Deixeu la llengua en pau

Xavier Bosch. Director del Diari Avui.

En el moment en què fer vida en català a Catalunya cada vegada costa més, i tendeix a ser impossible, el Partit Popular d’aquí enceta la precampanya presentant un DVD que pretén tornar a posar la llengua enmig de la polèmica electoral. A falta de candidat, la fan grossa. Per dissimular. Daniel Sirera, president del PPC, explica que han fet aquest vídeo “per demostrar que a Catalunya no hi ha cap col·legi en el qual es pugui escolaritzar els nostres fills en llengua castellana”.

-

La prova és una trucada d’una presumpta mare catalanoparlant que telefona al departament d’Educació. Responent a preguntes de la mare, una funcionària respon que no hi ha cap escola del país on pugui escolaritzar el seu fill en castellà. Ja està, ja ho tenen. Ho han enregistrat furtivament i ho emeten tal qual. Tant se val que sigui delicte o que els pugui caure el pèl si la funcionària els interposa una demanda. Al final, unes lletres i una veu en castellà clouen el DVD dient: “¿Por qué los nacionalistas y el PSC juegan con el futuro de nuestros hijos? Reacciona”.

-

És el retorn al vidalquadrisme. És l’intent de recuperar els vots que, a costa de la demagògia de la llengua, els van poder esgarrapar els Ciutadans de l’Albert Rivera. És l’embolica que fa fort d’una sucursal, la del PP a Catalunya, que sap que els seus mals resultats deixaran Rajoy amb les ganes d’anar a viure a la Moncloa. És la desesperació de saber que amb uns resultats dignes a Catalunya, el PP podria tornar a manar a Espanya.

-

Però no tot s’hi val. Atiar la catalanofòbia deu donar vots, però és perillós i és altament injust. El cent per cent dels nens del país acaben la primària sabent el castellà, millor i tot que el català. L’idioma dèbil a Catalunya és, de llarg, el propi d’un país que ja ha començat a enyorar el Josep Piqué mentre es prepara per veure pòsters amb la cara de Xavier García Albiol.

La resiliència.

L’ESCOLA DE L’ADVERSITAT.

La psicologia i l'enginyeria de materials, encara que pugui semblar estrany, tenen una cosa en comú: el terme resiliència. Aquesta paraula fa referència al fenomen pel qual els cossos retornen a la forma inicial després d'haver sigut sotmesos a una pressió que els deforma. El concepte s'ha aplicat a la psicologia per descobrir per què xiquets i xiquetes que viuen en la misèria, o persones que experimenten situacions límit, són capaços no només de superar les dificultats, sinó fins i tot de sortir-ne enfortides. Aconsegueixen resistir, sobreviure i accedir a una vida productiva per a ells i per a la seva societat.

La resiliència és una capacitat que es manifesta:

. Enfront de la destrucció, mostrant una gran facultat de protegir la pròpia integritat sota pressió.
. Enfront de l'adversitat, establint una actitud vital positiva tot i les circumstàncies difícils.

Trets que potencien la resiliència de les persones.

La vida diària està subjecta a esdeveniments durs: la mort d'un ésser estimat, una malaltia complicada, experiències laborals difícils, problemes seriosos de relació de parella, la soledat, l'aïllament social, la competitivitat per ocupar un lloc, l'atur, els problemes econòmics... Davant aquestes situacions les persones reaccionen de manera diferent segons el seu grau de vulnerabilitat, o dit d'una manera més actual: segons el seu grau de resiliència.

Hi ha trets que potencien aquesta habilitat:

La introspecció: Faculta la persona a entrar dins d'ella mateixa, a observar-se, a reflexionar i fer-se preguntes. Ajuda a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta.
-

La independència: Ajuda a establir límits entre un mateix i els ambients adversos. Potencia l'establiment d'una distància emocional i física davant determinades situacions, sense arribar a aïllar-se.
-

La iniciativa: Capacita per a afrontar els problemes i exercir control sobre ells.
-

L'humor: Condueix a trobar el costat còmic en les situacions adverses.
-

La creativitat: Porta a crear ordre i bellesa a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa en la creació i els jocs que són les vies per a disfressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança.
-

La moralitat: Invita a desitjar una vida personal satisfactòria, àmplia i amb riquesa interior. Inclou la consciència moral, el compromís amb valors i la separació entre el que és bo i el que és pitjor.
-

L'habilitat per a establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Capacita a lliurar-se als altres i a acceptar-los en la pròpia vida.
-

Factors que afavoreixen la resiliència:

. Afecció parental. Els estudis efectuats destaquen que una relació càlida, nutritiva i de suport, per bé que no té per què ser omnipresent, amb almenys un dels pares, protegeix o mitiga els efectes nocius de viure en un medi advers. És a dir, fa falta una relació emocional estable amb almenys un dels pares, o bé amb alguna altra persona significativa.
. Desenvolupament d'interessos i vincles afectius externs. Les persones significatives fora de la família afavoreixen la manifestació de comportaments resilients quan, per exemple, en la mateixa família es viuen circumstàncies adverses. Es tracta que hi hagi algun tipus de suport social des de fora del grup familiar.
. Clima educacional sincer i capaç d'establir límits clars en la conducta.
. Models socials que motiven poder enfrontar-se de manera constructiva a les adversitats.
. Viure experiències d'autoeficàcia, autoconfiança i comptar amb una autoimatge positiva.
. Tenir possibilitat de respondre de manera activa a situacions o factors estressants.
. Assignar significats subjectius i positius a l'estrès, descrivint les crisis com l'oportunitat d'oferir resposta a les circumstàncies adverses.
-

A qualsevol edat es pot canviar

Les habilitats i els factors que potencia la resiliència es mostren d'una manera desigual en els diversos tipus de personalitats, però es pot treballar per a aconseguir potenciar els trets que condueixen a gaudir d'aquesta capacitat de superar-se. La dificultat principal a què ens enfrontem quan busquem aquesta millora és la convicció que no es pot canviar. Ens escudem en afirmacions com "és que jo sóc així", "cada u és com és", "als meus anys jo ja no puc canviar". Aquest és el gran error. Més o menys, a qualsevol edat es pot canviar si un s'ho proposa.
Mai no és tard per fer el corresponent canvi de les actituds pròpies, entrenant-se en tècniques de modificació del pensament, aprenent a interpretar els esdeveniments d'una altra manera, recuperant la capacitat de reflexionar sobre si mateix, treballant-se la valoració de la pròpia personalitat, adquirint habilitats socials com l'assertivitat, aprenent a parlar positivament...

La resiliència, la capacitat per resistir i no enfonsar-se, per sortir airosament dels problemes, si és possible amb més força encara, també s'aprèn.

Font: Revista Consumer Eroski.

Masclisme-Feminisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Desinformació o cultura.

.

Avui he llegit en un bloc la següent frase escrita per una dona: “el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar”. La meva sorpresa és majúscula quan m’adono que encara hi ha qui les considera paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana fa de cadascuna:

Masclisme: Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.

Feminisme: Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home.

No sóc partidària dels extrems però sóc partidària de denunciar les injustícies. Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista.

És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però també aquí rau la diferència, que vaig comentar en un escrit anterior, entre maduresa i immaduresa. Que difícil ser, allò que en diem, ‘bona persona’ però quina recompensa més agradable ens espera quan fem l’esforç.

Espai per a l'imprevist.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

El dia abans sempre programo mentalment com serà l’endemà. Decideixo quins moments dedicaré a l’oci i quins a resoldre coses necessàries del dia a dia. Viure tranquil i sense deixadesa requereix certa organització mental i capacitat per no caure en la peresa. Quan la ment està endreçada, quan el dia a dia està organitzat, tot funciona més bé, les coses flueixen, deixem de sentir que anem contra-corrent i guanyem qualitat de vida. Per això no comprenc qui exhalta la mandra, el no fer res i ho eleva a la màxima potència. Però tampoc comprenc qui és tant organitzatiu que no tolera que hi hagi espai per als imprevistos. No som éssers solitaris; pertanyem a una xarxa familiar, d’amistats, laboral, on hi conviuen altres persones que poden reclamar-nos atenció o ajuda, com nosaltres podem reclamar en certs moments.

Però, fins on arriba la nostra responsabilitat envers els altres? Jo diria que fins on aquests imprevistos ens permetin mantenir el nostre ordre mental diari. Si anem més enllà ja no podem donar als altres el millor de nosaltres mateixos ni la qualitat d’atenció que ens reclamen. No hauriem de demanar coses que, per obtenir un benefici propi, poguéssin perjudicar als altres.

A vegades es fa difícil saber on són els límits de les perones que tenim al voltant, per això la comunicació i la paraula són les millors eines que tenim els humans. Si parlem no hi ha malentesos. Si suposem ens podem equivocar.

És decisió de cadascú la quantitat d'espai diari que deixa a l’imprevist.

Som un error diví?

Eva Piquer. Diari Avui.

"Tots els homes que pensen són ateus”, va dir Ernest Hemingway, més per provocar que per altra cosa. La frase està recollida a The Atheist’s Bible (HarperCollins Publishers), un llibre que ja va protagonitzar aquesta diguem-ne homilia dominical ara fa set dies. Reprenc el tema, i que Déu em perdoni. A 'La vida després de Déu' (Ara Llibres), Matthew Tree apunta: “Des de fa segles que hi ha una alternativa clara al pensament religiós: el pensament científic, o bé, pels que no arribem a ser científics, el sentit comú”. El filòsof i escriptor nord-americà Elbert Hubbard entenia que “la fe és l’esforç de creure en allò que el sentit comú et diu que és fals”. Albert Einstein defensava el mateix, amb altres paraules: “El pensament religiós és l’intent de trobar una sortida allà on no hi ha cap porta”. Voltaire opinava que “res és més contrari a la religió i el clero que la raó i el sentit comú”. I un ateu sense cognom il·lustre va deixar escrit que “la fe cega és un regal molt irònic que fem al suposat creador de la intel·ligència humana”. Més reflexions poc catòliques, per dir-ho finament. “Defensar que un creient és més feliç que un escèptic és com dir que un borratxo és més feliç que un abstemi” (George B. Shaw). “La gent confia que Déu resoldrà les coses. Però no ho ha fet mai en el passat, no entenc per què pensen que ho farà en el futur” (Bertrand Russell). “Ens diem que seria maco si hi hagués un Déu que hagués creat el món, i una Providència benèvola, i un ordre moral de l’univers i una altra vida més enllà d’aquesta, però és massa sorprenent que tot això sigui tal com desitjaríem que fos” (Sigmund Freud).“Quan jo era jovenet, el meu pare em va ensenyar que, per ser un bon catòlic, m’havia d’anar a confessar si mai tenia pensaments impurs cap a una noia. Aquell mateix vespre vaig haver de córrer a confessar el meu pecat. I l’endemà, i l’altre. Al cap d’una setmana, vaig decidir que la religió no estava feta per a mi” (Fidel Castro). “El dubte no és una condició plaent, però la certesa és una condició ridícula” (Voltaire). “És més interessant viure amb el dubte i la incertesa que no pas tenir respostes que poden estar equivocades” (Richard P. Feynman). “De petit resava cada nit perquè volia una bicicleta nova. Després em vaig adonar que la cosa no funcionava així. O sigui que vaig robar una bici i vaig demanar a Déu que em perdonés” (Emo Philips). “No veuràs mai un animal que cregui en la màgia i la religió. Només l’home es comporta amb aquesta follia. És el preu que hem de pagar per ser intel·ligents, però no prou” (Aldous Huxley). “Si Crist fos aquí ara mateix, segur que no seria cristià” (Mark Twain). “Totes les religions són sublims per a l’ignorant, útils per al polític i ridícules per al filòsof” (Lucreci).

“¿És l’home un dels errors divins? ¿O és Déu un error humà?” (Nietzsche).

L'immobilisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Créixer hauria de significar evolucionar. A mesura que ens fem grans físicament, també ens hi hauriem de fer emocionalment. Madurar comporta decidir i decidir sempre exigeix renunciar a alguna cosa. Qui és immobilista mai decideix, mai renuncia i per tant mai aconsegueix res millor del que té, ni pot ser millor del que és. Viu, simplement, deixant passar els dies, eludint responsabilitats (que algú altre s’encarregarà de dur a terme), intentant que res ni ningú alteri el seu ritme, culpabilitzant els altres dels seus mals de cap.

Aquesta mena de Peter Pans o Wendys* no entenen que només un mateix és responsable del que l’hi passa a la vida.

Tots podriem ser tant desgraciats com volguéssim. Per queixar-nos sempre es troben motius i fins i tot podriem convèncer als altres que són bons. La vida no es divideix entre els desgraciats i els que no ho són; la vida es divideix entre els que escollim deixar de sentir-nos-hi i els que no saben com fer-ho.

.

* http://www.portalcantabria.es/Psicologia/54.php

Pel.lícules.

Artícle de Juan José Millás, Diari El País 04.01.08

.

La Plaça estava plena de parelles amb nens que hi havien anat seguint el reclam d’una organització, els membres de la qual tenen prohibit casar-se i procrear. Tot i que l’acte pretenia ser una exaltació del matrimoni cristià, els que ocupaven la tarima eren, sense excepció, solters (com si un analfabet voluntari pregonés els beneficis de la lectura). Al cap de poc, no obstant, que comencés l’acte, es va deixar d’exaltar el matrimoni cristià per censurar tots els altres. Ningú prohibia als manifestants casar-se per l’església, ni lligar-se a la mateixa parella durant la resta de la seva vida, ni tenir tants fills com els hi vingués de gust. Tampoc se’ls obligava a utilitzar el condó ni cap altre mètode anticonceptiu. Però els molestava enormement l’existència d’unions que no s’avinguessin a les normes de la seva.

Els solters de la tarima que vestien, per cert, d’una manera molt cridanera (després diuen que els adolescents els provoquen), van sol.licitar l’abolició del divorci i del laïcisme i van exigir al Govern més llibertat sense que a ningú, entre els congregats, l’hi semblés incoherent que es demanés una cosa i la seva contrària. Si hi afegim que hi havia moltes persones grans que havien conegut el franquisme, així com el paper repressor de l’Església al llarg d’aquells quaranta anys, l’espectacle resultava delirant (i enfosquidor, per dir-ho tot). Van aparèixer a la tele mongetes molt velletes que possiblement havien tastat la presó d’aquell règim (treball que algunes ordres religioses acceptaven amb gust) i capellans amb canes que potser havien assistit a més d’una execució.
En una altra cadena Fraga Iribarne, palanganer major del “Caudillo” i president del PP, va corroborar que “La dictadura ha sido un remanso de paz”.

Abans d’anar-nos’en al llit vam veure una pel.lícula d’indis i americans en la qual els indis eren els dolents.

Demagògia anti-catalana.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

A la meva ciutat, fa uns anys, a les botigues i restaurants majoritàriament m’atenien en català. I si, en algun lloc puntual, el treballador ho feia en castellà jo acostumava a dirigir-m’hi, per deferència, també en castellà. Normalment passava en un deu per cent dels casos (per posar-ho en xifres) i això no em suposava cap trauma identitari ni sentia el meu idioma amenaçat. No hi havia cap llei que protegís específicament el català ni es plantejava la possibilitat social que hi fós. D’uns anys cap aquí però és al revés: a la majoria de botigues o restaurants m’atenen en castellà. No tinc cap problema per això, tret de la sensació, la tristesa i certa certesa que el català es va perdent.

El problema vé quan, en un tant per cent força elevat d’aquests casos, quan jo els parlo en català em miren i em diuen: “¿Qué?” (Amb accent tancat a la e que dónen per entès que he d’interpretar i acatar com un “No te entiendo. Me podrías hablar en castellano por favor?” cosa que tampoc tinc per què fer però a la qual, dit així, potser m’hi avindria més vegades). I a partir d’aquí, una cosa que hauria de ser simple i lògica es converteix en una lluita psicològica que m’esgota. I tinc dues opcions:

a) Pensar que el treballador/a simplement no m’ha entès, no per l’idioma sino perquè potser és dur/a d’orella i per tant repetir-ho en català, o....

b) Canviar d’idioma i repetir-ho en castellà.

L’última opció és la més fàcil i ràpida i quan l’utilitzo (per desgràcia massa vegades cedeixo a la pressió) acabo per sentir-me inferior pel fet de parlar i viure en català. M’he de rebaixar a aquella persona que, amb mala educació i tota la cara-dura del món, m’ha incitat a parlar en un idioma que no és el meu. Em baixa l’autoestima i me’n torno pensativa i emprenyada cap a casa. Per què ho he fet???

L’altre dia em vaig informar. Vaig saber que hi ha una Llei Constitucional (per si hi ha algú perdut en el tema) del català aprovada l’any 1.997 que diu que tota persona té dret a expressar-se en qualsevol dels dos idiomes oficials a Catalunya i a no ser discriminada per aquest motiu. Si aquesta llei es va aprovar va ser perquè alguna amenaça patia el català i alguna protecció reconeguda pel Govern central necessitava.

Però d’aquí a la realitat hi ha un món: Algun cop, he utilitzat la primera opció i m’han acabat servint de molt mala gana, perquè aquestes coses es noten i mirant-me amb cara de fàstic o repetint-me el “¿Qué?” (amb accent tancat a la e) o, algunes vegades demanant-me, sempre amb mala llet, que els parli en castellà perquè no entenen el meu idioma.

L’idioma català és tant vàlid com el francès o l’alemany (per citar-ne dos). Si aquests mateixos dependents/es haguessin anat a viure a França o a Alemanya, s’atrevirien a demanar amb prepotència als seus clients que els parlessin en castellà?

La realitat és que, encara que la llei m’empara, sempre acabo sentint-me discriminada. I alguns sectors encara diuen que el castellà està perseguit i amenaçat a Catalunya.

La demagògia és la mentida més cruel mai emprada.

Intel.ligència emocional.

Aprendre a viure les emocions.
.

La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual.

Hem après des de petits que el sentimentalisme (així s'ha anomenat l'hàbit de sentir a flor de pell les emocions i a mostrar en públic aquesta forma d'interpretar les vivències) era propi de persones dèbils, immadures, amb dèficit d'autocontrol. A més, s'ha estès en el nostre imaginari col·lectiu el lloc comú, masclista com pocs, que les emocions o -més encara- el plor, pertanyen a l'àmbit femení. No obstant això, tot evoluciona i va guanyant terreny la convicció que viure les emocions és un element insubstituïble en la maduració personal i en el desenvolupament de la intel·ligència.
Tenim molt en compte el nostre espai intel·lectual i no només li hem dedicat temps i esforç, sinó que fins i tot la valoració que fem d'una persona passa, en bona mesura, pels seus coneixements i habilitats intel·lectuals. Des de l'educació, tant reglada com no acadèmica, se'ns ha motivat perquè treiem el màxim partit als nostres recursos intel·lectuals.
Ningú no discuteix la necessitat d'adquirir coneixements tècnics i culturals per a preparar-nos (i reciclar-nos) per a la vida professional, però en una estratègia de prioritats equivocada oblidem a vegades la importància d'educar-nos per a la vida emocional. Aprendre a viure és aprendre a observar, analitzar, demanar i utilitzar el saber que anem acumulant amb el pas del temps. Però convertir-nos en persones madures, equilibrades, responsables i, per què no dir-ho, felices en la mesura que es pugui, ens exigeix també saber distingir, descriure i atendre els sentiments. I això significa contextualitzar-los, jerarquitzar-los, interpretar-los i assumir-los. Perquè qualsevol de les nostres reflexions o actes en un moment determinat es poden veure "contaminats" pel nostre estat d'ànim i interferir negativament en la resolució d'un conflicte o en una decisió que hem de prendre.

.

Una habilitat molt especial
Cuidar el nostre moment emocional, aprendre a expressar els sentiments sense agressivitat i sense culpabilitzar ningú, posar-los nom, atendre'ls i saber com descarregar-los, és un dels eixos d'interpretació del que ens ocorre. Cada vegada que dubtem davant d'una decisió, que ens proposem comprendre una situació, no fem aquestes operacions com ho faria un ordinador o qualsevol altra màquina d'intel·ligència artificial, sinó que posem en joc, portem a col·lació, tot el nostre bagatge personal (inclòs el que ens ha pogut passar fa una estona o unes hores) i el pesat paquet de la nostra herència cultural. D'aquí ve que viure les nostres emocions sigui una habilitat relacional que ens capacita com a éssers que es desenvolupen en un context social. Només quan connectem amb els nostres sentiments, els atenem i jerarquitzem, som capaços d'empatitzar amb els sentiments i les circumstàncies dels altres. No és més intel·ligent qui obté millors qualificacions en els seus estudis, sinó qui posa en pràctica habilitats que l'ajuden a viure en harmonia amb ell mateix i amb el seu entorn. La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual. Els professionals més brillants no són els que tenen el millor expedient acadèmic, sinó els que han sabut "buscar-se la vida" i esprémer al màxim les seves habilitats.
.

Aprendre a desenvolupar la intel·ligència emocional
Aquesta societat de les "bones maneres" i el control social han fet de nosaltres autèntics robots de les aparences. En la Universitat de Màlaga, els doctors Fernández Berrocal i Extremera han abordat la intel·ligència emocional com l'habilitat (essencial) de les persones per a atendre i percebre els sentiments de forma apropiada i precisa, la capacitat per a assimilar-los i comprendre'ls adequadament i la destresa per a regular i modificar el nostre estat d'ànim o el dels altres. En la intel·ligència emocional hi ha quatre components:

.

Percepció i expressió emocional. Es tracta de reconèixer de manera conscient quines emocions tenim, identificar què sentim i ser capaços de verbalitzar-les. Una bona percepció significa saber interpretar els nostres sentiments i viure'ls adequadament, cosa que ens permetrà estar més preparats per a controlar-los i no deixar-nos arrossegar pels impulsos.
.

Facilitació emocional, o capacitat per a produir sentiments que acompanyen els nostres pensaments. Si les emocions es posen al servei del pensament ens ajuden a prendre millor les decisions i a raonar de forma més intel·ligent. La manera com ens sentim influirà decisivament en els nostres pensaments i en la nostra capacitat de deducció lògica.

.

Comprensió emocional. Fa referència a entendre el que ens passa emocionalment, integrar-ho en el nostre pensament i ser conscients de la complexitat dels canvis emocionals. Per a entendre els sentiments dels altres, cal entendre els propis. Quines són les nostres necessitats i desitjos, quines coses, persones o situacions ens causen determinats sentiments, quins pensaments generen les diverses emocions, com ens afecten i quines conseqüències i reaccions propicien. Empatitzar suposa sintonitzar, posar-se en el lloc de l'altre, ser conscient dels seus sentiments. Hi ha persones que no entenen els altres no per falta d'intel·ligència, sinó perquè no han viscut experiències emocionals o no han sabut gestionar-les. Qui no ha experimentat la ruptura de parella o el sentiment d'orfandat per la pèrdua d'un ésser estimat, és difícil que es faci càrrec del que sofreixen els que passen per aquesta situació. Fins i tot qui ha viscut experiències d'aquest tipus, si no ha fet l'esforç de viure-les de manera explícita acceptant-les i integrant-les, no estarà prou capacitat per a la comprensió emocional intel·ligent.
.

Regulació emocional, o capacitat per a dirigir i manejar les emocions d'una forma eficaç. És la capacitat d'evitar respostes incontrolades en situacions d'ira, provocació o por. Suposa també percebre el nostre estat afectiu sense deixar-nos atropellar per aquest, de manera que no obstaculitzi la nostra forma de raonar i puguem prendre decisions d'acord amb els nostres valors i les normes socials i culturals.

Aquestes quatre habilitats estan lligades entre si en la mesura en què és necessari ser conscients de quines són les nostres emocions si volem viure-les adequadament.

.

Gestionar adequadament les emocions suposa:

- No sotmetre-les a censura. Les emocions no són bones o dolentes, excepte quan per la nostra falta d'habilitat fan mal, a nosaltres o a altres persones.
- Estar atents als senyals emocionals, tant físicament com psicològicament.
- Investigar quines són les situacions que desencadenen aquests emocions.
- Designar de forma concreta els sentiments i assenyalar les sensacions que es reflecteixen en el nostre cos, en comptes de fer-ne una descripció general ("estic trist", "estic nerviós"...).
- Descarregar físicament el malestar o l'ansietat que ens generen les emocions.
- Expressar els nostres sentiments a la persona que els ha desencadenat, sense acusacions ni males formes i detallant quina situació o conducta és la que ens ha afectat.
- No esperar que es doni la situació idònia per a comunicar els sentiments, prendre la iniciativa.

.

Font: Revista Consumer Eroski

Adicció a Internet.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Ja fa anys que Internet va arribar a les nostres vides i ens va obrir un món de possibilitats paral.lel a la realitat. Un món que, molts cops, ens serveix per fer-nos més fàcil el dia a dia: Sempre hi ha un punt on realitat i virtualitat es troben: Programar un viatge o fer un curs per internet ja és habitual.
El primer cop que em vaig asseure davant un buscador em vaig bloquejar. El colapse mental, degut a la infinitat de possibilitats que se’m presentaven, va fer que cliqués a la creueta, marxés a dormir i navegués per un món oníric on, per sort, no hi ha decisions a prendre. Al dia següent però m’hi vaig tornar a posar. Aquí va ser on vaig començar a corroborar que la xarxa atrau, enganxa. No vaig ser de les primeres a entrar-hi, feia temps que sentia a parlar de l’adicció a internet i ho intuïa com un fet que no anava amb mi; fins aquell dia, en què m’hi vaig posar just després de dinar i em vaig aixecar de la cadira quan l’estómac tornava a reclamar teca. I encara em pregunto avui on són aquelles hores que no vaig veure passar. Eren hores virtuals: En vaig passar una a la Nassa, una altra entre companyies d’assegurances, la tercera entre preguntes i respostes mèdiques i per fi, l’última, xatejant per primera vegada. Em vaig sentir petita a l’univers, vaig trobar una assegurança més barata pel meu cotxe, vaig descobrir que era mooolt hipocondríaca i vaig confirmar que molts homes busquen el mateix tant en la vida real com en la virtual: sexe.

I és que el món virtual té molt de món real, el perill només arriba quan un deixa de trobar-se amb els amics i es comença a prendre sempre els cafès a casa, davant la pantalla de l’ordinador, sol com un mussol i creient-se envoltat de les millors persones del món. Entre aquestes, probablement, no hi ha les que abans s’asseien amb ell a qualsevol terrassa de qualsevol poble o ciutat, deixant-se acaronar pel sol, amb els dits a la nansa de la tassa i deixant fluïr totes les vessants de la comunicació físico-gestual i emocional de mirades o d’aquella mà a l’espatlla o al braç que tant reconforta quan ens sentim abatuts.
Ben utilitzat, internet, és una eina que ens facilita la vida, però vagin amb compte els propensos a les adiccions i aixequin els ulls de la pantalla de tant en tant per no oblidar que aquesta vida és només real, mai pot ser virtual. Vivim-la.

Ja n'hi ha prou senyors.

Escrit per: Iolanda Anglès

10:30 am. Despatx.

Ha sonat el telèfon i he despenjat l’auricular amb certa il.lusió (cosa d’estar-me vuit hores asseguda a la mateixa taula sense veure ni parlar gairebé amb ningú). A l’altre costat del telèfon un home, amb qui he parlat només tres o quatre vegades (sempre per telèfon) i a qui no conec de res en absolut, ha demanat per l’encarregat. Educadament, l’hi he dit que en aquell moment no hi era però, que si volia, jo l’hi donaria l’encàrrec un cop arribés. M’ha explicat el problema i l’hi he dit que en prenia nota i que, segurament, en cosa de deu o quinze minuts hi podria anar un dels nostres treballadors a solucionar-ho.

La conversa podria haver acabat aquí perfectament, però l’homus erectus instal.lat a l’altre banda del fil telefònic ha sentit una necessitat imperiosa; els seus gens, el seu cervell, la seva sang han començat a bullir i l’hi han ennuvolat el coneixement. S’ha sentit près d’un poder inexplicable vingut de segles enllà, de generacions antigues i costums encestrals i, segurament fent-se partícep d’una falsa imatge de submissió provinent de les meves respectuoses paraules, m’ha etzibat una retòrica masclista i vulgar fent un símil entre la meteorologia i la meva humitat/sequetat vaginal.

En qüestió d’un segon m’he trobat decidint com reaccionar a aquesta incomprensible falta de respecte. M’ha faltat temps. Un segon, unes dècimes probablement només, són poc per pensar amb claretat i explicar-l’hi pausada però fermament que, en aquest món, ja no hi ha lloc per tipus com ell i que, d’ara endavant, no l’hi toleraré cap més falta de respecte.

Enlloc d’això l’hi he etzibat un somriure idiota, producte del mal costum de tolerar i veure com les nostres mares i àvies han hagut de tolerar molts comportaments masclistes, autoritaris i de superioritat mal entesa.

He penjat el telèfon i m’he sentit com moltes dones s’han de sentir encara cada dia als seus llocs de treball, a casa o al carrer: maltractada, desvalorada, inferior i humiliada. Quan l’inferior és qui maltracta, desvalora i humilia: pobre en sabiesa, pobre en coneixement, pobre en honestedat i respecte.

Aquesta és una d’aquelles històries quotidianes, més habituals del que sembla, que minen la meva autoestima i la de moltes altres dones. Aquest és un dels meus crits ofegats convertits en paraules: Ja n’hi ha prou senyors! ja n’hi ha prou...

Catalunya, en marxa cap a la llibertat.

Possiblement hauràs sentit parlar de l'arquitectura d'Antoni Gaudí, de les platges de la Costa Brava, de la festa d'Eivissa, del Futbol Club Barcelona, del jugador de l'NBA Pau Gasol, de les Falles de València o de la lluita d'aquesta terra per aconseguir la seva llibertat.

Els Països Catalans, on ets ara, estan formats pel Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears -territoris sota l'administració de l'Estat espanyol- i la Catalunya Nord -a l'Estat francès-.

Així doncs, a continuació tens l'oportunitat de conèixer breument un punt de vista desconegut de la realitat catalana. Una història silenciada per Espanya. Ets en un país que lluita des de fa segles pels seus drets i la seva llibertat.

.

Països Catalans.

.

L'extensió de Catalunya és de 69.823 quilòmetres quadrats, un territori més extens que Albània, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Luxemburg i Suïssa, entre d'altres. Actualment els Països Catalans tenen més d'11 milions d'habitants.

Els Països Catalans es troben dividits administrativament per l'Estat espanyol en tres regions: Principat de Catalunya (quatre províncies), País Valencià (tres províncies) i les Illes Balears (una província). A França, la Catalunya Nord constitueix la major part del departament dels Pirineus Orientals. Aquest departament és part de la regió Llenguadoc-Rosselló. A més, al nord del Principat s'hi troba Andorra, Estat lliure i autònom políticament.
.
La Senyera: la nostra bandera.

·

El senyal dels pals (la bandera de les quatre barres) apareix per primer cop damunt de l'escut de Ramon Berenguer IV (segle XII). Es tractava d'un senyal de llinatge. Però el país, a poc a poc, se'l va anar fent seu, fins a esdevenir una de les primeres banderes nacionals. Així doncs, la bandera catalana és una de les ensenyes més antigues d'Europa.

La seva exhibició en públic ha estat sancionada i perseguida pels diferents regnats i governs espanyols durant molts anys.
.
L'Estelada: la bandera de la llibertat.

.

L'estelada, nascuda l'any 1928 és la bandera que simbolitza la lluita per la llibertat. El triangle blau representa el cel blau de la humanitat i en el centre llueix l'estel blanc que representa els anhels de Catalunya de poder decidir el seu futur com a poble.

L'any 1969 apareix l'estelada amb l'estel vermell i el triangle groc, de tendència socialista-marxista.

Actualment les dues banderes les fan servir indistintament diferents organitzacions, col·lectius i partits polítics dels Països Catalans.
.
El Català: la nostra llengua.

.

La llengua catalana és l'exponent més clar que som una nació i un dels nostres trets distintius com a poble. La nostra llengua, que prové del llatí vulgar, a partir del segle XIII es va consolidar en l'administració, la literatura i la ciència.

Des del regnat de Jaume I, el català s'expandeix per tots els racons de la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, límits geogràfics dels territoris que componen els Països Catalans. Durant segles, la llengua catalana va ser l'única llengua privada, pública i oficial de tota la Nació Catalana.

Amb la desaparició de l'Imperi Romà, el llatí va donar pas a noves llengües. Així, al segle VIII, es considera que neixen les llengües denominades romàniques. I entre aquestes, el català.

Tot i ser la llengua originària del país, el català ha estat perseguit pels estats espanyol i francès per mitjà de prohibicions, decrets reials, dictadures, governs i regnats que han tingut un objectiu únic i comú: eliminar el fet diferencial i intentar l'assimilació de Catalunya a Espanya.

Actualment, l'ús oficial del català és compartit amb el castellà als Països Catalans, excepte a la Catalunya Nord, on no té cap estatus d'oficialitat. A Andorra, el català sempre ha estat idioma únic i oficial.

Tot i la seva oficialitat, el català és agredit contínuament i el seu coneixement és voluntari segons la Constitució espanyola mentre que el francès o el castellà s'han de conèixer obligatòriament.
.
Història d'una resistència.

.

L'any 1640 es va iniciar la Guerra dels Segadors. Catalunya va lluitar contra les pretensions annexionistes de França i el centralisme castellà i la presència del seu exèrcit al nostre país, prenent-lo com a base d'operacions. La guerra va comportar la derrota de Catalunya i la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) pel qual les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya passaven a dependre de França. Tot allò que era català va quedar sense cap reconeixement ni dret.

Anys més tard, entre el 1707 i el 1714, Catalunya es va enfrontar al rei castellà Felip V de Borbó, en l'anomenada Guerra de Successió. La derrota que van patir els nostres avantpassats va portar definitivament l'annexió dels Països Catalans al Regne de Castella -a Espanya- i va perdre la seva llibertat i independència. Un cop Felip V va guanyar la guerra, es van promulgar decrets al País Valencià, a les Illes Balears i al Principat de Catalunya. Amb aquests reglaments es va iniciar una nova etapa de profundes i nefastes repercussions en la història política i lingüística dels Països Catalans: es va abolir el règim jurídic propi, van desaparèixer totes les institucions d'autogovern, es van imposar les lleis de Castella, es va prohibir l'ús del català en la vida pública i oficial i un llarg etcètera de mesures dràstiques que tot i que van ser aplicades amb duresa i repressió no van aconseguir anihilar la llengua, la cultura i la personalitat nacional de Catalunya.

L'any 1939, el triomf del cop d'estat del dictador feixista Francisco Franco, va suposar de nou la pèrdua de les llibertats i institucions pròpies dels Països Catalans que s'havien recuperat tímidament a principis de la dècada dels anys trenta del segle XX. Des de 1939 fins a 1975 es va portar a terme de nou una forta repressió contra la cultura i, sobretot, contra la llengua catalana. El català va desaparèixer de tots els organismes públics, se'n va prohibir l'ús i es va privar l'ensenyament del català a l'escola. Les institucions culturals de la Generalitat (Govern autònom de Catalunya) foren clausurades.

A petició del dictador Francisco Franco, el president de Catalunya escollit democràticament per votació dels ciutadans de Catalunya, Lluís Companys, va ser capturat i lliurat a Espanya per la Gestapo, l'estiu de 1940. A Madrid va ser interrogat i torturat salvatgement. Finalment, va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, a Barcelona, el 15 d'octubre de 1940. El president Companys va donar la vida amb un exemple de patriotisme, de lleialtat a Catalunya: amb els peus descalços, per estar en contacte amb la terra catalana, va morir cridant "Per Catalunya!".

La persecució contra tot allò que fes referència a la catalanitat va ser criminal i absoluta: els himnes, els escuts i les banderes pròpies també van ser prohibits. Les biblioteques van ser "depurades" i els llibres en català, cremats o confiscats, així com els arxius. El castellà es va imposar en tots els serveis públics i com a única llengua. Es va obligar a canviar els noms de persones, associacions, establiments, carrers i ciutats. Només es podia usar la llengua catalana en la vida familiar. Aquelles persones que van mostrar signes de catalanitat o d'haver estat membres del Govern català escollit per la voluntat popular van ser empresonades, assassinades o van haver-se d'exiliar.
.
Sabies que...?

.

...la bandera catalana -quatre barres vermelles en fons groc- és de les més velles d'Europa....

...Catalunya era un país independent i lliure fins l'any 1714....

...la crueltat dels espanyols va arribar a l'extrem d'exposar durant 12 anys el cap tallat d'un dels principals generals de la resistència catalana de 1715 -Moragues- per infondre la por entre la població catalana....

...la llengua catalana ha estat sistemàticament perseguida i boicotejada pels governants espanyols des de 1714....

...el primer bombardeig sobre població civil a Europa el van patir els ciutadans de Barcelona i en van morir milers....

...l'arquitecte modernista Antoni Gaudí va ser perseguit i detingut per parlar en català....

...Josep Sunyol, President del Futbol Club Barcelona, va ser afusellat sense judici a Guadarrama (Espanya), per l'exèrcit de Franco l'any 1936....

...i que també durant aquells anys al voltant de 150.000 catalans van ser empresonats en camps de concentració o presons, sovint improvisades....

...el President legítim de Catalunya, Lluís Companys, va ser detingut pels Nazis a Bretanya, lliurat a l'Estat espanyol, empresonat, torturat i afusellat l'any 1940 per un batalló de l'Exèrcit espanyol, l'únic President democràticament elegit executat a Europa als anys 40....

...al camp de concentració de Mauthausen van morir milers de catalans i catalanes que Franco va condemnar com a "no espanyols"...

...Franco va robar de Catalunya i d'altres àrees republicanes ocupades, tots els documents de les seves institucions oficials, ajuntaments, sindicats i partits democràtics per al seu escrutini policial i encara no s'han retornat. Estan retinguts a Salamanca en contra dels criteris de l'UNESCO....

...durant el franquisme (1939-1975), als Països Catalans, 95.000 ciutadans van ser jutjats per consells de guerra sota acusacions de caire polític. Van ser executades unes 12.000 persones i 200.000 es van veure obligades a exiliar-se....

...Amnistia Internacional, el comitè especial contra la tortura de l'ONU i el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa denuncien habitualment la pràctica de la tortura a l'Estat espanyol així com la impunitat amb què es mouen els seus responsables....

...l'Estat espanyol ha estat denunciat per torturar independentistes el 1992 i està essent jutjat pel Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una sentència anterior del mateix Tribunal ja va condemnar Espanya a indemnitzar independentistes catalans per haver estat jutjats sense garanties....

...si mai es revisa la situació de Gibraltar respecte l'Estat espanyol i la Gran Bretanya, també s'hauria de revisar la situació de Catalunya envers Espanya, perquè el mateix Tractat postbèl.lic en dicta els destins d'ençà de 1714.
.
L'autodeterminació, un dret desitjat per un poble però negat pels opressors.

·

Catalunya té un dret natural, històric i polític, reconegut internacionalment a les nacions: l'autodeterminació. Si la voluntat de les catalanes i els catalans és anar més enllà de l'autonomia, té dret a la plena independència de la seva organització política i govern. Les autoritats franceses i espanyoles han comès incomptables injustícies històriques. En aquest greuge és on es troba, en gran mesura, el fonament moral de la independència nacional de Catalunya. Amb els actuals estats espanyol i francès, Catalunya sempre tindrà el dret de reclamar la llibertat nacional, del tot lícita i injustament negada.

Avui dia, Espanya i França són considerats estats democràtics en el concert internacional. Però això no significa que Catalunya visqui en democràcia. Ni la Constitució francesa ni l'espanyola recullen el dret a l'autodeterminació. El dret a la lliure determinació és un acte pel qual un poble decideix el seu destí polític. Aquest dret col·lectiu està per sobre de totes les lleis i constitucions, per sobre de les institucions. De la mateixa manera que ni cap persona, ni organisme ni estat pot negar el dret a viure, tampoc es pot negar el dret d'un poble a decidir el seu futur en llibertat.

A la Nació Catalana no se li permet decidir el seu futur. Se li nega la possibilitat de tenir les seves pròpies institucions nacionals i fer sentir la seva veu en les internacionals. Se li imposa la legalitat espanyola i francesa. Se li imposen l'espanyol i el francès mentre decreix dia a dia l'ús del català al carrer. Se li nega poder competir esportivament amb equip propi i sota la seva bandera tot i que és una reconeguda potència esportiva a nivell mundial.Som moltes i molts les catalanes i els catalans que creiem necessari el reconeixement de Catalunya com a poble sobirà. Que sigui la paraula del poble, de la gent, la que marqui lliurement un horitzó de futur en convivència, pau i tolerància.

És per això que la nostra opció independentista és democràtica. Volem tenir dret a decidir per viure en plena llibertat i com a estat independent, just i solidari.

“L’única lluita que es perd és la que s’abandona".

Extret de www.independencia.cat

365 dies de sexisme.

De la sana exhibició dels cossos al masclisme de calendari.

Artícle de "La Vanguardia" 13.12.07

Maricel Chavarría
(Barcelona)

Són múltiples els calendaris que, per iniciativa d’entitats o empreses, s’editen al canviar d’any, a vegades amb fins benèfics. Entre ells substisteixen els de caire eròtic, els que incorporen nus, escencialment de dones. Si bé ha sublimat la seva estètica, Pirelli va ser un referent eròtic pels pneumatiquers d’una generació. Calendaris de dubtós gust continuen penjats a alguns bars de carretera o tallers de cotxes, un reducte del sexisme menys subtil que, no és clar que vagi camí d’extingir-se.
El cas de la companyia aèria irlandesa Ryanair, que diu que les seves hostesses han tingut la iniciativa de fotografiar-se en biquini per ajudar als nens amb discapacitats -“Internament som molt actius a nivell de marketing, assegura la directora comercial.”- ha indignat no només a les associacions de dones, sino a la Federació de Consumidors en Acció i al sindicat independent de tripulants de cabina, que ha anunciat que emprendrà mesures legals i ha posat a disposició de les treballadores de Ryanair els seus serveis jurídics.
“Darrera d’aquest calendari hi ha una campanya de publicitat calrament sexista –va dir ahir Rosa Peris, directora de l’Institut de la dona-. És greu i discriminatori. I no es tracta de puritanisme ni de moral. És una utilització inadequada del cos de les dones, una representació sexista d’una professió que, com la d’infermera, ha estat molt estereotipada. “Ha costat molt que se les considerés professionals i aquest calendari dóna tres passos enrere en aquest reconeixement.”
Peris es pregunta si tractant-se d’una acció benèfica no hi haurien de participar treballadors sense distinció de sexe, edat o quilos. “La fi no justifica els mitjans. Són inacceptables les declaracions del director de recursos humans, declarant que ‘el personal de vol de Ryanair aixeca la temperatura de cabina amb el calendari més calent’, o que ‘els passatgers podran endur-se a casa una dotzena de les tripulants de cabina més impressionants d’Europa’. “Si jo sóc un tipus relativament masclista, i em diuen això, puc deixar de veure-les com auxiliars de vol i reduïr-les a cossos per usar. I això dóna peu a situacions de violència” afegeix Peris.
No és la primera vegada que aquesta companyia de baix cost utilitza l’escàndol com estratègia de màrketing. “El seu president es caracteritza per arribar al límit. En aquest cas la seva grolleria va dirigida a un públic afí a aquesta grolleria”, diu Victor Curto, vicedegà del colegi de publicistes i professor de la Universitat Ramon Llull.
Però també es va despullar aquell cos de bombers o l’equip femení de volei que necessitava diners, reclama la companyia aèria. “Els homes ja sortiran en una altra ocasió”. Sobre aquest extrem, la psicòloga Carme Freixa opina que existeix una confusió sobre el que és sexisme i alliberació sexual. “El sexisme no s’elimina perquè tots tinguem conductes sexistes. Es tracta de no ser sexista, de no fer servir el cul, la teta i el pito per vendre determinat producte” afirma. “A excepció d’aquell nu de dones amb càncer de mama que reïvindicaven que continuaven sent elles, els altres, quines idees aporten?” es pregunta. L' alliberació sexual –continua Freixa- no passa per enseñar tetes i culs. I deixar de ser sexistes no consisteix en que ells ensenyin el pito. Això no és alliberar-se, és destapar-se, però de forma sexista perquè provoca discriminació, al valorar-se la persona només pels seus atributs sexuals”.
Per la psicòloga, alliberar-se és teure’s la pols de moralismes, no actuar per revanxisme moral i ser capaç de comunicar-se d’igual a igual. “El que s’ha d’ alliberar és la capacitat de comunicar sensacions. El calendari de bombers? Una alliberació infantil. Els d’universitaris? Producte de la falsa alliberació sexual per la qual les persones acaben valorant-se per la seva apariència. La meitat dels problemes psicològics de relacions i autoestima desapareixerien si deixéssim de valorar-nos només per l’embolcall. El sexisme és el valor social que ha promogut això”.


Sobre l’artícle opina Marisa Soleto Ávila (Directora de Fundación Mujeres):

Són sexistes tots els calendaris de nus?

Recordo que els primers calendaris que es van fer amb fins benèfics, on apareixien dones amb poca roba, em van agradar. Recordo una iniciativa de dones angleses que cantaven en una coral, també recordo un calendari per la sensabilització sobre el càncer de mama. En tots dos casos, em va semblar que a més de la finalitat recaptadora per una bona causa, s’apel.lava a un concepte de bellesa i reclamació del propi cos de les dones des de posicions diferents i, sobretot, no sotmeses a l’encorsetament del pneumàtic model de nus i disposició sexual femenina que tant documentat ha estat en diferents modalitats de calendaris.
El problema no és el fet d’estar despullat sino el context i el significat que l’hi donem. Que el cos humà és bell i, per tant, un bon element ornamental ho sabem des que els grecs van decidir fer d’ell motiu del seu art escultòric. Que és complicat fer publicitat de, per exemple, roba interior, sense utilitzar el soport d’un cos semi-despullat és evident. Que tenim associada a la nuesa d’un cos maco la salut, el benestar, la comoditat i l’oci es pot constatar a través del propi comportament humà.
El problema és que, a més, hem associat determinats models de nuesa femenina a un estereotip sobre la disponibilitat sexual de les dones, d’acord amb un patró d’impuls sexual exclusivament masculí i això, segons sigui l’àmbit en el que es mostri, sí que pot representar problemes de desequilibris en la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, especialment si parlem de la presència i participació de les dones en activitats de caràcter públic o laboral.
Al calendari de l’empresa d’aerolínies irlandeses que ha originat aquesta polèmica no hi trobo la intenció de reflectir l’evident bellesa corporal de les seves hostesses, no hi trobo una apel.lació a la dignitat d’una suposada causa benèfica, que amaga darrera seu, evidents interesos comercials. Si, a més, escolto les declaracions del responsable de recursos humans de la companyia sobre la temperatura i la possibilitat d’endur-me a casa meva dotze de les seves millors hostesses, ja no en tinc cap dubte. Ha sigut una pèssima idea i, amb la legislació en matèria d’igualtat vigent al nostre país, així com amb les recomanacions internacionals sobre publicitat i igualtat d’oportunitats als llocs de treball, existeixen indicis raonables de trobar-nos davant un cas de publicitat discriminatòria i sexista. Això de la causa benèfica i la col.laboració voluntària d’aquestes dones no té valor en aquest context i no exculpa l’actuació d’una empresa que hauria de defensar el prestigi professional del seu personal. Aquesta campanya no només no contribueix a això, sino que afecta fundamentalment el paper i la funció de les treballadores de l’empresa, des dels estereotips més rancis que soporten la discriminació per raó de sexe.

Introducció.

Crits ofegats i paraules.

Escrit per: Iolanda Anglès

Com vaig llegir un dia al bloc de Sílvia Tarragona: No m’agrada la gent neutral. No m’agraden aquells que no s’impliquen, que no es mullen, que sembla que no tinguin valors ni ideals. No m’agrada qui diu que passa de moltes coses perquè, normalment, acaba sucumbit per les mentides i manipulacions varies i allunyat de la veritat.
M’agrada la gent honesta, que s’implica, que opina, que pensa, que es mou, que evoluciona, que reflexiona, que creix dia a dia, que vol créixer més, que no es limita; la gent que sap que no ho sap tot, però que cada dia aprèn i millora.

Em declaro feminista i independentista i em vé molt de gust posar el dit a la llaga; feminista perquè la igualtat entre homes i dones està més lluny del que algunes persones creuen; perquè, a vegades, voldria cridar i manifestar-me contra algunes grans injustícies masclistes i contra petites actituds quotidianes, que no per quotidianes se’ls hauria de donar menys importància.
I independentista perquè, senzillament, em sento molt diferent de la resta de persones d’aquest que diuen és el meu país: Espanya. Quan llegeixo aquesta paraula no m'hi sento identificada, sento rebuig. No em calen gaires explicacions, una se sent com se sent i jo em sento només catalana i la resta em molesta.

Obro aquest bloc, precisament, per manifestar-me virtualment, per transformar aquests crits ofegats en paraules, per deixar constància que penso com penso, perquè tothom qui em vulgui conèixer ho faci i per sentir-me una mica més propera a totes aquelles persones, homes i dones, que pensen com jo.

La idea del bloc em va sorgir després d’una discussió acalorada amb els companys de feina a qui, aplegats en un racó, els hi queia la baba mirant la foto d’una noia nua d’un calendari. Els comentaris convertien la dona, als seus ulls, en un objecte sexual preuat. Només uns minuts després, llegint La Vanguardia, em va caure a les mans un artícle que, precisament, parlava d’aquest tema i que subscric personalment. I del qual n’abstrec una frase que resumeix clarament el meu pensament: “L'alliberació sexual no passa per ensenyar tetes i culs. I deixar de ser sexistes no consisteix en que ells ensenyin el pito. Això no és alliberar-se, es destapar-se però de forma sexista perquè provoca discriminació al valorar la persona només pels seus atributs sexuals.”

Començo amb aquest artícle i n’aniré afegint a mesura que passin els dies, a més de reflexions personals que intercalaré. Espero que us agradi.