Escrit per: Iolanda Anglès
-
Créixer hauria de significar evolucionar. A mesura que ens fem grans físicament, també ens hi hauriem de fer emocionalment. Madurar comporta decidir i decidir sempre exigeix renunciar a alguna cosa. Qui és immobilista mai decideix, mai renuncia i per tant mai aconsegueix res millor del que té, ni pot ser millor del que és. Viu, simplement, deixant passar els dies, eludint responsabilitats (que algú altre s’encarregarà de dur a terme), intentant que res ni ningú alteri el seu ritme, culpabilitzant els altres dels seus mals de cap.
Aquesta mena de Peter Pans o Wendys* no entenen que només un mateix és responsable del que l’hi passa a la vida.
Tots podriem ser tant desgraciats com volguéssim. Per queixar-nos sempre es troben motius i fins i tot podriem convèncer als altres que són bons. La vida no es divideix entre els desgraciats i els que no ho són; la vida es divideix entre els que escollim deixar de sentir-nos-hi i els que no saben com fer-ho.
Tots podriem ser tant desgraciats com volguéssim. Per queixar-nos sempre es troben motius i fins i tot podriem convèncer als altres que són bons. La vida no es divideix entre els desgraciats i els que no ho són; la vida es divideix entre els que escollim deixar de sentir-nos-hi i els que no saben com fer-ho.
.
