Escrit per: Iolanda Anglès (Publicat a 'El Vallenc' el 16.05.08)
-
A diferència d’altres persones m’agrada la rutina. La rutina de fer certes coses, que jo he escollit, de la mateixa manera cada dia. Últimament però me l’han alterada i algú me n’ha imposat una altra: Cada tarda a les setze quaranta-cinc em desperta el telèfon de casa. Cada tarda la mateixa història: Penso el deixo sonar, penso l’agafo i abans de la cinquena trucada m’aixeco i corro. Encara estic adormida, les connexions cerebrals desconnectades, quan una veu simpàtica (massa simpàtica…?) m’escup paraules apreses, perquè quan l’aturo es desconcerta. L’hi pregunto a la veu d’on han tret el meu número de telèfon, em diu que de la seva base de dades, que algun cop dec haver estat donada d’alta en algun dels seus serveis i que per contracte s’estipula que poden fer ús de les meves dades. L’hi dic a la veu si es pensa que sóc idiota, que jo no he estat mai donada d’alta en cap servei d’Orange (parlem clar) i que la trucada que em fan dia sí dia també és il.legal. La veu em demana disculpes i penja. I a mi ja m’ha passat l’hora de la migdiada.
Feia massa dies que em trucaven, feia massa dies que demanava, si us plau, que no ho fessin més, feia massa dies que em robaven la tranquil.litat i el temps i vaig decidir acabar-ho.
La del 012 va ser la primera trucada d’un periple que, una setmana després, encara dura. Si algú, algun cop, m’hagués dit com de surreals poden arribar a ser aquestes coses no m’ho hauria cregut. Al 012 vaig demanar per Consum. Em van dir que estaven ocupats, que deixés el meu telèfon que em trucarien l’endemà. Al vespre encara no m’havien trucat així que vaig tornar a marcar i llavors sí, vaig aconseguir parlar amb algú que em va dir que aquest tema no el porten, que a Madrid hi ha una tal ‘Agencia estatal de protección de datos’ que vetlla pels drets dels ciutadans (Ai quina por! de Madrid m’havien de defensar…) Una veu malcarada, a qui diria vaig provocar un coitus interruptus, em va informar que havia de trucar a Orange i reclamar el meu Dret de cancel.lació de dades. Vaig pensar que les coses anaven prou bé i que, tot i el coitus interruptus, algú m’anava informant. Després de trobar el número d’Orange a internet hi vaig trucar: Una veu electrònica em demanava que escollís entre dues opcions: que marqués el meu número de telèfon si era clienta o bé que m’esperés. Vaig esperar. I esperar. Esperar més encara, escoltant una música que treia de polleguera. Finalment una veu, aquest cop amable, em va preguntar què volia. Vaig respirar alleujada, em sentia cansada. L’hi vaig explicar que volia exercir el meu dret de cancel.lació de dades. En aquell moment, com per art de màgia, la veu es va tornar impertinent; em deia que allò era el Departament comercial i que no en sabien res del que els demanava. Suspirs... Els meus suspirs d’afebliment davant la incomprensió de certes coses que passen en aquest país. Després d’intentar parlar amb un superior i que em pengessin dues vegades, em van donar un suposat número d’atenció al client. Un 902 que, misteriosament, no em donava altra opció que parlar altre cop amb el Departament comercial. Era una altra veu i vaig tornar a explicar el mateix, que tinc un dret i que vull exercir-lo i que vosaltres m’ho impediu. Ni cas. Que això és el Departament de vendes i no sabem res. Vaig anar trucant, vaig parlar amb quatre persones i cap em va ajudar.
Indignada vaig decidir tornar a trucar a Madrid. A la Agencia estatal de protección de datos s’hi va posar una altra veu antipàtica a qui l’hi vaig explicar tot el procés. Em va dir que sempre passa el mateix (I no m’ho podien dir abans!?). Quan vaig preguntar per què la primera noia amb qui havia parlat no me’n havia informat, es va expolsar les puces. Amb aquesta trucada vaig aconseguir saber que havia d’enviar, per correu certificat, un formulari a Orange demanant la cancel.lació de les meves dades i que si, en el plaç de deu dies, tornaven a trucar-me l’agencia emprendria accions legals. Vaig aconseguir descarregar el formulari d’internet després de passar mitja hora buscant-lo, el vaig omplir després de llegir els dotze punts explicatius, el vaig posar en un sobre i vaig anar a correus. Mitja hora de cua i, finalment, llestos!
Més de tres hores i vuit trucades per demanar que uns incompetents no es comportin de manera il.legal.
D’això fa cinc dies. I el silenci començava a regnar a les tardes a casa. Avui a les setze quaranta-cinc m’he estirat a fer la migdiada. Al cap de cinc minuts ha sonat el telèfon. M’he aixecat d’un salt, encara adormida i, a l’altra banda del fil telefònic, una veu em deia que trucava de Finconsum i que em volia fer una oferta. Misteriós… Perdonint-me però estic de mala bava.
Feia massa dies que em trucaven, feia massa dies que demanava, si us plau, que no ho fessin més, feia massa dies que em robaven la tranquil.litat i el temps i vaig decidir acabar-ho.
La del 012 va ser la primera trucada d’un periple que, una setmana després, encara dura. Si algú, algun cop, m’hagués dit com de surreals poden arribar a ser aquestes coses no m’ho hauria cregut. Al 012 vaig demanar per Consum. Em van dir que estaven ocupats, que deixés el meu telèfon que em trucarien l’endemà. Al vespre encara no m’havien trucat així que vaig tornar a marcar i llavors sí, vaig aconseguir parlar amb algú que em va dir que aquest tema no el porten, que a Madrid hi ha una tal ‘Agencia estatal de protección de datos’ que vetlla pels drets dels ciutadans (Ai quina por! de Madrid m’havien de defensar…) Una veu malcarada, a qui diria vaig provocar un coitus interruptus, em va informar que havia de trucar a Orange i reclamar el meu Dret de cancel.lació de dades. Vaig pensar que les coses anaven prou bé i que, tot i el coitus interruptus, algú m’anava informant. Després de trobar el número d’Orange a internet hi vaig trucar: Una veu electrònica em demanava que escollís entre dues opcions: que marqués el meu número de telèfon si era clienta o bé que m’esperés. Vaig esperar. I esperar. Esperar més encara, escoltant una música que treia de polleguera. Finalment una veu, aquest cop amable, em va preguntar què volia. Vaig respirar alleujada, em sentia cansada. L’hi vaig explicar que volia exercir el meu dret de cancel.lació de dades. En aquell moment, com per art de màgia, la veu es va tornar impertinent; em deia que allò era el Departament comercial i que no en sabien res del que els demanava. Suspirs... Els meus suspirs d’afebliment davant la incomprensió de certes coses que passen en aquest país. Després d’intentar parlar amb un superior i que em pengessin dues vegades, em van donar un suposat número d’atenció al client. Un 902 que, misteriosament, no em donava altra opció que parlar altre cop amb el Departament comercial. Era una altra veu i vaig tornar a explicar el mateix, que tinc un dret i que vull exercir-lo i que vosaltres m’ho impediu. Ni cas. Que això és el Departament de vendes i no sabem res. Vaig anar trucant, vaig parlar amb quatre persones i cap em va ajudar.
Indignada vaig decidir tornar a trucar a Madrid. A la Agencia estatal de protección de datos s’hi va posar una altra veu antipàtica a qui l’hi vaig explicar tot el procés. Em va dir que sempre passa el mateix (I no m’ho podien dir abans!?). Quan vaig preguntar per què la primera noia amb qui havia parlat no me’n havia informat, es va expolsar les puces. Amb aquesta trucada vaig aconseguir saber que havia d’enviar, per correu certificat, un formulari a Orange demanant la cancel.lació de les meves dades i que si, en el plaç de deu dies, tornaven a trucar-me l’agencia emprendria accions legals. Vaig aconseguir descarregar el formulari d’internet després de passar mitja hora buscant-lo, el vaig omplir després de llegir els dotze punts explicatius, el vaig posar en un sobre i vaig anar a correus. Mitja hora de cua i, finalment, llestos!
Més de tres hores i vuit trucades per demanar que uns incompetents no es comportin de manera il.legal.
D’això fa cinc dies. I el silenci començava a regnar a les tardes a casa. Avui a les setze quaranta-cinc m’he estirat a fer la migdiada. Al cap de cinc minuts ha sonat el telèfon. M’he aixecat d’un salt, encara adormida i, a l’altra banda del fil telefònic, una veu em deia que trucava de Finconsum i que em volia fer una oferta. Misteriós… Perdonint-me però estic de mala bava.
