia uns dies esperava. Una assegurança de llar vinculada obligatòriament a la hipoteca que tinc en aquesta entitat. L’he obert i he llegit atentament les condicions explicitades al contracte. Tot bé excepte quan he arribat a l’última pàgina on se m’indicava la quota anual a pagar. Deu euros més que l’any anterior. De noranta-sis que en pagava ara n’havia de pagar cent sis.

El tema no m’hauria tocat el que no sona si no fós perquè fa un mes aproximadament vaig rebre una carta de la mateixa Caixa de Catalunya explicant-me que l’entitat canviava de filial asseguradora i que, per tant, l’assegurança de llar, que fins aquell moment havia tingut contractada amb la filial Catalana Occident, si no deia el contrari, se’m canviaria per una assegurança amb millors prestacions i mateix import anual de la nova filial ASCAT Assegurances.

Qui no acceptaria aquestes condicions si només es tractava d’un canvi burocràtic intern de Caixa Catalunya i a sobre me’n beneficiava? Així que no vaig dir res i, il.lusa de mi, vaig confiar que tot aniria com em prometien. Però avui m’he adonat que no hi ha anat. He trucat al banc i ha començat el periple: m’han dit que havia de trucar a la central. Ho he fet. A la central que havia de trucar a la meva oficina i ho he tornat a fer. A la meva oficina que havia de trucar a la filial asseguradora. També ho he fet. I a la filial asseguradora que havia de tornar a trucar a la meva oficina. És imaginable la cara d’idiota que l’hi queda a una a la cinquena trucada i per deu euros.

Quan he aconseguit tornar a parlar amb la persona amb qui havia parlat la primera vegada, m’ha insinuat que per buscar aquesta informació havia de domiciliar la meva nòmina a la Caixa de Catalunya. Vaja que em demanava favor per favor però sense estar-ne en condicions. Així que, indignada, l’hi he dit que jo ingresso els diners on em dona la gana, que ja faig prou tenint una hipoteca i un pla d’estalvi al seu banc i que només faltaria que per donar-me una informació sobre la qual en tinc tot el dret legal, i després d’haver-me pres el pèl amb la ditxosa carta, em posés condicions.

M’ha trucat al cap de cinc minuts explicant-me els motius pels quals m’havien pujat la pòlissa i havent esgarrapat uns euros de l’import final. Però el més interessant és que aquell llop ferotge s’havia convertit en un cadellet espantat amb por de perdre una clienta.

Hi ha mètodes de màrqueting empresarial que realment ratllen la il.legalitat i perjudiquen la salut.

Nena.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Farà setze anys que treballo al mateix despatx. Quan hi vaig entrar en tenia disset. El meu cap se’m dirigia sempre anomenant-me “nena”. En aquell temps no hi donava més importància que la de constatar que em considerava petita: “Nena, fes un pressupost que he de marxar”. I jo, tot i que m’incomodava una mica sentir-ho perquè em veia gran ja, un cop havia acabat la feina ho oblidava. Pensava que m’havia de resignar i comprendre-ho. Han passat gairebé setze anys. El meu cap va anar deixant enrere el tracte de “nena” i ara em dóna l’ordre directament: “fes això o allò altre”. Preferiria que m’ho demanés per favor o afegint-hi el meu nom de pila però, ja se sap, ell és així: construeix una escala de dos esglaons i es situa al de dalt deixant-me a mi al de baix. Hi ha qui no sap manar si no és així. En tot cas va ser com un alliberament que em donés permís per créixer.

Avui, ha entrat al despatx amb un altre home, mudat i ben clenxat, s’han assegut a la taula de reunions i han començat a parlar. Quan havien passat cinc minuts i sense ni tan sols mirar-me als ulls, ha dit “Nena, posa grapes a la màquina” allargant el braç amb la grapadora a la mà.

No ha gosat mirar-me als ulls. Sabia que l’hi hauria caigut la cara de vergonya perquè el cas és que ara, molt probablement, ho diu amb una altra connotació.

I què hi farem... qui paga mana.

-

Internet, sexe fàcil i infidelitat.

Escrit per: Iolanda Anglès

-
No cal basar-se amb gaires estudis per saber que les pàgines més buscades a internet són les que ofereixen contactes de sexe i pornografia: Fotos, videos, xats, fòrums, etc... Queda ben clara la llei de l’oferta i la demanda.

Aquest tipus de relació amb internet ha canviat el comportament sexual de moltes persones amb parella perquè els atrau la possibilitat real de portar les seves fantasies a terme. La majoria són homes que busquen satisfacció immediata o anar més enllà i sortir de la rutina.

Amb internet s’han facilitat, de manera incongruent, els mitjans per aconseguir i oferir sexe gratuït, ja sigui real o virtual, a qualsevol hora, a qualsevol lloc i de manera anònima. I aquests mitjans han ajudat a potenciar la infidelitat, que s’ha establert, incomprensiblement, gairebé com un valor més d’aquesta societat masclista on vivim.

Però el més significatiu és el consum de pornografia i pràctica del sexe amb tracte cada vegada més degradant cap la dona: Internet està ple de vídeos, fotos i pel.lícules on es pega, s’escup, es viola (vull pensar que de manera aparent), etc... a les dones. Com més s’hi esclavitza la dona, com més vulnerable se la mostra, més nombre de visites tenen. Prova de l’instint masclista imperant encara en moltes persones.

Hi ha dones que no enténen per què la parella ha canviat el seu comportament sexual; a vegades les pressionen per anar més enllà d’on estan disposades a arribar, i sino ho busquen a un altre lloc, perquè han vist o experimentat tantes coses amb l’ajuda d’internet que han perdut el respecte a l’interior i a l’exterior de la dona; molts homes ja no senten desig perquè els ha quedat anul.lat per la immediatesa d'aconseguir el que volen i quan volen. Han desaprès a desitjar la parella i a respectar-la a causa d’aquesta relació malaltissa d’internet i sexe a la carta.

Hi ha un buit en la regulació de les lleis que afecten internet. Com en la majoria de casos, la societat avança més ràpidament que les lleis i això permet que es creïn situacions indesitjables.

Jo estic convençuda que arribarà un dia en que, d’una manera o altra, es moderaran les pàgines d’internet d’aquestes característiques perquè la dignitat de la dona no en surti malparada. I és que la nostra llibertat comença on acaba la dels altres. Llàstima que molts homes no siguin capaços de canviar-ho per ells mateixos i deixar enrere aquest instint masclista que d'uns anys cap aquí tant perjudica el futur de les parelles.

9 anys sense Carles Sabater.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Com una llosa pesada i extranyíssima, aquella notícia ens va traumatitzar a moltes persones. Mai havia tingut un sentiment de pèrdua com aquell. Mai, fins aquell moment, m’havia plantejat la possibilitat de la mort de manera tant visceral, tant conscient. La impotència era la tònica general i l’emoció incontrolable el que es respirava dos mesos després al seu homenatge al Palau.
Cada any, el mateix dia, des del record continua sorprenent-me la notícia. Per mi sempre hi haurà un abans i un després d’aquell dia.

-

http://es.youtube.com/watch?v=YZtqDwg6CUQ

La prostitució és una forma de vida desitjable?

Article escrit per Victoria Sau, Amelia Valcárcel, Celia Amorós, Teresa Gisbert, Rosa Cobo, Inmaculada Montalbán i Alicia Miyares. Diari El País.

-

A ningú li agrada parlar de la prostitució, ni tampoc que es faci visible en les nostres vides. No obstant això, moltes persones que no la contemplen en l’horitzó del desitjable per a elles mateixes, no tenen objeccions a manifestar que la prostitució pugui ser una manera de vida per a algunes “dones” i una manera d'oci per a molts homes. Ara bé, és la prostitució una opció vital semblant a qualsevol altre treball?

-

Certament és una manera de vida per als “empresaris del sexe” que busquen la normalització legal i social dels seus diners. Perquè no hauríem d’oblidar que la prostitució és el tercer negoci en beneficis i que una part substancial d’aquest negoci reposa en “l’economia criminal”. Està comprovat que al voltant del món de la prostitució es produeïx un augment del tràfic de drogues, la delinqüència i altres delictes.

-

També la prostitució és la manera de vida de les màfies que trafiquen amb dones. És un fet que prostitució, tracta i tràfic de dones estan íntimament relacionats. Les dades són persistents i adonen de quin és el mapa d’origen i social d’aquestes dones: a Espanya més del 90% de les dones dedicades a la prostitució són immigrants en situació irregular; més de mig milió de dones i nenes són víctimes d’aquest fenomen. Aquesta única dada, el volum de tràfic d’éssers humans, serveix per a desbaratar qualsevol pretensió d’honorabilitat “per a traficants i empresaris del sexe”. Avui sabem que sense tràfic de dones la prostitució a Espanya no seria un negoci. Poques són en el present les dones espanyoles abocades a la prostitució per vulnerabilitat o exclusió social. La realitat és que, quan en una societat augmenten els espais d’igualtat i el nivell de vida, disminueïx dràsticament el nombre de dones del propi país que es dedica a la prostitució.
-

Vulnerabilitat, marginació i pobresa són les causes que duen a la prostitució, no les seves conseqüències. La prostitució cursa amb la feminització de la pobresa. Les dones del tercer món vénen als nostres països per la pobresa dels seus. Vénen al primer món, encoratjades o enganyades per les màfies de traficants, per a millorar la seva vida i, no obstant això, acaben dintre de la prostitució com horitzó vital. La majoria no surten d’aquest món també per la pobresa, perquè han de mantenir i cuidar a la seva família, perquè han de pagar deutes a qui les està explotant. Busquem on busquem és el rostre de la pobresa i la indefensió el que podem veure en els de totes aquestes dones explotades i traficades. Regularitzar la prostitució les ajudaria? Holanda i Alemanya que han optat per això estan comprovant que el tràfic i la prostitució clandestina s’han intensificat. Per tant, si el que es vol és ajudar a aquestes dones i no el tornar respectables a les màfies, que no sembla un objectiu seriós de política alguna, el que ha de fer-se és realitzar programes d’inclusió social, abordar polítiques d’igualtat que frenin o evitin la vulnerabilitat, pobresa i marginació. Aquest és el món real.

-

Però a més, el fet que la prostitució existeixi, no vol dir que hagi de seguir existint. Anem al millor dels mons possibles: pot argumentar-se que en un món ideal, sense explotació, sense tràfic, algunes dones podrien lliurement voler prostituir-se. Ara com ara aquest món no existeix ni duu aspecte. Però encara si s’arribés a tan improbable marc, caldria recordar que no sempre el consentiment legitima una pràctica, ni de bon tros la converteix en un treball. Les màfies, però també algunes persones ben-intencionades, insisteixen molt en la vinculació de consentiment i treball. No està de més recordar que això és una fal·làcia. Mai que una manera de vida sigui triada suposa que aquesta manera de vida sigui automàticament desitjable.
-

Pot, per exemple, un individu lliure desitjar ser esclau? No podem descartar-ho. Converteix això a l’esclavitud en una pràctica recomanable? Segur que no. L’esclavitud va ser abolida i quan això va succeïr molts esclaus van plorar. No sempre consentir o fins i tot voler legitima el que es fa ni a qui ho fa. El consentiment no converteix en treballs a una gran varietat d’activitats. La prostitució no és cap bon model de relació laboral, ni de relació entre homes i dones. Si fins i tot ho prenguéssim per un instant de debò, quin model de relació laboral seria? Un que col·lisionaria frontalment amb la nostra normativa en matèria de drets laborals. Caldria acceptar aquest treball quan no aparegués un preferit en primer lloc? Tindria cursos de formació i reciclatge? Aquestes preguntes poden provocar fins a un somriure, no obstant això, són severes i pertinents. Els treballs són així.

-

Hi ha un estigma i ningú pot negar-lo, però qualsevol regulació enviaria a la societat un missatge equivocat, perquè contindria una dimensió pedagògica. La llei educa a la ciutadania. Desitgem educar a les nostres filles i fills que la prostitució és una activitat acceptable? Desitgem transmetre’ls que comprar o vendre’s és un model pertinent de relació entre els sexes? Podem desitjar això i alhora mantenir la noció mínima de ciutadania i igualtat? Aquest breu repàs ens duu a compartir les conclusions de l’informe proposat per la Comissió Mixta Congrés-Senat dels Drets de la Dona. Sembla bastant encertat i prudent que aquesta Comissió, que ha escoltat tots els arguments i escoltat totes les posicions, s’hagi decantat per rebutjar que la prostitució sigui una manera de vida desitjable i acceptable.

El que no compren els diners.

En el bloc del Toni Ibáñez (creador de la catosfera) hi he trobat aquest escrit que l'hi han passat i que m’ha agradat. Aquí us el deixo:
-
With money you can buy a house but not a home.
With money you can buy a clock but not time.
With money you can buy a bed but not sleep.
With money you can buy a book but not knowledge.
With money you can buy a doctor but not good health.
With money you can buy a position but not respect.
With money you can buy blood but not life.
With money you can buy sex but not love.

-
http://entrellum.blogspot.com

+ Informació = - Manipulació.

Continuant amb el tema...

-

Escrit per: Iolanda Anglès

-

No m’agrada que els líders del PP em creguin tant idiota com per empassar-me certs titulars electoralistes. I encara menys que, algunes persones, es deixin manipular i s’empassin aquestes promeses amb patates. Per aconseguir-ho, per suposat, es valen de la demagògia. Formen frases curtes i impactants; quan per comprendre el fenomen complex de la immigració fan falta moltes paraules, més paciència, ganes d’informar-se i més ganes de reflexionar. Fa falta dedicar-hi part del nostre temps. Temps que molta gent no està disposada a gastar per adquirir més coneixement.

És necessari que la immigració legal s’integri (com s’haurien hagut d’integrar més persones de les que ho van fer, arribades a Catalunya amb l’onada migratòria espanyola dels anys seixanta i altres descendents d’aquestes persones) perquè molts ni tan sols s’hi esforcen; és necessari que es respectin els drets humans, però que els respectin tant immigrants com autòctons (Tant poc m’agrada que un immigrant no vulgui parlar amb mi perquè sóc una dona com que un home del país em falti al respecte pel mateix motiu). Però també és necessari, a la vegada, que ens acostumem a conviure amb la immigració.
Què ha de ser primer, l’ou o la gallina? Moltes persones esperem que primer s’integrin per acceptar-los. Segurament la societat més evolucionada hauria d’aprendre a acceptar la menys evolucionada, perquè tenim més recursos psíquics per fer-ho. I passaran anys, dècades, abans no s’integrin plenament (És qüestió d’evolució i l’evolució necessita temps).

Però estaria bé que els partits polítics féssin front comú per gestionar un problema que en realitat mai ha estat polític sino social i ideessin un pla molt seriós d’integració a gran escala.

Parlo de la immigració legal perquè és l’única acceptada al nostre país. Els motius pels quals hi ha tanta immigració il.legal s’escapen al meu enteniment i vull pensar que em falta informació per comprendre’ls.

Les relacions humanes són més complexes del que creiem i els polítics haurien d’ajudar a comprendre-les i no a complicar-les més convertint-les en un joc de pre-campanya que ens treu a molts de polleguera.

I qui comença sempre...?

La frontera de l'univers.

No seria raonable que hi hagués més éssers vius a l'univers?

http://es.youtube.com/watch?v=PCZxfDC1rNM&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=SYdyu5qErSY&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=o8HUXzW4Sw8&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=aDVKxQSFgsU&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=jgykteIclWA&feature=related

Immigració musulmana.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Musulmà: Adepte de l’Islam.
Islam: Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans.

Sóc partidària de pensar que tots els extrems són dolents. La dificultat en aquesta societat es troba sempre en saber on són els límits d’aquests extrems, perquè per unes persones són en un punt i per altres molt més enllà. Per definir-los jo penso que n’hi hauria prou atenent-nos al sentit comú i a allò que alguns filòsofs argumenten i anomenen realitat i que va més enllà de la veritat de cadascú.
La veritat de la persona amb qui he hagut de tractar avui, per suposat, no s’adiu gens a la realitat. És per tant extremista. Però ser plenament objectiva requereix una gran dosi d’humilitat i, sobretot, de tranquil.litat. I avui, la meva, s’ha vist alterada:

Treballo d’administrativa en una empresa. Avui, com un fet ocasional, he estat al taulell d’entrada atenent els clients amb la venda de recanvis.
El fet és que ha entrat un home musulmà. Quan ha obert la porta l’he mirat als ulls i l’hi he dit ‘hola’; ell, molt seriós, m’ha evitat la mirada i no m’ha tornat la salutació. S’ha apropat al taulell i, encara sense mirar-me, l’hi he demanat què volia. Ho he fet en català. I, només en aquell moment, l’home ha gosat mirar-me als ulls amb despreci; això sí, sense obrir boca. Senyal que he hagut d’interpretar com que no m’entenia.
La meva indignació ha augmentat per moments, no perquè no m’entengués sino per la seva manera, desconsiderada, de fer-m’ho saber; per la seva manera d’ignorar-me o més ben dit, de com l’hi molestava no poder-me ignorar definitivament perquè era l’única persona que en aquell moment podia atendre’l.
L’hi he preguntat, ara en castellà, què volia i, evitant de nou la meva mirada, i amb cara de pocs amics, s’ha limitat a dir-me: “Hay algun hombre por aquí?”

!!!

Què se n’ha fet dels drets humans??? Quan al nostre país encara hi ha massa gent que, per desgràcia, se’ls passa pel folre, ens topem amb alguns musulmans (creients i practicants) que ignoren el més bàsic; l’escencial article 1 que diu que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”

No em considero racista, però em sembla que hi ha uns límits dels que parlava abans. I penso que estaria bé que aquells que ens governen es regíssin pel sentit comú i tinguéssin més en compte la realitat a l’hora de gestionar certa immigració.
Almenys avui ho penso així.

Deixeu la llengua en pau

Xavier Bosch. Director del Diari Avui.

En el moment en què fer vida en català a Catalunya cada vegada costa més, i tendeix a ser impossible, el Partit Popular d’aquí enceta la precampanya presentant un DVD que pretén tornar a posar la llengua enmig de la polèmica electoral. A falta de candidat, la fan grossa. Per dissimular. Daniel Sirera, president del PPC, explica que han fet aquest vídeo “per demostrar que a Catalunya no hi ha cap col·legi en el qual es pugui escolaritzar els nostres fills en llengua castellana”.

-

La prova és una trucada d’una presumpta mare catalanoparlant que telefona al departament d’Educació. Responent a preguntes de la mare, una funcionària respon que no hi ha cap escola del país on pugui escolaritzar el seu fill en castellà. Ja està, ja ho tenen. Ho han enregistrat furtivament i ho emeten tal qual. Tant se val que sigui delicte o que els pugui caure el pèl si la funcionària els interposa una demanda. Al final, unes lletres i una veu en castellà clouen el DVD dient: “¿Por qué los nacionalistas y el PSC juegan con el futuro de nuestros hijos? Reacciona”.

-

És el retorn al vidalquadrisme. És l’intent de recuperar els vots que, a costa de la demagògia de la llengua, els van poder esgarrapar els Ciutadans de l’Albert Rivera. És l’embolica que fa fort d’una sucursal, la del PP a Catalunya, que sap que els seus mals resultats deixaran Rajoy amb les ganes d’anar a viure a la Moncloa. És la desesperació de saber que amb uns resultats dignes a Catalunya, el PP podria tornar a manar a Espanya.

-

Però no tot s’hi val. Atiar la catalanofòbia deu donar vots, però és perillós i és altament injust. El cent per cent dels nens del país acaben la primària sabent el castellà, millor i tot que el català. L’idioma dèbil a Catalunya és, de llarg, el propi d’un país que ja ha començat a enyorar el Josep Piqué mentre es prepara per veure pòsters amb la cara de Xavier García Albiol.

La resiliència.

L’ESCOLA DE L’ADVERSITAT.

La psicologia i l'enginyeria de materials, encara que pugui semblar estrany, tenen una cosa en comú: el terme resiliència. Aquesta paraula fa referència al fenomen pel qual els cossos retornen a la forma inicial després d'haver sigut sotmesos a una pressió que els deforma. El concepte s'ha aplicat a la psicologia per descobrir per què xiquets i xiquetes que viuen en la misèria, o persones que experimenten situacions límit, són capaços no només de superar les dificultats, sinó fins i tot de sortir-ne enfortides. Aconsegueixen resistir, sobreviure i accedir a una vida productiva per a ells i per a la seva societat.

La resiliència és una capacitat que es manifesta:

. Enfront de la destrucció, mostrant una gran facultat de protegir la pròpia integritat sota pressió.
. Enfront de l'adversitat, establint una actitud vital positiva tot i les circumstàncies difícils.

Trets que potencien la resiliència de les persones.

La vida diària està subjecta a esdeveniments durs: la mort d'un ésser estimat, una malaltia complicada, experiències laborals difícils, problemes seriosos de relació de parella, la soledat, l'aïllament social, la competitivitat per ocupar un lloc, l'atur, els problemes econòmics... Davant aquestes situacions les persones reaccionen de manera diferent segons el seu grau de vulnerabilitat, o dit d'una manera més actual: segons el seu grau de resiliència.

Hi ha trets que potencien aquesta habilitat:

La introspecció: Faculta la persona a entrar dins d'ella mateixa, a observar-se, a reflexionar i fer-se preguntes. Ajuda a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta.
-

La independència: Ajuda a establir límits entre un mateix i els ambients adversos. Potencia l'establiment d'una distància emocional i física davant determinades situacions, sense arribar a aïllar-se.
-

La iniciativa: Capacita per a afrontar els problemes i exercir control sobre ells.
-

L'humor: Condueix a trobar el costat còmic en les situacions adverses.
-

La creativitat: Porta a crear ordre i bellesa a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa en la creació i els jocs que són les vies per a disfressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança.
-

La moralitat: Invita a desitjar una vida personal satisfactòria, àmplia i amb riquesa interior. Inclou la consciència moral, el compromís amb valors i la separació entre el que és bo i el que és pitjor.
-

L'habilitat per a establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Capacita a lliurar-se als altres i a acceptar-los en la pròpia vida.
-

Factors que afavoreixen la resiliència:

. Afecció parental. Els estudis efectuats destaquen que una relació càlida, nutritiva i de suport, per bé que no té per què ser omnipresent, amb almenys un dels pares, protegeix o mitiga els efectes nocius de viure en un medi advers. És a dir, fa falta una relació emocional estable amb almenys un dels pares, o bé amb alguna altra persona significativa.
. Desenvolupament d'interessos i vincles afectius externs. Les persones significatives fora de la família afavoreixen la manifestació de comportaments resilients quan, per exemple, en la mateixa família es viuen circumstàncies adverses. Es tracta que hi hagi algun tipus de suport social des de fora del grup familiar.
. Clima educacional sincer i capaç d'establir límits clars en la conducta.
. Models socials que motiven poder enfrontar-se de manera constructiva a les adversitats.
. Viure experiències d'autoeficàcia, autoconfiança i comptar amb una autoimatge positiva.
. Tenir possibilitat de respondre de manera activa a situacions o factors estressants.
. Assignar significats subjectius i positius a l'estrès, descrivint les crisis com l'oportunitat d'oferir resposta a les circumstàncies adverses.
-

A qualsevol edat es pot canviar

Les habilitats i els factors que potencia la resiliència es mostren d'una manera desigual en els diversos tipus de personalitats, però es pot treballar per a aconseguir potenciar els trets que condueixen a gaudir d'aquesta capacitat de superar-se. La dificultat principal a què ens enfrontem quan busquem aquesta millora és la convicció que no es pot canviar. Ens escudem en afirmacions com "és que jo sóc així", "cada u és com és", "als meus anys jo ja no puc canviar". Aquest és el gran error. Més o menys, a qualsevol edat es pot canviar si un s'ho proposa.
Mai no és tard per fer el corresponent canvi de les actituds pròpies, entrenant-se en tècniques de modificació del pensament, aprenent a interpretar els esdeveniments d'una altra manera, recuperant la capacitat de reflexionar sobre si mateix, treballant-se la valoració de la pròpia personalitat, adquirint habilitats socials com l'assertivitat, aprenent a parlar positivament...

La resiliència, la capacitat per resistir i no enfonsar-se, per sortir airosament dels problemes, si és possible amb més força encara, també s'aprèn.

Font: Revista Consumer Eroski.

Masclisme-Feminisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Desinformació o cultura.

.

Avui he llegit en un bloc la següent frase escrita per una dona: “el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar”. La meva sorpresa és majúscula quan m’adono que encara hi ha qui les considera paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana fa de cadascuna:

Masclisme: Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.

Feminisme: Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home.

No sóc partidària dels extrems però sóc partidària de denunciar les injustícies. Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista.

És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però també aquí rau la diferència, que vaig comentar en un escrit anterior, entre maduresa i immaduresa. Que difícil ser, allò que en diem, ‘bona persona’ però quina recompensa més agradable ens espera quan fem l’esforç.

Espai per a l'imprevist.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

El dia abans sempre programo mentalment com serà l’endemà. Decideixo quins moments dedicaré a l’oci i quins a resoldre coses necessàries del dia a dia. Viure tranquil i sense deixadesa requereix certa organització mental i capacitat per no caure en la peresa. Quan la ment està endreçada, quan el dia a dia està organitzat, tot funciona més bé, les coses flueixen, deixem de sentir que anem contra-corrent i guanyem qualitat de vida. Per això no comprenc qui exhalta la mandra, el no fer res i ho eleva a la màxima potència. Però tampoc comprenc qui és tant organitzatiu que no tolera que hi hagi espai per als imprevistos. No som éssers solitaris; pertanyem a una xarxa familiar, d’amistats, laboral, on hi conviuen altres persones que poden reclamar-nos atenció o ajuda, com nosaltres podem reclamar en certs moments.

Però, fins on arriba la nostra responsabilitat envers els altres? Jo diria que fins on aquests imprevistos ens permetin mantenir el nostre ordre mental diari. Si anem més enllà ja no podem donar als altres el millor de nosaltres mateixos ni la qualitat d’atenció que ens reclamen. No hauriem de demanar coses que, per obtenir un benefici propi, poguéssin perjudicar als altres.

A vegades es fa difícil saber on són els límits de les perones que tenim al voltant, per això la comunicació i la paraula són les millors eines que tenim els humans. Si parlem no hi ha malentesos. Si suposem ens podem equivocar.

És decisió de cadascú la quantitat d'espai diari que deixa a l’imprevist.

Som un error diví?

Eva Piquer. Diari Avui.

"Tots els homes que pensen són ateus”, va dir Ernest Hemingway, més per provocar que per altra cosa. La frase està recollida a The Atheist’s Bible (HarperCollins Publishers), un llibre que ja va protagonitzar aquesta diguem-ne homilia dominical ara fa set dies. Reprenc el tema, i que Déu em perdoni. A 'La vida després de Déu' (Ara Llibres), Matthew Tree apunta: “Des de fa segles que hi ha una alternativa clara al pensament religiós: el pensament científic, o bé, pels que no arribem a ser científics, el sentit comú”. El filòsof i escriptor nord-americà Elbert Hubbard entenia que “la fe és l’esforç de creure en allò que el sentit comú et diu que és fals”. Albert Einstein defensava el mateix, amb altres paraules: “El pensament religiós és l’intent de trobar una sortida allà on no hi ha cap porta”. Voltaire opinava que “res és més contrari a la religió i el clero que la raó i el sentit comú”. I un ateu sense cognom il·lustre va deixar escrit que “la fe cega és un regal molt irònic que fem al suposat creador de la intel·ligència humana”. Més reflexions poc catòliques, per dir-ho finament. “Defensar que un creient és més feliç que un escèptic és com dir que un borratxo és més feliç que un abstemi” (George B. Shaw). “La gent confia que Déu resoldrà les coses. Però no ho ha fet mai en el passat, no entenc per què pensen que ho farà en el futur” (Bertrand Russell). “Ens diem que seria maco si hi hagués un Déu que hagués creat el món, i una Providència benèvola, i un ordre moral de l’univers i una altra vida més enllà d’aquesta, però és massa sorprenent que tot això sigui tal com desitjaríem que fos” (Sigmund Freud).“Quan jo era jovenet, el meu pare em va ensenyar que, per ser un bon catòlic, m’havia d’anar a confessar si mai tenia pensaments impurs cap a una noia. Aquell mateix vespre vaig haver de córrer a confessar el meu pecat. I l’endemà, i l’altre. Al cap d’una setmana, vaig decidir que la religió no estava feta per a mi” (Fidel Castro). “El dubte no és una condició plaent, però la certesa és una condició ridícula” (Voltaire). “És més interessant viure amb el dubte i la incertesa que no pas tenir respostes que poden estar equivocades” (Richard P. Feynman). “De petit resava cada nit perquè volia una bicicleta nova. Després em vaig adonar que la cosa no funcionava així. O sigui que vaig robar una bici i vaig demanar a Déu que em perdonés” (Emo Philips). “No veuràs mai un animal que cregui en la màgia i la religió. Només l’home es comporta amb aquesta follia. És el preu que hem de pagar per ser intel·ligents, però no prou” (Aldous Huxley). “Si Crist fos aquí ara mateix, segur que no seria cristià” (Mark Twain). “Totes les religions són sublims per a l’ignorant, útils per al polític i ridícules per al filòsof” (Lucreci).

“¿És l’home un dels errors divins? ¿O és Déu un error humà?” (Nietzsche).

L'immobilisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Créixer hauria de significar evolucionar. A mesura que ens fem grans físicament, també ens hi hauriem de fer emocionalment. Madurar comporta decidir i decidir sempre exigeix renunciar a alguna cosa. Qui és immobilista mai decideix, mai renuncia i per tant mai aconsegueix res millor del que té, ni pot ser millor del que és. Viu, simplement, deixant passar els dies, eludint responsabilitats (que algú altre s’encarregarà de dur a terme), intentant que res ni ningú alteri el seu ritme, culpabilitzant els altres dels seus mals de cap.

Aquesta mena de Peter Pans o Wendys* no entenen que només un mateix és responsable del que l’hi passa a la vida.

Tots podriem ser tant desgraciats com volguéssim. Per queixar-nos sempre es troben motius i fins i tot podriem convèncer als altres que són bons. La vida no es divideix entre els desgraciats i els que no ho són; la vida es divideix entre els que escollim deixar de sentir-nos-hi i els que no saben com fer-ho.

.

* http://www.portalcantabria.es/Psicologia/54.php

Pel.lícules.

Artícle de Juan José Millás, Diari El País 04.01.08

.

La Plaça estava plena de parelles amb nens que hi havien anat seguint el reclam d’una organització, els membres de la qual tenen prohibit casar-se i procrear. Tot i que l’acte pretenia ser una exaltació del matrimoni cristià, els que ocupaven la tarima eren, sense excepció, solters (com si un analfabet voluntari pregonés els beneficis de la lectura). Al cap de poc, no obstant, que comencés l’acte, es va deixar d’exaltar el matrimoni cristià per censurar tots els altres. Ningú prohibia als manifestants casar-se per l’església, ni lligar-se a la mateixa parella durant la resta de la seva vida, ni tenir tants fills com els hi vingués de gust. Tampoc se’ls obligava a utilitzar el condó ni cap altre mètode anticonceptiu. Però els molestava enormement l’existència d’unions que no s’avinguessin a les normes de la seva.

Els solters de la tarima que vestien, per cert, d’una manera molt cridanera (després diuen que els adolescents els provoquen), van sol.licitar l’abolició del divorci i del laïcisme i van exigir al Govern més llibertat sense que a ningú, entre els congregats, l’hi semblés incoherent que es demanés una cosa i la seva contrària. Si hi afegim que hi havia moltes persones grans que havien conegut el franquisme, així com el paper repressor de l’Església al llarg d’aquells quaranta anys, l’espectacle resultava delirant (i enfosquidor, per dir-ho tot). Van aparèixer a la tele mongetes molt velletes que possiblement havien tastat la presó d’aquell règim (treball que algunes ordres religioses acceptaven amb gust) i capellans amb canes que potser havien assistit a més d’una execució.
En una altra cadena Fraga Iribarne, palanganer major del “Caudillo” i president del PP, va corroborar que “La dictadura ha sido un remanso de paz”.

Abans d’anar-nos’en al llit vam veure una pel.lícula d’indis i americans en la qual els indis eren els dolents.

Demagògia anti-catalana.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

A la meva ciutat, fa uns anys, a les botigues i restaurants majoritàriament m’atenien en català. I si, en algun lloc puntual, el treballador ho feia en castellà jo acostumava a dirigir-m’hi, per deferència, també en castellà. Normalment passava en un deu per cent dels casos (per posar-ho en xifres) i això no em suposava cap trauma identitari ni sentia el meu idioma amenaçat. No hi havia cap llei que protegís específicament el català ni es plantejava la possibilitat social que hi fós. D’uns anys cap aquí però és al revés: a la majoria de botigues o restaurants m’atenen en castellà. No tinc cap problema per això, tret de la sensació, la tristesa i certa certesa que el català es va perdent.

El problema vé quan, en un tant per cent força elevat d’aquests casos, quan jo els parlo en català em miren i em diuen: “¿Qué?” (Amb accent tancat a la e que dónen per entès que he d’interpretar i acatar com un “No te entiendo. Me podrías hablar en castellano por favor?” cosa que tampoc tinc per què fer però a la qual, dit així, potser m’hi avindria més vegades). I a partir d’aquí, una cosa que hauria de ser simple i lògica es converteix en una lluita psicològica que m’esgota. I tinc dues opcions:

a) Pensar que el treballador/a simplement no m’ha entès, no per l’idioma sino perquè potser és dur/a d’orella i per tant repetir-ho en català, o....

b) Canviar d’idioma i repetir-ho en castellà.

L’última opció és la més fàcil i ràpida i quan l’utilitzo (per desgràcia massa vegades cedeixo a la pressió) acabo per sentir-me inferior pel fet de parlar i viure en català. M’he de rebaixar a aquella persona que, amb mala educació i tota la cara-dura del món, m’ha incitat a parlar en un idioma que no és el meu. Em baixa l’autoestima i me’n torno pensativa i emprenyada cap a casa. Per què ho he fet???

L’altre dia em vaig informar. Vaig saber que hi ha una Llei Constitucional (per si hi ha algú perdut en el tema) del català aprovada l’any 1.997 que diu que tota persona té dret a expressar-se en qualsevol dels dos idiomes oficials a Catalunya i a no ser discriminada per aquest motiu. Si aquesta llei es va aprovar va ser perquè alguna amenaça patia el català i alguna protecció reconeguda pel Govern central necessitava.

Però d’aquí a la realitat hi ha un món: Algun cop, he utilitzat la primera opció i m’han acabat servint de molt mala gana, perquè aquestes coses es noten i mirant-me amb cara de fàstic o repetint-me el “¿Qué?” (amb accent tancat a la e) o, algunes vegades demanant-me, sempre amb mala llet, que els parli en castellà perquè no entenen el meu idioma.

L’idioma català és tant vàlid com el francès o l’alemany (per citar-ne dos). Si aquests mateixos dependents/es haguessin anat a viure a França o a Alemanya, s’atrevirien a demanar amb prepotència als seus clients que els parlessin en castellà?

La realitat és que, encara que la llei m’empara, sempre acabo sentint-me discriminada. I alguns sectors encara diuen que el castellà està perseguit i amenaçat a Catalunya.

La demagògia és la mentida més cruel mai emprada.

Intel.ligència emocional.

Aprendre a viure les emocions.
.

La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual.

Hem après des de petits que el sentimentalisme (així s'ha anomenat l'hàbit de sentir a flor de pell les emocions i a mostrar en públic aquesta forma d'interpretar les vivències) era propi de persones dèbils, immadures, amb dèficit d'autocontrol. A més, s'ha estès en el nostre imaginari col·lectiu el lloc comú, masclista com pocs, que les emocions o -més encara- el plor, pertanyen a l'àmbit femení. No obstant això, tot evoluciona i va guanyant terreny la convicció que viure les emocions és un element insubstituïble en la maduració personal i en el desenvolupament de la intel·ligència.
Tenim molt en compte el nostre espai intel·lectual i no només li hem dedicat temps i esforç, sinó que fins i tot la valoració que fem d'una persona passa, en bona mesura, pels seus coneixements i habilitats intel·lectuals. Des de l'educació, tant reglada com no acadèmica, se'ns ha motivat perquè treiem el màxim partit als nostres recursos intel·lectuals.
Ningú no discuteix la necessitat d'adquirir coneixements tècnics i culturals per a preparar-nos (i reciclar-nos) per a la vida professional, però en una estratègia de prioritats equivocada oblidem a vegades la importància d'educar-nos per a la vida emocional. Aprendre a viure és aprendre a observar, analitzar, demanar i utilitzar el saber que anem acumulant amb el pas del temps. Però convertir-nos en persones madures, equilibrades, responsables i, per què no dir-ho, felices en la mesura que es pugui, ens exigeix també saber distingir, descriure i atendre els sentiments. I això significa contextualitzar-los, jerarquitzar-los, interpretar-los i assumir-los. Perquè qualsevol de les nostres reflexions o actes en un moment determinat es poden veure "contaminats" pel nostre estat d'ànim i interferir negativament en la resolució d'un conflicte o en una decisió que hem de prendre.

.

Una habilitat molt especial
Cuidar el nostre moment emocional, aprendre a expressar els sentiments sense agressivitat i sense culpabilitzar ningú, posar-los nom, atendre'ls i saber com descarregar-los, és un dels eixos d'interpretació del que ens ocorre. Cada vegada que dubtem davant d'una decisió, que ens proposem comprendre una situació, no fem aquestes operacions com ho faria un ordinador o qualsevol altra màquina d'intel·ligència artificial, sinó que posem en joc, portem a col·lació, tot el nostre bagatge personal (inclòs el que ens ha pogut passar fa una estona o unes hores) i el pesat paquet de la nostra herència cultural. D'aquí ve que viure les nostres emocions sigui una habilitat relacional que ens capacita com a éssers que es desenvolupen en un context social. Només quan connectem amb els nostres sentiments, els atenem i jerarquitzem, som capaços d'empatitzar amb els sentiments i les circumstàncies dels altres. No és més intel·ligent qui obté millors qualificacions en els seus estudis, sinó qui posa en pràctica habilitats que l'ajuden a viure en harmonia amb ell mateix i amb el seu entorn. La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual. Els professionals més brillants no són els que tenen el millor expedient acadèmic, sinó els que han sabut "buscar-se la vida" i esprémer al màxim les seves habilitats.
.

Aprendre a desenvolupar la intel·ligència emocional
Aquesta societat de les "bones maneres" i el control social han fet de nosaltres autèntics robots de les aparences. En la Universitat de Màlaga, els doctors Fernández Berrocal i Extremera han abordat la intel·ligència emocional com l'habilitat (essencial) de les persones per a atendre i percebre els sentiments de forma apropiada i precisa, la capacitat per a assimilar-los i comprendre'ls adequadament i la destresa per a regular i modificar el nostre estat d'ànim o el dels altres. En la intel·ligència emocional hi ha quatre components:

.

Percepció i expressió emocional. Es tracta de reconèixer de manera conscient quines emocions tenim, identificar què sentim i ser capaços de verbalitzar-les. Una bona percepció significa saber interpretar els nostres sentiments i viure'ls adequadament, cosa que ens permetrà estar més preparats per a controlar-los i no deixar-nos arrossegar pels impulsos.
.

Facilitació emocional, o capacitat per a produir sentiments que acompanyen els nostres pensaments. Si les emocions es posen al servei del pensament ens ajuden a prendre millor les decisions i a raonar de forma més intel·ligent. La manera com ens sentim influirà decisivament en els nostres pensaments i en la nostra capacitat de deducció lògica.

.

Comprensió emocional. Fa referència a entendre el que ens passa emocionalment, integrar-ho en el nostre pensament i ser conscients de la complexitat dels canvis emocionals. Per a entendre els sentiments dels altres, cal entendre els propis. Quines són les nostres necessitats i desitjos, quines coses, persones o situacions ens causen determinats sentiments, quins pensaments generen les diverses emocions, com ens afecten i quines conseqüències i reaccions propicien. Empatitzar suposa sintonitzar, posar-se en el lloc de l'altre, ser conscient dels seus sentiments. Hi ha persones que no entenen els altres no per falta d'intel·ligència, sinó perquè no han viscut experiències emocionals o no han sabut gestionar-les. Qui no ha experimentat la ruptura de parella o el sentiment d'orfandat per la pèrdua d'un ésser estimat, és difícil que es faci càrrec del que sofreixen els que passen per aquesta situació. Fins i tot qui ha viscut experiències d'aquest tipus, si no ha fet l'esforç de viure-les de manera explícita acceptant-les i integrant-les, no estarà prou capacitat per a la comprensió emocional intel·ligent.
.

Regulació emocional, o capacitat per a dirigir i manejar les emocions d'una forma eficaç. És la capacitat d'evitar respostes incontrolades en situacions d'ira, provocació o por. Suposa també percebre el nostre estat afectiu sense deixar-nos atropellar per aquest, de manera que no obstaculitzi la nostra forma de raonar i puguem prendre decisions d'acord amb els nostres valors i les normes socials i culturals.

Aquestes quatre habilitats estan lligades entre si en la mesura en què és necessari ser conscients de quines són les nostres emocions si volem viure-les adequadament.

.

Gestionar adequadament les emocions suposa:

- No sotmetre-les a censura. Les emocions no són bones o dolentes, excepte quan per la nostra falta d'habilitat fan mal, a nosaltres o a altres persones.
- Estar atents als senyals emocionals, tant físicament com psicològicament.
- Investigar quines són les situacions que desencadenen aquests emocions.
- Designar de forma concreta els sentiments i assenyalar les sensacions que es reflecteixen en el nostre cos, en comptes de fer-ne una descripció general ("estic trist", "estic nerviós"...).
- Descarregar físicament el malestar o l'ansietat que ens generen les emocions.
- Expressar els nostres sentiments a la persona que els ha desencadenat, sense acusacions ni males formes i detallant quina situació o conducta és la que ens ha afectat.
- No esperar que es doni la situació idònia per a comunicar els sentiments, prendre la iniciativa.

.

Font: Revista Consumer Eroski