Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a El Vallenc el 14.03.08)
-
Em declaro feminista. I em vé de gust posar el dit a la llaga perquè la igualtat entre homes i dones és més lluny d’aconseguir-se del que algunes persones creuen; perquè encara és necessari manifestar-se contra algunes grans injustícies sexistes i petites actituds quotidianes, que no per quotidianes se’ls hauria de donar menys importància.
L’altre dia vaig llegir a un bloc d’internet, escrit no precisament per un home sino per una dona, que el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar. Quan llegeixo certes coses se’m fa un nus a l’estómac. Em sorprèn saber que encara hi ha homes i dones que les consideren paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definció que el Gran diccionari de la Llengua catalana fa de cadascuna:
Masclisme: Actitud que consisteix a atribuïr als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.
Feminisme: Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.
‘Actitud de superioritat’ enfront ‘moviment d’igualtat’. Qui gosa extreure’n semblances està molt mal informat.
S’ha parlat tant del tema que hi ha a qui l’avorreix però se n’ha de continuar parlant perquè encara massa vegades es fa difícil ser dona en una societat on pots arribar a sentir-te dir que fas mala cara perquè deus tenir la regla, en una societat on s’exhalten els cossos perfectes, on ens rodegen pel.lícules, fotos, calendaris, pàgines d’internet on s’hi exposen dones que no tenen res a veure amb la majoria de nosaltres.
Fer la vista (o l’oïda) grossa és una de les maneres de sobreviure al tracte masclista a què ens sotmeten, de tant en tant, a les dones. Però a mesura que una es va fent gran, cada vegada l’hi costa més ignorar paraules, mirades i fets.
Fins que un dia decideix que no callarà més, que convertirà els crits ofegats en paraules i, aquell dia, et sents a dir que ets massa susceptible i se’n riuen de tu a la cara. Realment aguantar tanta ironia i sarcasme, tard o d’hora, acaba passant factura a l’autoestima.
També hi ha aquelles dones que, en un rampell de ràbia o per pura desinformació, decideixen unir-se a l’enemic i, com se sol dir, acaben sent més papistes que el papa. Masclistes ells? Doncs, de retruc, com una falsa defensa, més sexistes elles encara. I au, ja les tenim comparant mides de membres virils i/o queixant-se de com de malament condueixen les seves compatriotes, sent infidels a tort i a dret o imitant moltes altres coses que fan alguns homes. Com que hem de ser iguals, serem iguals...
Però en estupidesa!
Sigui per a o per b la majoria de dones necessitem renovar contínuament els nostres sistemes de defensa, unes ens decantem per una opció, altres per una altra, però el que demostra que vivim tots plegats amb un problema és que se’ns fa impossible la indiferència.
Per acabar voldria tenir un record per totes aquelles dones mortes degut a la violència de gènere i fer un apunt per dir que, molt probablement, si l’home es trobés en el lloc de la dona, tot el genere femení s’implicaria per mirar de resoldre el problema. Massa homes giren l’esquena a aquests fets perquè no volen ser inclosos en el mateix sac. Les dones sabem perfectament qui pressiona el gallet, però som conscients que no hi ajuda gens el comportament masclista general de la societat on, molts nens s’emmirallen a mesura que es van fent grans. Una consciència que també haurien de prendre tots els homes sense excepció perquè la societat deixés d’educar maltractadors i assassins.
Un símptoma clar de desinterès sobre el tema és la gran preocupació que causen les morts per terrorisme i la poca que causen les ocasionades per violència de gènere quan són, en quantitat, moltes més a l’any.
Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista. És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però és un esforç necessari i ineludible per tots.
L’altre dia vaig llegir a un bloc d’internet, escrit no precisament per un home sino per una dona, que el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar. Quan llegeixo certes coses se’m fa un nus a l’estómac. Em sorprèn saber que encara hi ha homes i dones que les consideren paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definció que el Gran diccionari de la Llengua catalana fa de cadascuna:
Masclisme: Actitud que consisteix a atribuïr als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.
Feminisme: Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.
‘Actitud de superioritat’ enfront ‘moviment d’igualtat’. Qui gosa extreure’n semblances està molt mal informat.
S’ha parlat tant del tema que hi ha a qui l’avorreix però se n’ha de continuar parlant perquè encara massa vegades es fa difícil ser dona en una societat on pots arribar a sentir-te dir que fas mala cara perquè deus tenir la regla, en una societat on s’exhalten els cossos perfectes, on ens rodegen pel.lícules, fotos, calendaris, pàgines d’internet on s’hi exposen dones que no tenen res a veure amb la majoria de nosaltres.
Fer la vista (o l’oïda) grossa és una de les maneres de sobreviure al tracte masclista a què ens sotmeten, de tant en tant, a les dones. Però a mesura que una es va fent gran, cada vegada l’hi costa més ignorar paraules, mirades i fets.
Fins que un dia decideix que no callarà més, que convertirà els crits ofegats en paraules i, aquell dia, et sents a dir que ets massa susceptible i se’n riuen de tu a la cara. Realment aguantar tanta ironia i sarcasme, tard o d’hora, acaba passant factura a l’autoestima.
També hi ha aquelles dones que, en un rampell de ràbia o per pura desinformació, decideixen unir-se a l’enemic i, com se sol dir, acaben sent més papistes que el papa. Masclistes ells? Doncs, de retruc, com una falsa defensa, més sexistes elles encara. I au, ja les tenim comparant mides de membres virils i/o queixant-se de com de malament condueixen les seves compatriotes, sent infidels a tort i a dret o imitant moltes altres coses que fan alguns homes. Com que hem de ser iguals, serem iguals...
Però en estupidesa!
Sigui per a o per b la majoria de dones necessitem renovar contínuament els nostres sistemes de defensa, unes ens decantem per una opció, altres per una altra, però el que demostra que vivim tots plegats amb un problema és que se’ns fa impossible la indiferència.
Per acabar voldria tenir un record per totes aquelles dones mortes degut a la violència de gènere i fer un apunt per dir que, molt probablement, si l’home es trobés en el lloc de la dona, tot el genere femení s’implicaria per mirar de resoldre el problema. Massa homes giren l’esquena a aquests fets perquè no volen ser inclosos en el mateix sac. Les dones sabem perfectament qui pressiona el gallet, però som conscients que no hi ajuda gens el comportament masclista general de la societat on, molts nens s’emmirallen a mesura que es van fent grans. Una consciència que també haurien de prendre tots els homes sense excepció perquè la societat deixés d’educar maltractadors i assassins.
Un símptoma clar de desinterès sobre el tema és la gran preocupació que causen les morts per terrorisme i la poca que causen les ocasionades per violència de gènere quan són, en quantitat, moltes més a l’any.
Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista. És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però és un esforç necessari i ineludible per tots.
-
