Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 14.04.08)
-
Un gimnàs és un dels llocs més idonis per analitzar el comportament humà. Fer exercici desinhibeix, la música engresca, l’espai és relativament reduït per la gent que hi ha i tothom parla pels colzes. L’altre dia, esperant el començament d’una classe, un grup de noies s’explaiaven en veu alta. La intenció era afegir-m’hi quan una d’elles va preguntar a les altres si sabien res d’aquell noi que abans venia sovint, “si dona, aquell que és gai” -va dir. I tot seguit van engegar una conversa d’allò més surrealista, gairebé excusant el “desviament” del noi en qüestió. Per acabar concluïnt, entre rialles, que a pesar de ser gai és bon noi. Bé vaja, l’hi perdonaven la vida...
Vaig decidir esperar el començament de la classe asseguda en una altra banda.
Estic convençuda que algunes de les noies que van participar a la conversa tenien una opinió totalment contrària a la d’aquella altra però, si més no, l’acataven.
Només hi ha una resposta al fet que, a vegades, siguem tant maleables davant els altres: l’acceptació. Volem i esperem ser acceptats allà on anem i per la persona que a cada moment tenim al davant. I per aconseguir-ho som capaços d’aparentar i esclafir una rialla davant unes paraules que no van amb nosaltres.
I és que vivim massa pendents dels altres i de la seva opinió. Un dia una persona que s’havia separat em va preguntar si creia que havia fet ben fet. L’hi vaig respondre amb una pregunta: “ben fet, respcte a qui?”. És evident que el que és bò per nosaltres pot no ser-ho per als altres. I mentre el que fem no passi per alt els seus drets, ningú pot jutjar-nos amb falsa objectivitat.
Creiem poc en nosaltres mateixos, quan només necessitem la nostra única aprovació per prendre decisions. I basem, massa sovint, la nostra felicitat personal en funció del què diran o del que la societat etiqueta com a ben o mal fet, quan hi ha moltes maneres de fer les coses i totes igual de lícites per cada persona que les fa.
Per resoldre-ho va bé aprendre a el.liminar els “he de” del nostre vocabulari, tant de les coses més simples com de les que considerem més importants. Tenim milers de pensaments durant el dia i la majoria són per auto obligar-nos: he de fer més exercici, he de començar una dieta, m’he de comprar això o allò, he de trucar a tal o a tal altre, he de deixar de fumar, m’he de comportar així i no aixà, he de quedar bé, he de, he de, he de.... Pensant així convertim les decisions preses, el que “volem” fer, en obligacions perjudicials. Ens passem molts dies estressats per aquest motiu però no ens n’adonem que ningú ens hi obliga.
Qui s’acostuma a exigir molt a ell mateix acaba exigint als altres, els perjudica quan no accepta la seva manera de ser, no els deixa evolucionar i s’excusa emparant-se en tot un seguit de normes rígides que només ell ha dictaminat. Si no estem d’acord amb la manera de fer d’algú, ningú ens obliga a mantenir-nos al seu costat. Si no estem d’acord amb la manera de pensar d’algú no tenim perquè fer-hi pinya; la distància, moltes vegades, és la millor aliada.
La vida és plena d’eleccions, encara que no ens ho sembli, gairebé cada segon decidim una cosa. Així doncs la nostra vida només la governem nosaltres i quan diem que “hem” de fer una cosa, realment és que “decidim” fer-la. Que no ens serveixin aquestes auto imposicions doncs d’excusa per estar de malhumor amb els altres, quan només nosaltres som responsables al cent per cent de com ens va la nostra pròpia vida i mai podrem ser acceptats per totes les persones que ens envolten.
Vaig decidir esperar el començament de la classe asseguda en una altra banda.
Estic convençuda que algunes de les noies que van participar a la conversa tenien una opinió totalment contrària a la d’aquella altra però, si més no, l’acataven.
Només hi ha una resposta al fet que, a vegades, siguem tant maleables davant els altres: l’acceptació. Volem i esperem ser acceptats allà on anem i per la persona que a cada moment tenim al davant. I per aconseguir-ho som capaços d’aparentar i esclafir una rialla davant unes paraules que no van amb nosaltres.
I és que vivim massa pendents dels altres i de la seva opinió. Un dia una persona que s’havia separat em va preguntar si creia que havia fet ben fet. L’hi vaig respondre amb una pregunta: “ben fet, respcte a qui?”. És evident que el que és bò per nosaltres pot no ser-ho per als altres. I mentre el que fem no passi per alt els seus drets, ningú pot jutjar-nos amb falsa objectivitat.
Creiem poc en nosaltres mateixos, quan només necessitem la nostra única aprovació per prendre decisions. I basem, massa sovint, la nostra felicitat personal en funció del què diran o del que la societat etiqueta com a ben o mal fet, quan hi ha moltes maneres de fer les coses i totes igual de lícites per cada persona que les fa.
Per resoldre-ho va bé aprendre a el.liminar els “he de” del nostre vocabulari, tant de les coses més simples com de les que considerem més importants. Tenim milers de pensaments durant el dia i la majoria són per auto obligar-nos: he de fer més exercici, he de començar una dieta, m’he de comprar això o allò, he de trucar a tal o a tal altre, he de deixar de fumar, m’he de comportar així i no aixà, he de quedar bé, he de, he de, he de.... Pensant així convertim les decisions preses, el que “volem” fer, en obligacions perjudicials. Ens passem molts dies estressats per aquest motiu però no ens n’adonem que ningú ens hi obliga.
Qui s’acostuma a exigir molt a ell mateix acaba exigint als altres, els perjudica quan no accepta la seva manera de ser, no els deixa evolucionar i s’excusa emparant-se en tot un seguit de normes rígides que només ell ha dictaminat. Si no estem d’acord amb la manera de fer d’algú, ningú ens obliga a mantenir-nos al seu costat. Si no estem d’acord amb la manera de pensar d’algú no tenim perquè fer-hi pinya; la distància, moltes vegades, és la millor aliada.
La vida és plena d’eleccions, encara que no ens ho sembli, gairebé cada segon decidim una cosa. Així doncs la nostra vida només la governem nosaltres i quan diem que “hem” de fer una cosa, realment és que “decidim” fer-la. Que no ens serveixin aquestes auto imposicions doncs d’excusa per estar de malhumor amb els altres, quan només nosaltres som responsables al cent per cent de com ens va la nostra pròpia vida i mai podrem ser acceptats per totes les persones que ens envolten.
