Generació dels setanta. No perdem el nord.

Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 30.05.08)

-

Fa dues setmanes vaig anar a un recital de Raimon a Terrassa. A part d’agradar-me la seva música i de considerar-lo un magnífic poeta, anar als seus recitals és fer tot un exercici de memòria; és, per als… joves? com jo, un llibre obert on aprendre que sempre vindrem d’un silenci i que, ara que ens ho permeten, no podem callar. Per mi és una persona de qui aprendre com afrontar la vida: com evocar el passat sense sentir-nos-en víctimes i com afrontar el futur sense por. Com fer una ullada enrere per agafar embranzida endavant en la direcció correcta.

Vaig néixer l’any mil nou-cents setanta-cinc. Quan tenia sis anys no entenia per què el cop d’Estat del vuitanta-u espantava tant als grans. No hi havia policies? Em preguntava. El que no comprenia era que els “policies” a qui em referia, pocs anys abans anaven vestits de gris i acataven les ordres de Tejero com a tinent coronel de la Guàrdia Civil. El dia que, ja més gran, vaig ser plenament conscient del que va passar al congrés i, sobretot, de com hauria pogut ser la meva vida si Tejero s’hagués sortit amb la seva, se’m va eriçar la pell i vaig comprendre la importància de la política.
Tots aquells que hem nascut passada la dictadura ja només la recordem com una història de por que expliquen els pares o els avis i que, a molts, els avorreix. Els avorreix tant que no en volen saber res o, pitjor encara, l’idealitzen. Els avorreix tant que obliden el passat que no han viscut sense comprendre que som on som perquè vam ser com vam ser. I aquest oblit i desconeixement els fa indiferents als perills polítics del futur. Certament, a mi m’avorreixen ells (tant com molts polítics tot s’ha de dir) per fer bandera de la incultura.
Joan Fuster va publicar una breu i clara reflexió: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.” Deia que la política és l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que ha de ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat.” Hi estic d’acord. Hauriem de deixar d’associar la paraula política només als polítics. Perquè és molt més que això i, massa vegades, confonent-ho, la desprestigiem.
Per més que ens hi encaparrem cap ideologia de cap partit polític s’ajustarà de ple a les nostres idees. Cada persona és única però necessita interactuar amb els altres per aconseguir certs objectius. D’aquí els frec a frec interns de tots els partits en algun moment o altre de la història, d’aquí el valor del diàleg, perquè sense diàleg no hi ha acords, tant necessaris per evolucionar.

Quan hi ha eleccions les mentides traspuen amb cada intent de convèncer al poble, a cada artícle, a cada paraula. No m’estranya que, a qui l’hi costa creure en la política, l’avorreixi definitivament amb tanta petulància com flota per l’aire. Per això escric avui, perquè no molestin les meves paraules, perquè no s’hi trobi cap sentit ocult. Només llenço un crit de ràbia per com m’entristeix veure com moltes persones obliden tant fàcilment i confonen termes que, pel bé de tots, no haurien de confondre. És primordial saber, és primordial aprendre, és primordial mirar enrere, és primordial escoltar, és primordial tenir opinions, és primordial saber què volem per nosaltres però també per als altres, és primordial tot això per ser persones completes.

No hem de donar l’esquena a la democràcia. Per ser conseqüents, tenir empatia amb aquells que han patit la història i, sobretot aprendre dels errors, ens n’hem d’ocupar. Més val posar-s’hi amb ganes.
Obrim els ulls i agafem les regnes d’aquest món que ens espera. No oblidem, perquè hem d’explicar el passat als més joves. No oblidem, perquè oblidar ens empobreix.
Som la primera generació nascuda quan Franco i el règim agonitzaven i no hi ha excuses: tenim un deure moral i històric amb tots aquells que ens precedeixen.

Lladres del temps.

Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 16.05.08)

-

A diferència d’altres persones m’agrada la rutina. La rutina de fer certes coses, que jo he escollit, de la mateixa manera cada dia. Últimament però me l’han alterada i algú me n’ha imposat una altra: Cada tarda a les setze quaranta-cinc em desperta el telèfon de casa. Cada tarda la mateixa història: Penso el deixo sonar, penso l’agafo i abans de la cinquena trucada m’aixeco i corro. Encara estic adormida, les connexions cerebrals desconnectades, quan una veu simpàtica (massa simpàtica…?) m’escup paraules apreses, perquè quan l’aturo es desconcerta. L’hi pregunto a la veu d’on han tret el meu número de telèfon, em diu que de la seva base de dades, que algun cop dec haver estat donada d’alta en algun dels seus serveis i que per contracte s’estipula que poden fer ús de les meves dades. L’hi dic a la veu si es pensa que sóc idiota, que jo no he estat mai donada d’alta en cap servei d’Orange (parlem clar) i que la trucada que em fan dia sí dia també és il.legal. La veu em demana disculpes i penja. I a mi ja m’ha passat l’hora de la migdiada.
Feia massa dies que em trucaven, feia massa dies que demanava, si us plau, que no ho fessin més, feia massa dies que em robaven la tranquil.litat i el temps i vaig decidir acabar-ho.
La del 012 va ser la primera trucada d’un periple que, una setmana després, encara dura. Si algú, algun cop, m’hagués dit com de surreals poden arribar a ser aquestes coses no m’ho hauria cregut. Al 012 vaig demanar per Consum. Em van dir que estaven ocupats, que deixés el meu telèfon que em trucarien l’endemà. Al vespre encara no m’havien trucat així que vaig tornar a marcar i llavors sí, vaig aconseguir parlar amb algú que em va dir que aquest tema no el porten, que a Madrid hi ha una tal ‘Agencia estatal de protección de datos’ que vetlla pels drets dels ciutadans (Ai quina por! de Madrid m’havien de defensar…) Una veu malcarada, a qui diria vaig provocar un coitus interruptus, em va informar que havia de trucar a Orange i reclamar el meu Dret de cancel.lació de dades. Vaig pensar que les coses anaven prou bé i que, tot i el coitus interruptus, algú m’anava informant. Després de trobar el número d’Orange a internet hi vaig trucar: Una veu electrònica em demanava que escollís entre dues opcions: que marqués el meu número de telèfon si era clienta o bé que m’esperés. Vaig esperar. I esperar. Esperar més encara, escoltant una música que treia de polleguera. Finalment una veu, aquest cop amable, em va preguntar què volia. Vaig respirar alleujada, em sentia cansada. L’hi vaig explicar que volia exercir el meu dret de cancel.lació de dades. En aquell moment, com per art de màgia, la veu es va tornar impertinent; em deia que allò era el Departament comercial i que no en sabien res del que els demanava. Suspirs... Els meus suspirs d’afebliment davant la incomprensió de certes coses que passen en aquest país. Després d’intentar parlar amb un superior i que em pengessin dues vegades, em van donar un suposat número d’atenció al client. Un 902 que, misteriosament, no em donava altra opció que parlar altre cop amb el Departament comercial. Era una altra veu i vaig tornar a explicar el mateix, que tinc un dret i que vull exercir-lo i que vosaltres m’ho impediu. Ni cas. Que això és el Departament de vendes i no sabem res. Vaig anar trucant, vaig parlar amb quatre persones i cap em va ajudar.
Indignada vaig decidir tornar a trucar a Madrid. A la Agencia estatal de protección de datos s’hi va posar una altra veu antipàtica a qui l’hi vaig explicar tot el procés. Em va dir que sempre passa el mateix (I no m’ho podien dir abans!?). Quan vaig preguntar per què la primera noia amb qui havia parlat no me’n havia informat, es va expolsar les puces. Amb aquesta trucada vaig aconseguir saber que havia d’enviar, per correu certificat, un formulari a Orange demanant la cancel.lació de les meves dades i que si, en el plaç de deu dies, tornaven a trucar-me l’agencia emprendria accions legals. Vaig aconseguir descarregar el formulari d’internet després de passar mitja hora buscant-lo, el vaig omplir després de llegir els dotze punts explicatius, el vaig posar en un sobre i vaig anar a correus. Mitja hora de cua i, finalment, llestos!
Més de tres hores i vuit trucades per demanar que uns incompetents no es comportin de manera il.legal.

D’això fa cinc dies. I el silenci començava a regnar a les tardes a casa. Avui a les setze quaranta-cinc m’he estirat a fer la migdiada. Al cap de cinc minuts ha sonat el telèfon. M’he aixecat d’un salt, encara adormida i, a l’altra banda del fil telefònic, una veu em deia que trucava de Finconsum i que em volia fer una oferta. Misteriós… Perdonint-me però estic de mala bava.

L'art d'escriure, de perdre la por a un mateix.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Escriure un artícle és com fer un planell d’una casa: tot comença amb cert desordre, les paraules surten del cap i les plasmo desorganitzades, frases que a mesura que escric sóc conscient que no reflecteixen el sentit del meu pensament. Ho sé, però les escric igualment perquè no s’evaporin les idees. La pàgina es va configurant però amb un desordre que, de moment, més que agradar-me m’angoixa. I si aquesta vegada no me’n surto? i si un cop escrit tot no sé posar-hi ordre? És tant diferent l’actitud d’escriure per escriure, per tu, de la d’escriure per als altres... Quan escrius per escriure, com ara, et centres en el tema; quan escrius per mostrar et vénen tot de veus al cap, de gent que coneixes i que no coneixes i que opinaran. I no vols que cap opinió pugui influïr-te i lluites contra el fantasma que tu mateixa t’has creat i tires endavant, empenyent-te, decidint-te per unes paraules i no per unes altres que saps que poden o no agradar. Escriure és aprendre a decidir per tu mateix, aprendre a fer-te responsable del que, tu sol, penses i escrius; a fer-te responsable de les teves idees i exposar-les, sense por, davant els altres.

Així doncs, quan la pàgina és gairebé plena de frases, paràgrafs i paraules soltes, la miro de dalt a baix, me la llegeixo una vegada i una altra i em disgusto amb mi mateixa perquè el que hi diu no s’ajusta ni de bon tròs al que jo diria. I llavors començo la feina més minuciosa, paraula a paraula, busco sinònims que expressin millor allò que tinc al cap, frase a frase, algunes les canvio de dalt a baix després de pensar més d’una hora i la pàgina va agafant forma. Ja puc esborrar paràgrafs antics i enganxar el nou i definitiu amb l’anterior. Així, poc a poc, més del que m’agradaria, l’artícle comença a assemblar-se al que havia imaginat però mai, mai quedo convençuda de les formes. No dubto pas de la idea però com diu Woody Allen, després de fer una pel.lícula s’adona que només s’assembla en un cinquanta per cent a com se l’havia imaginat. És així sempre.
Va haver-n’hi una, només una, que diu que s’hi ajustava en un vuitanta per cent. És el que m’està passant a mi amb aquest artícle, que parlant parlant de com escriure, avui les paraules em surten exactes, les frases se m’endrecen soles i no em cal esborrar cap paràgraf. Tot i així no n’acabaré convençuda al cent per cent perquè no sóc perfecta. I l’escric de dalt a baix a la primera, segurament, perquè em venia de gust parlar-ne, explicar-vos què sento quan em poso davant una pàgina en blanc i fer-vos servir a tots plegats que em llegiu, per què no, de psicòlegs per un dia.