Escrit per: Iolanda Anglès
-
A la meva ciutat, fa uns anys, a les botigues i restaurants majoritàriament m’atenien en català. I si, en algun lloc puntual, el treballador ho feia en castellà jo acostumava a dirigir-m’hi, per deferència, també en castellà. Normalment passava en un deu per cent dels casos (per posar-ho en xifres) i això no em suposava cap trauma identitari ni sentia el meu idioma amenaçat. No hi havia cap llei que protegís específicament el català ni es plantejava la possibilitat social que hi fós. D’uns anys cap aquí però és al revés: a la majoria de botigues o restaurants m’atenen en castellà. No tinc cap problema per això, tret de la sensació, la tristesa i certa certesa que el català es va perdent.
El problema vé quan, en un tant per cent força elevat d’aquests casos, quan jo els parlo en català em miren i em diuen: “¿Qué?” (Amb accent tancat a la e que dónen per entès que he d’interpretar i acatar com un “No te entiendo. Me podrías hablar en castellano por favor?” cosa que tampoc tinc per què fer però a la qual, dit així, potser m’hi avindria més vegades). I a partir d’aquí, una cosa que hauria de ser simple i lògica es converteix en una lluita psicològica que m’esgota. I tinc dues opcions:
a) Pensar que el treballador/a simplement no m’ha entès, no per l’idioma sino perquè potser és dur/a d’orella i per tant repetir-ho en català, o....
b) Canviar d’idioma i repetir-ho en castellà.
L’última opció és la més fàcil i ràpida i quan l’utilitzo (per desgràcia massa vegades cedeixo a la pressió) acabo per sentir-me inferior pel fet de parlar i viure en català. M’he de rebaixar a aquella persona que, amb mala educació i tota la cara-dura del món, m’ha incitat a parlar en un idioma que no és el meu. Em baixa l’autoestima i me’n torno pensativa i emprenyada cap a casa. Per què ho he fet???
L’altre dia em vaig informar. Vaig saber que hi ha una Llei Constitucional (per si hi ha algú perdut en el tema) del català aprovada l’any 1.997 que diu que tota persona té dret a expressar-se en qualsevol dels dos idiomes oficials a Catalunya i a no ser discriminada per aquest motiu. Si aquesta llei es va aprovar va ser perquè alguna amenaça patia el català i alguna protecció reconeguda pel Govern central necessitava.
Però d’aquí a la realitat hi ha un món: Algun cop, he utilitzat la primera opció i m’han acabat servint de molt mala gana, perquè aquestes coses es noten i mirant-me amb cara de fàstic o repetint-me el “¿Qué?” (amb accent tancat a la e) o, algunes vegades demanant-me, sempre amb mala llet, que els parli en castellà perquè no entenen el meu idioma.
L’idioma català és tant vàlid com el francès o l’alemany (per citar-ne dos). Si aquests mateixos dependents/es haguessin anat a viure a França o a Alemanya, s’atrevirien a demanar amb prepotència als seus clients que els parlessin en castellà?
La realitat és que, encara que la llei m’empara, sempre acabo sentint-me discriminada. I alguns sectors encara diuen que el castellà està perseguit i amenaçat a Catalunya.
La demagògia és la mentida més cruel mai emprada.
