Artícle de Juan José Millás, Diari El País 04.01.08
.
La Plaça estava plena de parelles amb nens que hi havien anat seguint el reclam d’una organització, els membres de la qual tenen prohibit casar-se i procrear. Tot i que l’acte pretenia ser una exaltació del matrimoni cristià, els que ocupaven la tarima eren, sense excepció, solters (com si un analfabet voluntari pregonés els beneficis de la lectura). Al cap de poc, no obstant, que comencés l’acte, es va deixar d’exaltar el matrimoni cristià per censurar tots els altres. Ningú prohibia als manifestants casar-se per l’església, ni lligar-se a la mateixa parella durant la resta de la seva vida, ni tenir tants fills com els hi vingués de gust. Tampoc se’ls obligava a utilitzar el condó ni cap altre mètode anticonceptiu. Però els molestava enormement l’existència d’unions que no s’avinguessin a les normes de la seva.
Els solters de la tarima que vestien, per cert, d’una manera molt cridanera (després diuen que els adolescents els provoquen), van sol.licitar l’abolició del divorci i del laïcisme i van exigir al Govern més llibertat sense que a ningú, entre els congregats, l’hi semblés incoherent que es demanés una cosa i la seva contrària. Si hi afegim que hi havia moltes persones grans que havien conegut el franquisme, així com el paper repressor de l’Església al llarg d’aquells quaranta anys, l’espectacle resultava delirant (i enfosquidor, per dir-ho tot). Van aparèixer a la tele mongetes molt velletes que possiblement havien tastat la presó d’aquell règim (treball que algunes ordres religioses acceptaven amb gust) i capellans amb canes que potser havien assistit a més d’una execució.
En una altra cadena Fraga Iribarne, palanganer major del “Caudillo” i president del PP, va corroborar que “La dictadura ha sido un remanso de paz”.
Abans d’anar-nos’en al llit vam veure una pel.lícula d’indis i americans en la qual els indis eren els dolents.
Els solters de la tarima que vestien, per cert, d’una manera molt cridanera (després diuen que els adolescents els provoquen), van sol.licitar l’abolició del divorci i del laïcisme i van exigir al Govern més llibertat sense que a ningú, entre els congregats, l’hi semblés incoherent que es demanés una cosa i la seva contrària. Si hi afegim que hi havia moltes persones grans que havien conegut el franquisme, així com el paper repressor de l’Església al llarg d’aquells quaranta anys, l’espectacle resultava delirant (i enfosquidor, per dir-ho tot). Van aparèixer a la tele mongetes molt velletes que possiblement havien tastat la presó d’aquell règim (treball que algunes ordres religioses acceptaven amb gust) i capellans amb canes que potser havien assistit a més d’una execució.
En una altra cadena Fraga Iribarne, palanganer major del “Caudillo” i president del PP, va corroborar que “La dictadura ha sido un remanso de paz”.
Abans d’anar-nos’en al llit vam veure una pel.lícula d’indis i americans en la qual els indis eren els dolents.
