Escrit per: Iolanda Anglès
-
Escriure un artícle és com fer un planell d’una casa: tot comença amb cert desordre, les paraules surten del cap i les plasmo desorganitzades, frases que a mesura que escric sóc conscient que no reflecteixen el sentit del meu pensament. Ho sé, però les escric igualment perquè no s’evaporin les idees. La pàgina es va configurant però amb un desordre que, de moment, més que agradar-me m’angoixa. I si aquesta vegada no me’n surto? i si un cop escrit tot no sé posar-hi ordre? És tant diferent l’actitud d’escriure per escriure, per tu, de la d’escriure per als altres... Quan escrius per escriure, com ara, et centres en el tema; quan escrius per mostrar et vénen tot de veus al cap, de gent que coneixes i que no coneixes i que opinaran. I no vols que cap opinió pugui influïr-te i lluites contra el fantasma que tu mateixa t’has creat i tires endavant, empenyent-te, decidint-te per unes paraules i no per unes altres que saps que poden o no agradar. Escriure és aprendre a decidir per tu mateix, aprendre a fer-te responsable del que, tu sol, penses i escrius; a fer-te responsable de les teves idees i exposar-les, sense por, davant els altres.
Així doncs, quan la pàgina és gairebé plena de frases, paràgrafs i paraules soltes, la miro de dalt a baix, me la llegeixo una vegada i una altra i em disgusto amb mi mateixa perquè el que hi diu no s’ajusta ni de bon tròs al que jo diria. I llavors començo la feina més minuciosa, paraula a paraula, busco sinònims que expressin millor allò que tinc al cap, frase a frase, algunes les canvio de dalt a baix després de pensar més d’una hora i la pàgina va agafant forma. Ja puc esborrar paràgrafs antics i enganxar el nou i definitiu amb l’anterior. Així, poc a poc, més del que m’agradaria, l’artícle comença a assemblar-se al que havia imaginat però mai, mai quedo convençuda de les formes. No dubto pas de la idea però com diu Woody Allen, després de fer una pel.lícula s’adona que només s’assembla en un cinquanta per cent a com se l’havia imaginat. És així sempre.
Va haver-n’hi una, només una, que diu que s’hi ajustava en un vuitanta per cent. És el que m’està passant a mi amb aquest artícle, que parlant parlant de com escriure, avui les paraules em surten exactes, les frases se m’endrecen soles i no em cal esborrar cap paràgraf. Tot i així no n’acabaré convençuda al cent per cent perquè no sóc perfecta. I l’escric de dalt a baix a la primera, segurament, perquè em venia de gust parlar-ne, explicar-vos què sento quan em poso davant una pàgina en blanc i fer-vos servir a tots plegats que em llegiu, per què no, de psicòlegs per un dia.
Així doncs, quan la pàgina és gairebé plena de frases, paràgrafs i paraules soltes, la miro de dalt a baix, me la llegeixo una vegada i una altra i em disgusto amb mi mateixa perquè el que hi diu no s’ajusta ni de bon tròs al que jo diria. I llavors començo la feina més minuciosa, paraula a paraula, busco sinònims que expressin millor allò que tinc al cap, frase a frase, algunes les canvio de dalt a baix després de pensar més d’una hora i la pàgina va agafant forma. Ja puc esborrar paràgrafs antics i enganxar el nou i definitiu amb l’anterior. Així, poc a poc, més del que m’agradaria, l’artícle comença a assemblar-se al que havia imaginat però mai, mai quedo convençuda de les formes. No dubto pas de la idea però com diu Woody Allen, després de fer una pel.lícula s’adona que només s’assembla en un cinquanta per cent a com se l’havia imaginat. És així sempre.
Va haver-n’hi una, només una, que diu que s’hi ajustava en un vuitanta per cent. És el que m’està passant a mi amb aquest artícle, que parlant parlant de com escriure, avui les paraules em surten exactes, les frases se m’endrecen soles i no em cal esborrar cap paràgraf. Tot i així no n’acabaré convençuda al cent per cent perquè no sóc perfecta. I l’escric de dalt a baix a la primera, segurament, perquè em venia de gust parlar-ne, explicar-vos què sento quan em poso davant una pàgina en blanc i fer-vos servir a tots plegats que em llegiu, per què no, de psicòlegs per un dia.
