30.4.08

Religions: Estaques a la roda de l'evolució.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 02.05.08)
-
Es ven terreny. De mig quilòmetre quadrat. Inclou torre construïda amb materials de primera qualitat, interiors de marbre i or, vint habitacions i molts més banys. Sistema de seguretat, guàrdia personal a cada porta de l’estança; majordoms i cuiners a disposició. Terreny amb jardins i jardiners inclosos, camp de futbol, museus que esguarden moltes de les obres pictòriques més valorades de la terra i un llarg etzètera. Raó: Santa Seu.

A qui no l’hi vindria de gust viure en una caseta com aquesta? Parlo de la Ciutat del Vaticà; estat format única i exclusivament per resguardar la Santa Seu; parlo d’un país amb Govern propi, amb capritxets com la utilització d’euros d’encunyadura diferent als de la resta de la Comunitat Europea, que només utilitzen les quatre-centes cinquanta persones que hi viuen.
La Ciutat del Vaticà és plena de despeses absurdes, de catòlics que viuen en abundància i es regeixen per les seves pròpies normes: En matèria de drets humans, per exemple, la Santa Seu és present en molts dels organismes de la Carta Internacional de Drets Humans però no té ni firmats ni ratificats la Convenció Internacional i el Protocol Facultatiu sobre l’el.liminació de totes las formes de discriminació contra la dona, o el segon Protocol Facultatiu destinat a abolir la pena de mort; entre d’altres. Rancieja, put a dictadura, però tot i així
[aquesta immensitat de caseta es financia gràcies als acords, els Concordats, que la Santa Seu té amb molts estats.
Sembla talment que vivim al segle dinou que política i església encara han d’anar agafades de bracet. Ja és hora que l’estat sigui laic, també de fets i no només de paraula i que l’església es financiï sola.

Ateu és qui creu que Déu no existeix. Agnòstic és qui dubta de l’existència d’un Déu per la complexitat comprensiva de tot allò que va més enllà de nosaltres; la frase tant típica de “si no ho veig no m’ho crec” però deixant la porta oberta a la probabilitat.
Jo no sé si decantar-me per una banda o per l’altra, però si he de pensar en probabilitats, m’inclino més per creure en la vida més enllà del nostre planeta. Fóra pràcticament absurd que, tant infinit com creiem que és l’univers, hi estiguéssim sols. Un Déu? Tot depen de si les altres formes de vida han superat el nostre nivell d’intel.ligència. Podem veure com un Déu un ésser més intel.ligent que nosaltres? És molt probable. Potser això mateix els va passar als nostres avantpassats. Fa uns dies Stephen Hawking deia: “la vida primitiva és molt comuna i la vida intel.ligent és molt escassa, alguns dirien que encara no existeix a la terra”. El meu Déu podria ser, a estones, Stephen Hawking però no aquell en el que l’església s’empara per captar fidels. No m’agrada creure cegament en res que pugui intuïr que intenten imposar-me perquè a partir del moment que hi ha una imposició hi ha un interès material, econòmic, que no m’encaixa amb l’altruïsme del que tanta gala fa la rel.ligió catòlica.

Parlo d’aquesta com podria parlar de qualsevol de les religions del món. Totes es basen en imposicions sectàries; totes tenen caps visibles, que viuen com reis, a qui seguir, a qui adorar; i normes estrictes per infondre por a qui hi cau de quatre grapes. Potser les religions ajuden certes persones, potser hi ha feligresos bons, que dediquen la seva vida a ajudar als altres, però no és excusa perquè la religió encara tingui tanta influència en aquelles persones que no hi creiem, no és excusa perquè cada dia, al món, hi ha moltes persones perjudicades a causa de la religió en comparació amb les que en surten beneficiades.

Si no som més intel.ligents és perquè els nostres avantpassats van basar la seva vida en normes inmenjables. I molts de nosaltres continuem volent que els nostres fills aprenguin a resar gairebé alhora que aprenen a escriure. Un fre a mirar més enllà de les creences imposades. Per mi, estaques a la roda de l’evolució.

23.4.08

Stephen Hawking.

El periódico 21.04.08 Agència EFE.
-
"Si la raça humana continua durant un altre milió d'anys, haurem d'anar on ningú no ha anat".
-
L'astrofísic anglès Stephen Hawking ha afirmat que l'home ha de persistir en l'exploració espacial amb la mateixa ambició amb què es va llançar a la conquesta d'un nou món després de l'arribada de Cristòfor Colom al territori americà el 1492.
En una conferència a la Universitat de Georgetown, a Washington, per celebrar els 50 anys de la NASA, Hawking ha dit que la situació al món és similar a la que regnava a Europa a finals del segle XV. "És possible que (a Europa) argumentessin que era una pèrdua de temps enviar Colom a una missió inútil", ha comentat el teòric de la física quàntica i la cosmologia.
.
Hawking, que pateix esclerosi lateral amiotròfica i ha d'utilitzar un sintetitzador de veu, ha recorregut a l'humor per destacar els canvis que va causar l'arribada de Colom al nou continent. "No tindríem la Big Mac o a KFC (Kentucky Fried Chicken)", ha dit el científic de 66 anys en referència al menjar ràpid nord-americà."Si la raça humana continua durant un altre milió d'anys, haurem d'anar on ningú ha anat", ha dit, encara que ha advertit que això "no resoldrà cap dels problemes immediats al planeta Terra. Els viatges espacials ens permetran tenir una millor perspectiva d'aquests problemes i tant de bo ens uneixin per enfrontar un desafiament comú", ha expressat.
.
No estem sols
Per Hawking l'exploració espacial hauria d'incloure la creació d'una base permanent a la Lluna en el curs dels 30 anys vinents, així com el desenvolupament d'un nou sistema de propulsió per portar l'home més enllà del sistema solar.A la pregunta de si l'home està sol a l'Univers, Hawking ha respost: "Probablement no". I ha tornat a recórrer a l'humor per assenyalar: "La vida primitiva és molt comuna i la vida intel·ligent és molt escassa, alguns dirien que encara no existeix a la Terra".

20.4.08

Acceptació.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 14.04.08)
-
Un gimnàs és un dels llocs més idonis per analitzar el comportament humà. Fer exercici desinhibeix, la música engresca, l’espai és relativament reduït per la gent que hi ha i tothom parla pels colzes. L’altre dia, esperant el començament d’una classe, un grup de noies s’explaiaven en veu alta. La intenció era afegir-m’hi quan una d’elles va preguntar a les altres si sabien res d’aquell noi que abans venia sovint, “si dona, aquell que és gai” -va dir. I tot seguit van engegar una conversa d’allò més surrealista, gairebé excusant el “desviament” del noi en qüestió. Per acabar concluïnt, entre rialles, que a pesar de ser gai és bon noi. Bé vaja, l’hi perdonaven la vida...
Vaig decidir esperar el començament de la classe asseguda en una altra banda.

Estic convençuda que algunes de les noies que van participar a la conversa tenien una opinió totalment contrària a la d’aquella altra però, si més no, l’acataven.
Només hi ha una resposta al fet que, a vegades, siguem tant maleables davant els altres: l’acceptació. Volem i esperem ser acceptats allà on anem i per la persona que a cada moment tenim al davant. I per aconseguir-ho som capaços d’aparentar i esclafir una rialla davant unes paraules que no van amb nosaltres.

I és que vivim massa pendents dels altres i de la seva opinió. Un dia una persona que s’havia separat em va preguntar si creia que havia fet ben fet. L’hi vaig respondre amb una pregunta: “ben fet, respcte a qui?”. És evident que el que és bò per nosaltres pot no ser-ho per als altres. I mentre el que fem no passi per alt els seus drets, ningú pot jutjar-nos amb falsa objectivitat.
Creiem poc en nosaltres mateixos, quan només necessitem la nostra única aprovació per prendre decisions. I basem, massa sovint, la nostra felicitat personal en funció del què diran o del que la societat etiqueta com a ben o mal fet, quan hi ha moltes maneres de fer les coses i totes igual de lícites per cada persona que les fa.

Per resoldre-ho va bé aprendre a el.liminar els “he de” del nostre vocabulari, tant de les coses més simples com de les que considerem més importants. Tenim milers de pensaments durant el dia i la majoria són per auto obligar-nos: he de fer més exercici, he de començar una dieta, m’he de comprar això o allò, he de trucar a tal o a tal altre, he de deixar de fumar, m’he de comportar així i no aixà, he de quedar bé, he de, he de, he de.... Pensant així convertim les decisions preses, el que “volem” fer, en obligacions perjudicials. Ens passem molts dies estressats per aquest motiu però no ens n’adonem que ningú ens hi obliga.

Qui s’acostuma a exigir molt a ell mateix acaba exigint als altres, els perjudica quan no accepta la seva manera de ser, no els deixa evolucionar i s’excusa emparant-se en tot un seguit de normes rígides que només ell ha dictaminat. Si no estem d’acord amb la manera de fer d’algú, ningú ens obliga a mantenir-nos al seu costat. Si no estem d’acord amb la manera de pensar d’algú no tenim perquè fer-hi pinya; la distància, moltes vegades, és la millor aliada.

La vida és plena d’eleccions, encara que no ens ho sembli, gairebé cada segon decidim una cosa. Així doncs la nostra vida només la governem nosaltres i quan diem que “hem” de fer una cosa, realment és que “decidim” fer-la. Que no ens serveixin aquestes auto imposicions doncs d’excusa per estar de malhumor amb els altres, quan només nosaltres som responsables al cent per cent de com ens va la nostra pròpia vida i mai podrem ser acceptats per totes les persones que ens envolten.

14.4.08

Pressa per estimbar-nos.

Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 04.04.08)
-
Fa temps que vivim en una societat fosca, que engoleix persones o, pitjor, personalitats, per convertir-nos a tots en una sola massa frívola i feréstega. Una societat que va massa depressa i que encara no aprèn a desaccelerar; amb valors majoritàriament negatius que devoren els principis d’igualtat, respecte i convivència. Una societat consumista que condiciona gran part de la felicitat a l’obtenció de béns materials.

Sempre sentim a parlar de la importància de l’autoestima que vé determinada per la genètica, per les vivències, però també pels valors culturals i l’autocontrol. Quan això falla, quan hi un buit en valors i no hi ha autocontrol, sorgeix la part fosca de l’autoestima i es converteix en narcisisme. La societat és narcisista, competitiva, distant i avara en tendresa, comprensió, comunicació i paciència.

Ja fa anys que la cultura de l’esforç, imprescindible per formar persones responsables amb el món que les envolta, s’ha transformat en la cultura de la immediatesa: Tot ho volem ara i aquí, l’ansietat ens devora i provoca depressió, que ja és una de les principals causes de baixa laboral.
Moltes persones no han evolucionat i continuen tenint els mateixos principis que quan eren nens. I fer-se gran hauria d’anar associat a créixer emocionalment per adquirir valors que són fonamentals per relacionar-nos correctament i saber gestionar les nostres emocions. Tant important és cultivar la intel.ligència racional com l’emocional per desenvolupar-nos coherentment i no fer mal als altres. I cultivar la intel.ligència emocional requereix introspecció, observació i aprenentatge d’un mateix. Implica coneixe’s millor per saber què necessitem, què volem, com demanar-ho i que els altres ens puguin entendre millor. I també ens ajuda a tenir empatia, a posar-nos al lloc de l’altre i entendre’l.

Quan m’aboco a la finestra de casa m’espanta veure com de cada cinc cotxes que passen tres van a una velocitat molt per sobre, ja no de la permesa, sino de la raonable. A les deu del vespre baixo a llençar la brossa i, només obrir la porta, la música del gimnàs del costat s’escampa per tot el veïnat, el bum bum se t’instal.la al cos i a l’ànima i tornes a casa amb el cor accelerat d’incomprensió. Parlo de gent en general i parlo de l’individu o individua que surt de casa donant un cop de porta com a únic diàleg, comuniació no verbal en diuen, quan les paraules fan més falta que mai entre les parelles, entre els fills i els pares, entre germans, entre el cap i el treballador, entre les amistats, etc...

Vivim en una societat on les persones ens mirem contínuament el melic: Quedem amb les amistats i ens posem a parlar de l’últim cotxe que ens hem comprat, però no som capaços de fer-los una abraçada i preguntar com estan. El consumisme, el materialisme i les aparences han convertit la nostra societat en una massa frívola i competitiva que espanta i hauriem de ser capaços de desaccelerar per educar futures generacions que fóssin alhora capaces de canviar el rumb d’aquest dia a dia vertiginós i esperpèntic de fanfarroneria. Però la societat només canviarà de rumb si les persones, una a una, hi canviem.

Penso que no se’m pot titllar de carca si reïvindico que reduïm tots una marxa per no acabar-nos estimbant; per refer una societat més justa i respectuosa amb els altres, més madura, on les paraules i els actes siguin més meditats. On el narcisisme i l’egocentrisme deixin d’anomenar-se autoestima. I l’autoestima i honestedat veritables ens ajudin a ser millors ‘amb els altres’ i no ‘que els altres’.
.

7.4.08

Conscienciació feminista.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a El Vallenc el 14.03.08)
-
Em declaro feminista. I em vé de gust posar el dit a la llaga perquè la igualtat entre homes i dones és més lluny d’aconseguir-se del que algunes persones creuen; perquè encara és necessari manifestar-se contra algunes grans injustícies sexistes i petites actituds quotidianes, que no per quotidianes se’ls hauria de donar menys importància.

L’altre dia vaig llegir a un bloc d’internet, escrit no precisament per un home sino per una dona, que el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar. Quan llegeixo certes coses se’m fa un nus a l’estómac. Em sorprèn saber que encara hi ha homes i dones que les consideren paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definció que el Gran diccionari de la Llengua catalana fa de cadascuna:

Masclisme: Actitud que consisteix a atribuïr als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.
Feminisme: Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.

‘Actitud de superioritat’ enfront ‘moviment d’igualtat’. Qui gosa extreure’n semblances està molt mal informat.

S’ha parlat tant del tema que hi ha a qui l’avorreix però se n’ha de continuar parlant perquè encara massa vegades es fa difícil ser dona en una societat on pots arribar a sentir-te dir que fas mala cara perquè deus tenir la regla, en una societat on s’exhalten els cossos perfectes, on ens rodegen pel.lícules, fotos, calendaris, pàgines d’internet on s’hi exposen dones que no tenen res a veure amb la majoria de nosaltres.

Fer la vista (o l’oïda) grossa és una de les maneres de sobreviure al tracte masclista a què ens sotmeten, de tant en tant, a les dones. Però a mesura que una es va fent gran, cada vegada l’hi costa més ignorar paraules, mirades i fets.
Fins que un dia decideix que no callarà més, que convertirà els crits ofegats en paraules i, aquell dia, et sents a dir que ets massa susceptible i se’n riuen de tu a la cara. Realment aguantar tanta ironia i sarcasme, tard o d’hora, acaba passant factura a l’autoestima.

També hi ha aquelles dones que, en un rampell de ràbia o per pura desinformació, decideixen unir-se a l’enemic i, com se sol dir, acaben sent més papistes que el papa. Masclistes ells? Doncs, de retruc, com una falsa defensa, més sexistes elles encara. I au, ja les tenim comparant mides de membres virils i/o queixant-se de com de malament condueixen les seves compatriotes, sent infidels a tort i a dret o imitant moltes altres coses que fan alguns homes. Com que hem de ser iguals, serem iguals...
Però en estupidesa!

Sigui per a o per b la majoria de dones necessitem renovar contínuament els nostres sistemes de defensa, unes ens decantem per una opció, altres per una altra, però el que demostra que vivim tots plegats amb un problema és que se’ns fa impossible la indiferència.

Per acabar voldria tenir un record per totes aquelles dones mortes degut a la violència de gènere i fer un apunt per dir que, molt probablement, si l’home es trobés en el lloc de la dona, tot el genere femení s’implicaria per mirar de resoldre el problema. Massa homes giren l’esquena a aquests fets perquè no volen ser inclosos en el mateix sac. Les dones sabem perfectament qui pressiona el gallet, però som conscients que no hi ajuda gens el comportament masclista general de la societat on, molts nens s’emmirallen a mesura que es van fent grans. Una consciència que també haurien de prendre tots els homes sense excepció perquè la societat deixés d’educar maltractadors i assassins.

Un símptoma clar de desinterès sobre el tema és la gran preocupació que causen les morts per terrorisme i la poca que causen les ocasionades per violència de gènere quan són, en quantitat, moltes més a l’any.

Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista. És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però és un esforç necessari i ineludible per tots.
-

1.4.08

Prejudicis.

Escrit per: Iolanda Anglès
-
Estic llegint un llibre que ja té molts anys però que considero tant vigent com molts altres d’actuals. Es diu “Les teves zones errònies”. N’havia sentit parlar molt però no m’havia decidit; ara hi he entrat de ple. Hi ha molta gent a qui no l’hi entusiasmen els llibres d’autoajuda i potser és perquè decideixen que ja han assolit el seu nivell màxim d’autoconeixement i autocontrol. Res més incert: la perfecció no existeix, només hi tendim sempre. Per tant sempre hi ha quelcom a aprendre o a millorar de nosaltres mateixos.
Hi ha punts del llibre que em serveixen, n’hi ha que no tant. Però no s’ha d’engolir i creure tot en un llibre d’autoajuda, sino ser selectiu. Ahir, abans d’adormir-me, llegia sobre els prejudicis i com ens immobilitzen. Res més cert: aprenem tant ràpid a dependre dels altres: a necessitar la seva opinió, a no fer coses que puguin sortir de la ‘normalitat’; a dir, pensar, sentir, vestir-nos, parlar, mirar, de manera que als altres els sigui agradable, que al final acabem adonant-nos que la nostra vida és rutinària i avorrida, que no té substància perquè tenim prejudicis absurds. Pors que ens immobilitzen i desautentifiquen.
Ahir llegia que no hi ha res més viu que llençar-se a un nou projecte: sempre és incert, per tant insegur, però ens fa evolucionar. Viure amb seguretat absoluta ens acosta a la mort; en canvi aprendre a viure sentint-se segur d’un mateix però envoltat d’inseguretat, prenent riscos, ens acosta més i més al sentit de la vida.
.
BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog