Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 30.05.08)
-
Fa dues setmanes vaig anar a un recital de Raimon a Terrassa. A part d’agradar-me la seva música i de considerar-lo un magnífic poeta, anar als seus recitals és fer tot un exercici de memòria; és, per als… joves? com jo, un llibre obert on aprendre que sempre vindrem d’un silenci i que, ara que ens ho permeten, no podem callar. Per mi és una persona de qui aprendre com afrontar la vida: com evocar el passat sense sentir-nos-en víctimes i com afrontar el futur sense por. Com fer una ullada enrere per agafar embranzida endavant en la direcció correcta.
Vaig néixer l’any mil nou-cents setanta-cinc. Quan tenia sis anys no entenia per què el cop d’Estat del vuitanta-u espantava tant als grans. No hi havia policies? Em preguntava. El que no comprenia era que els “policies” a qui em referia, pocs anys abans anaven vestits de gris i acataven les ordres de Tejero com a tinent coronel de la Guàrdia Civil. El dia que, ja més gran, vaig ser plenament conscient del que va passar al congrés i, sobretot, de com hauria pogut ser la meva vida si Tejero s’hagués sortit amb la seva, se’m va eriçar la pell i vaig comprendre la importància de la política.
Tots aquells que hem nascut passada la dictadura ja només la recordem com una història de por que expliquen els pares o els avis i que, a molts, els avorreix. Els avorreix tant que no en volen saber res o, pitjor encara, l’idealitzen. Els avorreix tant que obliden el passat que no han viscut sense comprendre que som on som perquè vam ser com vam ser. I aquest oblit i desconeixement els fa indiferents als perills polítics del futur. Certament, a mi m’avorreixen ells (tant com molts polítics tot s’ha de dir) per fer bandera de la incultura.
Joan Fuster va publicar una breu i clara reflexió: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.” Deia que la política és l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que ha de ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat.” Hi estic d’acord. Hauriem de deixar d’associar la paraula política només als polítics. Perquè és molt més que això i, massa vegades, confonent-ho, la desprestigiem.
Per més que ens hi encaparrem cap ideologia de cap partit polític s’ajustarà de ple a les nostres idees. Cada persona és única però necessita interactuar amb els altres per aconseguir certs objectius. D’aquí els frec a frec interns de tots els partits en algun moment o altre de la història, d’aquí el valor del diàleg, perquè sense diàleg no hi ha acords, tant necessaris per evolucionar.
Quan hi ha eleccions les mentides traspuen amb cada intent de convèncer al poble, a cada artícle, a cada paraula. No m’estranya que, a qui l’hi costa creure en la política, l’avorreixi definitivament amb tanta petulància com flota per l’aire. Per això escric avui, perquè no molestin les meves paraules, perquè no s’hi trobi cap sentit ocult. Només llenço un crit de ràbia per com m’entristeix veure com moltes persones obliden tant fàcilment i confonen termes que, pel bé de tots, no haurien de confondre. És primordial saber, és primordial aprendre, és primordial mirar enrere, és primordial escoltar, és primordial tenir opinions, és primordial saber què volem per nosaltres però també per als altres, és primordial tot això per ser persones completes.
No hem de donar l’esquena a la democràcia. Per ser conseqüents, tenir empatia amb aquells que han patit la història i, sobretot aprendre dels errors, ens n’hem d’ocupar. Més val posar-s’hi amb ganes.
Obrim els ulls i agafem les regnes d’aquest món que ens espera. No oblidem, perquè hem d’explicar el passat als més joves. No oblidem, perquè oblidar ens empobreix.
Som la primera generació nascuda quan Franco i el règim agonitzaven i no hi ha excuses: tenim un deure moral i històric amb tots aquells que ens precedeixen.
Vaig néixer l’any mil nou-cents setanta-cinc. Quan tenia sis anys no entenia per què el cop d’Estat del vuitanta-u espantava tant als grans. No hi havia policies? Em preguntava. El que no comprenia era que els “policies” a qui em referia, pocs anys abans anaven vestits de gris i acataven les ordres de Tejero com a tinent coronel de la Guàrdia Civil. El dia que, ja més gran, vaig ser plenament conscient del que va passar al congrés i, sobretot, de com hauria pogut ser la meva vida si Tejero s’hagués sortit amb la seva, se’m va eriçar la pell i vaig comprendre la importància de la política.
Tots aquells que hem nascut passada la dictadura ja només la recordem com una història de por que expliquen els pares o els avis i que, a molts, els avorreix. Els avorreix tant que no en volen saber res o, pitjor encara, l’idealitzen. Els avorreix tant que obliden el passat que no han viscut sense comprendre que som on som perquè vam ser com vam ser. I aquest oblit i desconeixement els fa indiferents als perills polítics del futur. Certament, a mi m’avorreixen ells (tant com molts polítics tot s’ha de dir) per fer bandera de la incultura.
Joan Fuster va publicar una breu i clara reflexió: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.” Deia que la política és l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que ha de ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat.” Hi estic d’acord. Hauriem de deixar d’associar la paraula política només als polítics. Perquè és molt més que això i, massa vegades, confonent-ho, la desprestigiem.
Per més que ens hi encaparrem cap ideologia de cap partit polític s’ajustarà de ple a les nostres idees. Cada persona és única però necessita interactuar amb els altres per aconseguir certs objectius. D’aquí els frec a frec interns de tots els partits en algun moment o altre de la història, d’aquí el valor del diàleg, perquè sense diàleg no hi ha acords, tant necessaris per evolucionar.
Quan hi ha eleccions les mentides traspuen amb cada intent de convèncer al poble, a cada artícle, a cada paraula. No m’estranya que, a qui l’hi costa creure en la política, l’avorreixi definitivament amb tanta petulància com flota per l’aire. Per això escric avui, perquè no molestin les meves paraules, perquè no s’hi trobi cap sentit ocult. Només llenço un crit de ràbia per com m’entristeix veure com moltes persones obliden tant fàcilment i confonen termes que, pel bé de tots, no haurien de confondre. És primordial saber, és primordial aprendre, és primordial mirar enrere, és primordial escoltar, és primordial tenir opinions, és primordial saber què volem per nosaltres però també per als altres, és primordial tot això per ser persones completes.
No hem de donar l’esquena a la democràcia. Per ser conseqüents, tenir empatia amb aquells que han patit la història i, sobretot aprendre dels errors, ens n’hem d’ocupar. Més val posar-s’hi amb ganes.
Obrim els ulls i agafem les regnes d’aquest món que ens espera. No oblidem, perquè hem d’explicar el passat als més joves. No oblidem, perquè oblidar ens empobreix.
Som la primera generació nascuda quan Franco i el règim agonitzaven i no hi ha excuses: tenim un deure moral i històric amb tots aquells que ens precedeixen.
