Escrit per: Iolanda Anglès. (Publicat a 'El Vallenc' el 04.04.08)
-
Fa temps que vivim en una societat fosca, que engoleix persones o, pitjor, personalitats, per convertir-nos a tots en una sola massa frívola i feréstega. Una societat que va massa depressa i que encara no aprèn a desaccelerar; amb valors majoritàriament negatius que devoren els principis d’igualtat, respecte i convivència. Una societat consumista que condiciona gran part de la felicitat a l’obtenció de béns materials.
Sempre sentim a parlar de la importància de l’autoestima que vé determinada per la genètica, per les vivències, però també pels valors culturals i l’autocontrol. Quan això falla, quan hi un buit en valors i no hi ha autocontrol, sorgeix la part fosca de l’autoestima i es converteix en narcisisme. La societat és narcisista, competitiva, distant i avara en tendresa, comprensió, comunicació i paciència.
Ja fa anys que la cultura de l’esforç, imprescindible per formar persones responsables amb el món que les envolta, s’ha transformat en la cultura de la immediatesa: Tot ho volem ara i aquí, l’ansietat ens devora i provoca depressió, que ja és una de les principals causes de baixa laboral.
Moltes persones no han evolucionat i continuen tenint els mateixos principis que quan eren nens. I fer-se gran hauria d’anar associat a créixer emocionalment per adquirir valors que són fonamentals per relacionar-nos correctament i saber gestionar les nostres emocions. Tant important és cultivar la intel.ligència racional com l’emocional per desenvolupar-nos coherentment i no fer mal als altres. I cultivar la intel.ligència emocional requereix introspecció, observació i aprenentatge d’un mateix. Implica coneixe’s millor per saber què necessitem, què volem, com demanar-ho i que els altres ens puguin entendre millor. I també ens ajuda a tenir empatia, a posar-nos al lloc de l’altre i entendre’l.
Quan m’aboco a la finestra de casa m’espanta veure com de cada cinc cotxes que passen tres van a una velocitat molt per sobre, ja no de la permesa, sino de la raonable. A les deu del vespre baixo a llençar la brossa i, només obrir la porta, la música del gimnàs del costat s’escampa per tot el veïnat, el bum bum se t’instal.la al cos i a l’ànima i tornes a casa amb el cor accelerat d’incomprensió. Parlo de gent en general i parlo de l’individu o individua que surt de casa donant un cop de porta com a únic diàleg, comuniació no verbal en diuen, quan les paraules fan més falta que mai entre les parelles, entre els fills i els pares, entre germans, entre el cap i el treballador, entre les amistats, etc...
Vivim en una societat on les persones ens mirem contínuament el melic: Quedem amb les amistats i ens posem a parlar de l’últim cotxe que ens hem comprat, però no som capaços de fer-los una abraçada i preguntar com estan. El consumisme, el materialisme i les aparences han convertit la nostra societat en una massa frívola i competitiva que espanta i hauriem de ser capaços de desaccelerar per educar futures generacions que fóssin alhora capaces de canviar el rumb d’aquest dia a dia vertiginós i esperpèntic de fanfarroneria. Però la societat només canviarà de rumb si les persones, una a una, hi canviem.
Penso que no se’m pot titllar de carca si reïvindico que reduïm tots una marxa per no acabar-nos estimbant; per refer una societat més justa i respectuosa amb els altres, més madura, on les paraules i els actes siguin més meditats. On el narcisisme i l’egocentrisme deixin d’anomenar-se autoestima. I l’autoestima i honestedat veritables ens ajudin a ser millors ‘amb els altres’ i no ‘que els altres’.
Sempre sentim a parlar de la importància de l’autoestima que vé determinada per la genètica, per les vivències, però també pels valors culturals i l’autocontrol. Quan això falla, quan hi un buit en valors i no hi ha autocontrol, sorgeix la part fosca de l’autoestima i es converteix en narcisisme. La societat és narcisista, competitiva, distant i avara en tendresa, comprensió, comunicació i paciència.
Ja fa anys que la cultura de l’esforç, imprescindible per formar persones responsables amb el món que les envolta, s’ha transformat en la cultura de la immediatesa: Tot ho volem ara i aquí, l’ansietat ens devora i provoca depressió, que ja és una de les principals causes de baixa laboral.
Moltes persones no han evolucionat i continuen tenint els mateixos principis que quan eren nens. I fer-se gran hauria d’anar associat a créixer emocionalment per adquirir valors que són fonamentals per relacionar-nos correctament i saber gestionar les nostres emocions. Tant important és cultivar la intel.ligència racional com l’emocional per desenvolupar-nos coherentment i no fer mal als altres. I cultivar la intel.ligència emocional requereix introspecció, observació i aprenentatge d’un mateix. Implica coneixe’s millor per saber què necessitem, què volem, com demanar-ho i que els altres ens puguin entendre millor. I també ens ajuda a tenir empatia, a posar-nos al lloc de l’altre i entendre’l.
Quan m’aboco a la finestra de casa m’espanta veure com de cada cinc cotxes que passen tres van a una velocitat molt per sobre, ja no de la permesa, sino de la raonable. A les deu del vespre baixo a llençar la brossa i, només obrir la porta, la música del gimnàs del costat s’escampa per tot el veïnat, el bum bum se t’instal.la al cos i a l’ànima i tornes a casa amb el cor accelerat d’incomprensió. Parlo de gent en general i parlo de l’individu o individua que surt de casa donant un cop de porta com a únic diàleg, comuniació no verbal en diuen, quan les paraules fan més falta que mai entre les parelles, entre els fills i els pares, entre germans, entre el cap i el treballador, entre les amistats, etc...
Vivim en una societat on les persones ens mirem contínuament el melic: Quedem amb les amistats i ens posem a parlar de l’últim cotxe que ens hem comprat, però no som capaços de fer-los una abraçada i preguntar com estan. El consumisme, el materialisme i les aparences han convertit la nostra societat en una massa frívola i competitiva que espanta i hauriem de ser capaços de desaccelerar per educar futures generacions que fóssin alhora capaces de canviar el rumb d’aquest dia a dia vertiginós i esperpèntic de fanfarroneria. Però la societat només canviarà de rumb si les persones, una a una, hi canviem.
Penso que no se’m pot titllar de carca si reïvindico que reduïm tots una marxa per no acabar-nos estimbant; per refer una societat més justa i respectuosa amb els altres, més madura, on les paraules i els actes siguin més meditats. On el narcisisme i l’egocentrisme deixin d’anomenar-se autoestima. I l’autoestima i honestedat veritables ens ajudin a ser millors ‘amb els altres’ i no ‘que els altres’.
.
