Publicat a 'El Vallenc' el 04.07.08
-
Fa una setmana vaig estar a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona acompanyant al meu pare al metge. La sala d’espera era plena de gom a gom i vam seure a les dues úniques cadires que quedaven lliures.
Al cap de cinc minuts va sortir de la consulta de l’oftalmòleg un senyor d’uns vuitanta anys acompanyat per la infermera. Una dona, ja de per sí, amb cara de mal humor i més desagradable encara quan va obrir la boca: L’home no s’hi veia a un pam de nas i l’hi preguntava què havia de fer amb els papers que l’hi havia donat. Ella, com si el señor volgués tocar-l’hi el que no sona, va respondre impertinent “baje abajo y pida para ir a Barcelona” El senyor en qüestió, que després vaig saber que es deia Josep, va posar cara de sorpresa i, amb impotència i veu dèbil, l’hi va dir a la infermera que no sabia pas com aniria a Barcelona, que la seva dona s’havia mort feia quinze dies i els seus fills ni tan sols l’acompanyaven al metge i que tampoc sabia com trobar el taulell si no s’hi veia a dos pams del nas. La senyora es va limitar a mirar la resta de pacients que esperàvem a la saleta i aturant la seva mirada en els meus ulls (buscant potser la meva mirada empàtica i exculpatòria) va dir “yo ya no puedo hacer más”, es va girar, va obrir la porta de la consulta i s’hi va esmunyir deixant l’home sol i desvalgut enmig del passadís, envoltat de mirades d’impotència i llàstima.
En Josep va renegar en veu alta, va dir que quina mala sort tenia a la vida, que sense la seva dona no podria fer res i altres lamentacions amargues. Intentava desar el paper que l’hi havia donat la infermera en una mena de funda de plàstic que duia a la butxaca però ni tan sols en això se’n sortia. Tenia les ungles de les mans negres i descarnades, la barba mal afeitada i els ulls petits, un d’ells tot blanc, l’altre l’aclucava i semblava a punt de regalimar-l’hi una llàgrima de ràbia. Premia els punys i no mirava ningú.
La infermera havia fet vista i oïdes sordes i els que sèiem a la sala d’espera, si no hi fèiem res, hauriem justificat l’actitud de la malagradosa dona.
Em vaig aixecar i l’hi vaig oferir la meva cadira. Primer va desconfiar una mica, em mirava de reüll amb l’únic ull possible que en aquells moments tenia borrós per l’efecte de les gotes que l’hi havia posat l’oftalmòleg. Vaig esperar la infermera i l’hi vaig demanar que m’expliqués què havia de fer el Josep. Després el vaig acompanyar a admissions a omplir els papers que necessitava. L’hi vaig preguntar on vivia i vaig trucar als Serveis socials de la seva zona que l’endemà el van anar a visitar per fer-se’n càrrec.
Si no és prou dur tenir vuitanta anys, sentir-se a la recta final de la vida i veure que el físic no acompanya tot i tenir el cap tant clar com als trenta, al Josep se l’hi afegia haver perdut feia tant sols quinze dies aquella persona amb qui probablement havia compartit gran part de la seva vida. I una infermera absurda s’entestava a complicar-l’hi la que a ell l’hi quedava. En aquell precís moment, en aquella petita fracció de temps, al Josep se l’hi van esgotar les forces. Semblava talment que no podia fer tant sols una passa.
Per què hi ha persones que tracten la gent gran com escorrialles d’aquesta vida? Per què si podem ajudar a fer més planera una vida hem de posar-hi entrebancs?
La infermera feia cara de començar a tenir edat de jubilar-se. Fóra bò que aviat ho fés i deixés de fer pagar als pacients els seus problemes. Només espero que a ella, d’aquí a vint anys, no l’hi passi com al senyor Josep que em va donar un exemple de voluntat i valentia, i no s’hagi de trobar sola i desamparada enmig d’un passadís d’una consulta amb una infermera tant malcarada com ella, perquè els errors passats l’hi retornaran com una alenada i ja no serà a temps de solventar-los.
I no vull pensar que, si jo no m’hagués aixecat d’aquella cadira, cap de totes les desenes de persones que hi havia a la sala ho hagués fet perquè si fós així no podem negar que som davant una societat cruel a la que l’hi reclamem tot i no l’hi oferim res, de la que ens hauriem de sentir avergonyits i si més no ens passegem com robots programats i sense sentiments per les sales d’espera, però bé que ens neguitejem i treiem foc pels queixals quan passen els minuts i la infermera malagradosa no ens crida.
La història de sempre o més aviat d’aquesta societat moderna: l’egocentrisme tàcit, pur i dur que governa les nostres vides. Potser qui és així sigui més feliç però jo prefereixo no viure tota la vida en la ignorància emocional.
Al cap de cinc minuts va sortir de la consulta de l’oftalmòleg un senyor d’uns vuitanta anys acompanyat per la infermera. Una dona, ja de per sí, amb cara de mal humor i més desagradable encara quan va obrir la boca: L’home no s’hi veia a un pam de nas i l’hi preguntava què havia de fer amb els papers que l’hi havia donat. Ella, com si el señor volgués tocar-l’hi el que no sona, va respondre impertinent “baje abajo y pida para ir a Barcelona” El senyor en qüestió, que després vaig saber que es deia Josep, va posar cara de sorpresa i, amb impotència i veu dèbil, l’hi va dir a la infermera que no sabia pas com aniria a Barcelona, que la seva dona s’havia mort feia quinze dies i els seus fills ni tan sols l’acompanyaven al metge i que tampoc sabia com trobar el taulell si no s’hi veia a dos pams del nas. La senyora es va limitar a mirar la resta de pacients que esperàvem a la saleta i aturant la seva mirada en els meus ulls (buscant potser la meva mirada empàtica i exculpatòria) va dir “yo ya no puedo hacer más”, es va girar, va obrir la porta de la consulta i s’hi va esmunyir deixant l’home sol i desvalgut enmig del passadís, envoltat de mirades d’impotència i llàstima.
En Josep va renegar en veu alta, va dir que quina mala sort tenia a la vida, que sense la seva dona no podria fer res i altres lamentacions amargues. Intentava desar el paper que l’hi havia donat la infermera en una mena de funda de plàstic que duia a la butxaca però ni tan sols en això se’n sortia. Tenia les ungles de les mans negres i descarnades, la barba mal afeitada i els ulls petits, un d’ells tot blanc, l’altre l’aclucava i semblava a punt de regalimar-l’hi una llàgrima de ràbia. Premia els punys i no mirava ningú.
La infermera havia fet vista i oïdes sordes i els que sèiem a la sala d’espera, si no hi fèiem res, hauriem justificat l’actitud de la malagradosa dona.
Em vaig aixecar i l’hi vaig oferir la meva cadira. Primer va desconfiar una mica, em mirava de reüll amb l’únic ull possible que en aquells moments tenia borrós per l’efecte de les gotes que l’hi havia posat l’oftalmòleg. Vaig esperar la infermera i l’hi vaig demanar que m’expliqués què havia de fer el Josep. Després el vaig acompanyar a admissions a omplir els papers que necessitava. L’hi vaig preguntar on vivia i vaig trucar als Serveis socials de la seva zona que l’endemà el van anar a visitar per fer-se’n càrrec.
Si no és prou dur tenir vuitanta anys, sentir-se a la recta final de la vida i veure que el físic no acompanya tot i tenir el cap tant clar com als trenta, al Josep se l’hi afegia haver perdut feia tant sols quinze dies aquella persona amb qui probablement havia compartit gran part de la seva vida. I una infermera absurda s’entestava a complicar-l’hi la que a ell l’hi quedava. En aquell precís moment, en aquella petita fracció de temps, al Josep se l’hi van esgotar les forces. Semblava talment que no podia fer tant sols una passa.
Per què hi ha persones que tracten la gent gran com escorrialles d’aquesta vida? Per què si podem ajudar a fer més planera una vida hem de posar-hi entrebancs?
La infermera feia cara de començar a tenir edat de jubilar-se. Fóra bò que aviat ho fés i deixés de fer pagar als pacients els seus problemes. Només espero que a ella, d’aquí a vint anys, no l’hi passi com al senyor Josep que em va donar un exemple de voluntat i valentia, i no s’hagi de trobar sola i desamparada enmig d’un passadís d’una consulta amb una infermera tant malcarada com ella, perquè els errors passats l’hi retornaran com una alenada i ja no serà a temps de solventar-los.
I no vull pensar que, si jo no m’hagués aixecat d’aquella cadira, cap de totes les desenes de persones que hi havia a la sala ho hagués fet perquè si fós així no podem negar que som davant una societat cruel a la que l’hi reclamem tot i no l’hi oferim res, de la que ens hauriem de sentir avergonyits i si més no ens passegem com robots programats i sense sentiments per les sales d’espera, però bé que ens neguitejem i treiem foc pels queixals quan passen els minuts i la infermera malagradosa no ens crida.
La història de sempre o més aviat d’aquesta societat moderna: l’egocentrisme tàcit, pur i dur que governa les nostres vides. Potser qui és així sigui més feliç però jo prefereixo no viure tota la vida en la ignorància emocional.
-
