Deixeu la llengua en pau

Xavier Bosch. Director del Diari Avui.

En el moment en què fer vida en català a Catalunya cada vegada costa més, i tendeix a ser impossible, el Partit Popular d’aquí enceta la precampanya presentant un DVD que pretén tornar a posar la llengua enmig de la polèmica electoral. A falta de candidat, la fan grossa. Per dissimular. Daniel Sirera, president del PPC, explica que han fet aquest vídeo “per demostrar que a Catalunya no hi ha cap col·legi en el qual es pugui escolaritzar els nostres fills en llengua castellana”.

-

La prova és una trucada d’una presumpta mare catalanoparlant que telefona al departament d’Educació. Responent a preguntes de la mare, una funcionària respon que no hi ha cap escola del país on pugui escolaritzar el seu fill en castellà. Ja està, ja ho tenen. Ho han enregistrat furtivament i ho emeten tal qual. Tant se val que sigui delicte o que els pugui caure el pèl si la funcionària els interposa una demanda. Al final, unes lletres i una veu en castellà clouen el DVD dient: “¿Por qué los nacionalistas y el PSC juegan con el futuro de nuestros hijos? Reacciona”.

-

És el retorn al vidalquadrisme. És l’intent de recuperar els vots que, a costa de la demagògia de la llengua, els van poder esgarrapar els Ciutadans de l’Albert Rivera. És l’embolica que fa fort d’una sucursal, la del PP a Catalunya, que sap que els seus mals resultats deixaran Rajoy amb les ganes d’anar a viure a la Moncloa. És la desesperació de saber que amb uns resultats dignes a Catalunya, el PP podria tornar a manar a Espanya.

-

Però no tot s’hi val. Atiar la catalanofòbia deu donar vots, però és perillós i és altament injust. El cent per cent dels nens del país acaben la primària sabent el castellà, millor i tot que el català. L’idioma dèbil a Catalunya és, de llarg, el propi d’un país que ja ha començat a enyorar el Josep Piqué mentre es prepara per veure pòsters amb la cara de Xavier García Albiol.

La resiliència.

L’ESCOLA DE L’ADVERSITAT.

La psicologia i l'enginyeria de materials, encara que pugui semblar estrany, tenen una cosa en comú: el terme resiliència. Aquesta paraula fa referència al fenomen pel qual els cossos retornen a la forma inicial després d'haver sigut sotmesos a una pressió que els deforma. El concepte s'ha aplicat a la psicologia per descobrir per què xiquets i xiquetes que viuen en la misèria, o persones que experimenten situacions límit, són capaços no només de superar les dificultats, sinó fins i tot de sortir-ne enfortides. Aconsegueixen resistir, sobreviure i accedir a una vida productiva per a ells i per a la seva societat.

La resiliència és una capacitat que es manifesta:

. Enfront de la destrucció, mostrant una gran facultat de protegir la pròpia integritat sota pressió.
. Enfront de l'adversitat, establint una actitud vital positiva tot i les circumstàncies difícils.

Trets que potencien la resiliència de les persones.

La vida diària està subjecta a esdeveniments durs: la mort d'un ésser estimat, una malaltia complicada, experiències laborals difícils, problemes seriosos de relació de parella, la soledat, l'aïllament social, la competitivitat per ocupar un lloc, l'atur, els problemes econòmics... Davant aquestes situacions les persones reaccionen de manera diferent segons el seu grau de vulnerabilitat, o dit d'una manera més actual: segons el seu grau de resiliència.

Hi ha trets que potencien aquesta habilitat:

La introspecció: Faculta la persona a entrar dins d'ella mateixa, a observar-se, a reflexionar i fer-se preguntes. Ajuda a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta.
-

La independència: Ajuda a establir límits entre un mateix i els ambients adversos. Potencia l'establiment d'una distància emocional i física davant determinades situacions, sense arribar a aïllar-se.
-

La iniciativa: Capacita per a afrontar els problemes i exercir control sobre ells.
-

L'humor: Condueix a trobar el costat còmic en les situacions adverses.
-

La creativitat: Porta a crear ordre i bellesa a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa en la creació i els jocs que són les vies per a disfressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança.
-

La moralitat: Invita a desitjar una vida personal satisfactòria, àmplia i amb riquesa interior. Inclou la consciència moral, el compromís amb valors i la separació entre el que és bo i el que és pitjor.
-

L'habilitat per a establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Capacita a lliurar-se als altres i a acceptar-los en la pròpia vida.
-

Factors que afavoreixen la resiliència:

. Afecció parental. Els estudis efectuats destaquen que una relació càlida, nutritiva i de suport, per bé que no té per què ser omnipresent, amb almenys un dels pares, protegeix o mitiga els efectes nocius de viure en un medi advers. És a dir, fa falta una relació emocional estable amb almenys un dels pares, o bé amb alguna altra persona significativa.
. Desenvolupament d'interessos i vincles afectius externs. Les persones significatives fora de la família afavoreixen la manifestació de comportaments resilients quan, per exemple, en la mateixa família es viuen circumstàncies adverses. Es tracta que hi hagi algun tipus de suport social des de fora del grup familiar.
. Clima educacional sincer i capaç d'establir límits clars en la conducta.
. Models socials que motiven poder enfrontar-se de manera constructiva a les adversitats.
. Viure experiències d'autoeficàcia, autoconfiança i comptar amb una autoimatge positiva.
. Tenir possibilitat de respondre de manera activa a situacions o factors estressants.
. Assignar significats subjectius i positius a l'estrès, descrivint les crisis com l'oportunitat d'oferir resposta a les circumstàncies adverses.
-

A qualsevol edat es pot canviar

Les habilitats i els factors que potencia la resiliència es mostren d'una manera desigual en els diversos tipus de personalitats, però es pot treballar per a aconseguir potenciar els trets que condueixen a gaudir d'aquesta capacitat de superar-se. La dificultat principal a què ens enfrontem quan busquem aquesta millora és la convicció que no es pot canviar. Ens escudem en afirmacions com "és que jo sóc així", "cada u és com és", "als meus anys jo ja no puc canviar". Aquest és el gran error. Més o menys, a qualsevol edat es pot canviar si un s'ho proposa.
Mai no és tard per fer el corresponent canvi de les actituds pròpies, entrenant-se en tècniques de modificació del pensament, aprenent a interpretar els esdeveniments d'una altra manera, recuperant la capacitat de reflexionar sobre si mateix, treballant-se la valoració de la pròpia personalitat, adquirint habilitats socials com l'assertivitat, aprenent a parlar positivament...

La resiliència, la capacitat per resistir i no enfonsar-se, per sortir airosament dels problemes, si és possible amb més força encara, també s'aprèn.

Font: Revista Consumer Eroski.

Masclisme-Feminisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Desinformació o cultura.

.

Avui he llegit en un bloc la següent frase escrita per una dona: “el masclisme i el feminisme són dos extrems als quals no s’ha d’arribar”. La meva sorpresa és majúscula quan m’adono que encara hi ha qui les considera paraules gairebé sinònimes quan són completament antagòniques. Només cal fer una ullada a la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana fa de cadascuna:

Masclisme: Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.

Feminisme: Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home.

No sóc partidària dels extrems però sóc partidària de denunciar les injustícies. Quan algú, sigui home o dona, considera que una feminista és radical, pateix un clar símptoma de desinformació i, per què no dir-ho, de desinterès masclista.

És molt fàcil criticar sense estar informat i suposa un esforç informar-se abans de criticar, però també aquí rau la diferència, que vaig comentar en un escrit anterior, entre maduresa i immaduresa. Que difícil ser, allò que en diem, ‘bona persona’ però quina recompensa més agradable ens espera quan fem l’esforç.

Espai per a l'imprevist.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

El dia abans sempre programo mentalment com serà l’endemà. Decideixo quins moments dedicaré a l’oci i quins a resoldre coses necessàries del dia a dia. Viure tranquil i sense deixadesa requereix certa organització mental i capacitat per no caure en la peresa. Quan la ment està endreçada, quan el dia a dia està organitzat, tot funciona més bé, les coses flueixen, deixem de sentir que anem contra-corrent i guanyem qualitat de vida. Per això no comprenc qui exhalta la mandra, el no fer res i ho eleva a la màxima potència. Però tampoc comprenc qui és tant organitzatiu que no tolera que hi hagi espai per als imprevistos. No som éssers solitaris; pertanyem a una xarxa familiar, d’amistats, laboral, on hi conviuen altres persones que poden reclamar-nos atenció o ajuda, com nosaltres podem reclamar en certs moments.

Però, fins on arriba la nostra responsabilitat envers els altres? Jo diria que fins on aquests imprevistos ens permetin mantenir el nostre ordre mental diari. Si anem més enllà ja no podem donar als altres el millor de nosaltres mateixos ni la qualitat d’atenció que ens reclamen. No hauriem de demanar coses que, per obtenir un benefici propi, poguéssin perjudicar als altres.

A vegades es fa difícil saber on són els límits de les perones que tenim al voltant, per això la comunicació i la paraula són les millors eines que tenim els humans. Si parlem no hi ha malentesos. Si suposem ens podem equivocar.

És decisió de cadascú la quantitat d'espai diari que deixa a l’imprevist.

Som un error diví?

Eva Piquer. Diari Avui.

"Tots els homes que pensen són ateus”, va dir Ernest Hemingway, més per provocar que per altra cosa. La frase està recollida a The Atheist’s Bible (HarperCollins Publishers), un llibre que ja va protagonitzar aquesta diguem-ne homilia dominical ara fa set dies. Reprenc el tema, i que Déu em perdoni. A 'La vida després de Déu' (Ara Llibres), Matthew Tree apunta: “Des de fa segles que hi ha una alternativa clara al pensament religiós: el pensament científic, o bé, pels que no arribem a ser científics, el sentit comú”. El filòsof i escriptor nord-americà Elbert Hubbard entenia que “la fe és l’esforç de creure en allò que el sentit comú et diu que és fals”. Albert Einstein defensava el mateix, amb altres paraules: “El pensament religiós és l’intent de trobar una sortida allà on no hi ha cap porta”. Voltaire opinava que “res és més contrari a la religió i el clero que la raó i el sentit comú”. I un ateu sense cognom il·lustre va deixar escrit que “la fe cega és un regal molt irònic que fem al suposat creador de la intel·ligència humana”. Més reflexions poc catòliques, per dir-ho finament. “Defensar que un creient és més feliç que un escèptic és com dir que un borratxo és més feliç que un abstemi” (George B. Shaw). “La gent confia que Déu resoldrà les coses. Però no ho ha fet mai en el passat, no entenc per què pensen que ho farà en el futur” (Bertrand Russell). “Ens diem que seria maco si hi hagués un Déu que hagués creat el món, i una Providència benèvola, i un ordre moral de l’univers i una altra vida més enllà d’aquesta, però és massa sorprenent que tot això sigui tal com desitjaríem que fos” (Sigmund Freud).“Quan jo era jovenet, el meu pare em va ensenyar que, per ser un bon catòlic, m’havia d’anar a confessar si mai tenia pensaments impurs cap a una noia. Aquell mateix vespre vaig haver de córrer a confessar el meu pecat. I l’endemà, i l’altre. Al cap d’una setmana, vaig decidir que la religió no estava feta per a mi” (Fidel Castro). “El dubte no és una condició plaent, però la certesa és una condició ridícula” (Voltaire). “És més interessant viure amb el dubte i la incertesa que no pas tenir respostes que poden estar equivocades” (Richard P. Feynman). “De petit resava cada nit perquè volia una bicicleta nova. Després em vaig adonar que la cosa no funcionava així. O sigui que vaig robar una bici i vaig demanar a Déu que em perdonés” (Emo Philips). “No veuràs mai un animal que cregui en la màgia i la religió. Només l’home es comporta amb aquesta follia. És el preu que hem de pagar per ser intel·ligents, però no prou” (Aldous Huxley). “Si Crist fos aquí ara mateix, segur que no seria cristià” (Mark Twain). “Totes les religions són sublims per a l’ignorant, útils per al polític i ridícules per al filòsof” (Lucreci).

“¿És l’home un dels errors divins? ¿O és Déu un error humà?” (Nietzsche).

L'immobilisme.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Créixer hauria de significar evolucionar. A mesura que ens fem grans físicament, també ens hi hauriem de fer emocionalment. Madurar comporta decidir i decidir sempre exigeix renunciar a alguna cosa. Qui és immobilista mai decideix, mai renuncia i per tant mai aconsegueix res millor del que té, ni pot ser millor del que és. Viu, simplement, deixant passar els dies, eludint responsabilitats (que algú altre s’encarregarà de dur a terme), intentant que res ni ningú alteri el seu ritme, culpabilitzant els altres dels seus mals de cap.

Aquesta mena de Peter Pans o Wendys* no entenen que només un mateix és responsable del que l’hi passa a la vida.

Tots podriem ser tant desgraciats com volguéssim. Per queixar-nos sempre es troben motius i fins i tot podriem convèncer als altres que són bons. La vida no es divideix entre els desgraciats i els que no ho són; la vida es divideix entre els que escollim deixar de sentir-nos-hi i els que no saben com fer-ho.

.

* http://www.portalcantabria.es/Psicologia/54.php

Pel.lícules.

Artícle de Juan José Millás, Diari El País 04.01.08

.

La Plaça estava plena de parelles amb nens que hi havien anat seguint el reclam d’una organització, els membres de la qual tenen prohibit casar-se i procrear. Tot i que l’acte pretenia ser una exaltació del matrimoni cristià, els que ocupaven la tarima eren, sense excepció, solters (com si un analfabet voluntari pregonés els beneficis de la lectura). Al cap de poc, no obstant, que comencés l’acte, es va deixar d’exaltar el matrimoni cristià per censurar tots els altres. Ningú prohibia als manifestants casar-se per l’església, ni lligar-se a la mateixa parella durant la resta de la seva vida, ni tenir tants fills com els hi vingués de gust. Tampoc se’ls obligava a utilitzar el condó ni cap altre mètode anticonceptiu. Però els molestava enormement l’existència d’unions que no s’avinguessin a les normes de la seva.

Els solters de la tarima que vestien, per cert, d’una manera molt cridanera (després diuen que els adolescents els provoquen), van sol.licitar l’abolició del divorci i del laïcisme i van exigir al Govern més llibertat sense que a ningú, entre els congregats, l’hi semblés incoherent que es demanés una cosa i la seva contrària. Si hi afegim que hi havia moltes persones grans que havien conegut el franquisme, així com el paper repressor de l’Església al llarg d’aquells quaranta anys, l’espectacle resultava delirant (i enfosquidor, per dir-ho tot). Van aparèixer a la tele mongetes molt velletes que possiblement havien tastat la presó d’aquell règim (treball que algunes ordres religioses acceptaven amb gust) i capellans amb canes que potser havien assistit a més d’una execució.
En una altra cadena Fraga Iribarne, palanganer major del “Caudillo” i president del PP, va corroborar que “La dictadura ha sido un remanso de paz”.

Abans d’anar-nos’en al llit vam veure una pel.lícula d’indis i americans en la qual els indis eren els dolents.

Demagògia anti-catalana.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

A la meva ciutat, fa uns anys, a les botigues i restaurants majoritàriament m’atenien en català. I si, en algun lloc puntual, el treballador ho feia en castellà jo acostumava a dirigir-m’hi, per deferència, també en castellà. Normalment passava en un deu per cent dels casos (per posar-ho en xifres) i això no em suposava cap trauma identitari ni sentia el meu idioma amenaçat. No hi havia cap llei que protegís específicament el català ni es plantejava la possibilitat social que hi fós. D’uns anys cap aquí però és al revés: a la majoria de botigues o restaurants m’atenen en castellà. No tinc cap problema per això, tret de la sensació, la tristesa i certa certesa que el català es va perdent.

El problema vé quan, en un tant per cent força elevat d’aquests casos, quan jo els parlo en català em miren i em diuen: “¿Qué?” (Amb accent tancat a la e que dónen per entès que he d’interpretar i acatar com un “No te entiendo. Me podrías hablar en castellano por favor?” cosa que tampoc tinc per què fer però a la qual, dit així, potser m’hi avindria més vegades). I a partir d’aquí, una cosa que hauria de ser simple i lògica es converteix en una lluita psicològica que m’esgota. I tinc dues opcions:

a) Pensar que el treballador/a simplement no m’ha entès, no per l’idioma sino perquè potser és dur/a d’orella i per tant repetir-ho en català, o....

b) Canviar d’idioma i repetir-ho en castellà.

L’última opció és la més fàcil i ràpida i quan l’utilitzo (per desgràcia massa vegades cedeixo a la pressió) acabo per sentir-me inferior pel fet de parlar i viure en català. M’he de rebaixar a aquella persona que, amb mala educació i tota la cara-dura del món, m’ha incitat a parlar en un idioma que no és el meu. Em baixa l’autoestima i me’n torno pensativa i emprenyada cap a casa. Per què ho he fet???

L’altre dia em vaig informar. Vaig saber que hi ha una Llei Constitucional (per si hi ha algú perdut en el tema) del català aprovada l’any 1.997 que diu que tota persona té dret a expressar-se en qualsevol dels dos idiomes oficials a Catalunya i a no ser discriminada per aquest motiu. Si aquesta llei es va aprovar va ser perquè alguna amenaça patia el català i alguna protecció reconeguda pel Govern central necessitava.

Però d’aquí a la realitat hi ha un món: Algun cop, he utilitzat la primera opció i m’han acabat servint de molt mala gana, perquè aquestes coses es noten i mirant-me amb cara de fàstic o repetint-me el “¿Qué?” (amb accent tancat a la e) o, algunes vegades demanant-me, sempre amb mala llet, que els parli en castellà perquè no entenen el meu idioma.

L’idioma català és tant vàlid com el francès o l’alemany (per citar-ne dos). Si aquests mateixos dependents/es haguessin anat a viure a França o a Alemanya, s’atrevirien a demanar amb prepotència als seus clients que els parlessin en castellà?

La realitat és que, encara que la llei m’empara, sempre acabo sentint-me discriminada. I alguns sectors encara diuen que el castellà està perseguit i amenaçat a Catalunya.

La demagògia és la mentida més cruel mai emprada.

Intel.ligència emocional.

Aprendre a viure les emocions.
.

La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual.

Hem après des de petits que el sentimentalisme (així s'ha anomenat l'hàbit de sentir a flor de pell les emocions i a mostrar en públic aquesta forma d'interpretar les vivències) era propi de persones dèbils, immadures, amb dèficit d'autocontrol. A més, s'ha estès en el nostre imaginari col·lectiu el lloc comú, masclista com pocs, que les emocions o -més encara- el plor, pertanyen a l'àmbit femení. No obstant això, tot evoluciona i va guanyant terreny la convicció que viure les emocions és un element insubstituïble en la maduració personal i en el desenvolupament de la intel·ligència.
Tenim molt en compte el nostre espai intel·lectual i no només li hem dedicat temps i esforç, sinó que fins i tot la valoració que fem d'una persona passa, en bona mesura, pels seus coneixements i habilitats intel·lectuals. Des de l'educació, tant reglada com no acadèmica, se'ns ha motivat perquè treiem el màxim partit als nostres recursos intel·lectuals.
Ningú no discuteix la necessitat d'adquirir coneixements tècnics i culturals per a preparar-nos (i reciclar-nos) per a la vida professional, però en una estratègia de prioritats equivocada oblidem a vegades la importància d'educar-nos per a la vida emocional. Aprendre a viure és aprendre a observar, analitzar, demanar i utilitzar el saber que anem acumulant amb el pas del temps. Però convertir-nos en persones madures, equilibrades, responsables i, per què no dir-ho, felices en la mesura que es pugui, ens exigeix també saber distingir, descriure i atendre els sentiments. I això significa contextualitzar-los, jerarquitzar-los, interpretar-los i assumir-los. Perquè qualsevol de les nostres reflexions o actes en un moment determinat es poden veure "contaminats" pel nostre estat d'ànim i interferir negativament en la resolució d'un conflicte o en una decisió que hem de prendre.

.

Una habilitat molt especial
Cuidar el nostre moment emocional, aprendre a expressar els sentiments sense agressivitat i sense culpabilitzar ningú, posar-los nom, atendre'ls i saber com descarregar-los, és un dels eixos d'interpretació del que ens ocorre. Cada vegada que dubtem davant d'una decisió, que ens proposem comprendre una situació, no fem aquestes operacions com ho faria un ordinador o qualsevol altra màquina d'intel·ligència artificial, sinó que posem en joc, portem a col·lació, tot el nostre bagatge personal (inclòs el que ens ha pogut passar fa una estona o unes hores) i el pesat paquet de la nostra herència cultural. D'aquí ve que viure les nostres emocions sigui una habilitat relacional que ens capacita com a éssers que es desenvolupen en un context social. Només quan connectem amb els nostres sentiments, els atenem i jerarquitzem, som capaços d'empatitzar amb els sentiments i les circumstàncies dels altres. No és més intel·ligent qui obté millors qualificacions en els seus estudis, sinó qui posa en pràctica habilitats que l'ajuden a viure en harmonia amb ell mateix i amb el seu entorn. La major part de les habilitats per a aconseguir una vida satisfactòria són de caràcter emocional, no intel·lectual. Els professionals més brillants no són els que tenen el millor expedient acadèmic, sinó els que han sabut "buscar-se la vida" i esprémer al màxim les seves habilitats.
.

Aprendre a desenvolupar la intel·ligència emocional
Aquesta societat de les "bones maneres" i el control social han fet de nosaltres autèntics robots de les aparences. En la Universitat de Màlaga, els doctors Fernández Berrocal i Extremera han abordat la intel·ligència emocional com l'habilitat (essencial) de les persones per a atendre i percebre els sentiments de forma apropiada i precisa, la capacitat per a assimilar-los i comprendre'ls adequadament i la destresa per a regular i modificar el nostre estat d'ànim o el dels altres. En la intel·ligència emocional hi ha quatre components:

.

Percepció i expressió emocional. Es tracta de reconèixer de manera conscient quines emocions tenim, identificar què sentim i ser capaços de verbalitzar-les. Una bona percepció significa saber interpretar els nostres sentiments i viure'ls adequadament, cosa que ens permetrà estar més preparats per a controlar-los i no deixar-nos arrossegar pels impulsos.
.

Facilitació emocional, o capacitat per a produir sentiments que acompanyen els nostres pensaments. Si les emocions es posen al servei del pensament ens ajuden a prendre millor les decisions i a raonar de forma més intel·ligent. La manera com ens sentim influirà decisivament en els nostres pensaments i en la nostra capacitat de deducció lògica.

.

Comprensió emocional. Fa referència a entendre el que ens passa emocionalment, integrar-ho en el nostre pensament i ser conscients de la complexitat dels canvis emocionals. Per a entendre els sentiments dels altres, cal entendre els propis. Quines són les nostres necessitats i desitjos, quines coses, persones o situacions ens causen determinats sentiments, quins pensaments generen les diverses emocions, com ens afecten i quines conseqüències i reaccions propicien. Empatitzar suposa sintonitzar, posar-se en el lloc de l'altre, ser conscient dels seus sentiments. Hi ha persones que no entenen els altres no per falta d'intel·ligència, sinó perquè no han viscut experiències emocionals o no han sabut gestionar-les. Qui no ha experimentat la ruptura de parella o el sentiment d'orfandat per la pèrdua d'un ésser estimat, és difícil que es faci càrrec del que sofreixen els que passen per aquesta situació. Fins i tot qui ha viscut experiències d'aquest tipus, si no ha fet l'esforç de viure-les de manera explícita acceptant-les i integrant-les, no estarà prou capacitat per a la comprensió emocional intel·ligent.
.

Regulació emocional, o capacitat per a dirigir i manejar les emocions d'una forma eficaç. És la capacitat d'evitar respostes incontrolades en situacions d'ira, provocació o por. Suposa també percebre el nostre estat afectiu sense deixar-nos atropellar per aquest, de manera que no obstaculitzi la nostra forma de raonar i puguem prendre decisions d'acord amb els nostres valors i les normes socials i culturals.

Aquestes quatre habilitats estan lligades entre si en la mesura en què és necessari ser conscients de quines són les nostres emocions si volem viure-les adequadament.

.

Gestionar adequadament les emocions suposa:

- No sotmetre-les a censura. Les emocions no són bones o dolentes, excepte quan per la nostra falta d'habilitat fan mal, a nosaltres o a altres persones.
- Estar atents als senyals emocionals, tant físicament com psicològicament.
- Investigar quines són les situacions que desencadenen aquests emocions.
- Designar de forma concreta els sentiments i assenyalar les sensacions que es reflecteixen en el nostre cos, en comptes de fer-ne una descripció general ("estic trist", "estic nerviós"...).
- Descarregar físicament el malestar o l'ansietat que ens generen les emocions.
- Expressar els nostres sentiments a la persona que els ha desencadenat, sense acusacions ni males formes i detallant quina situació o conducta és la que ens ha afectat.
- No esperar que es doni la situació idònia per a comunicar els sentiments, prendre la iniciativa.

.

Font: Revista Consumer Eroski