De la sana exhibició dels cossos al masclisme de calendari.
Artícle de "La Vanguardia" 13.12.07
Maricel Chavarría
(Barcelona)
Són múltiples els calendaris que, per iniciativa d’entitats o empreses, s’editen al canviar d’any, a vegades amb fins benèfics. Entre ells substisteixen els de caire eròtic, els que incorporen nus, escencialment de dones. Si bé ha sublimat la seva estètica, Pirelli va ser un referent eròtic pels pneumatiquers d’una generació. Calendaris de dubtós gust continuen penjats a alguns bars de carretera o tallers de cotxes, un reducte del sexisme menys subtil que, no és clar que vagi camí d’extingir-se.
El cas de la companyia aèria irlandesa Ryanair, que diu que les seves hostesses han tingut la iniciativa de fotografiar-se en biquini per ajudar als nens amb discapacitats -“Internament som molt actius a nivell de marketing, assegura la directora comercial.”- ha indignat no només a les associacions de dones, sino a la Federació de Consumidors en Acció i al sindicat independent de tripulants de cabina, que ha anunciat que emprendrà mesures legals i ha posat a disposició de les treballadores de Ryanair els seus serveis jurídics.
“Darrera d’aquest calendari hi ha una campanya de publicitat calrament sexista –va dir ahir Rosa Peris, directora de l’Institut de la dona-. És greu i discriminatori. I no es tracta de puritanisme ni de moral. És una utilització inadequada del cos de les dones, una representació sexista d’una professió que, com la d’infermera, ha estat molt estereotipada. “Ha costat molt que se les considerés professionals i aquest calendari dóna tres passos enrere en aquest reconeixement.”
Peris es pregunta si tractant-se d’una acció benèfica no hi haurien de participar treballadors sense distinció de sexe, edat o quilos. “La fi no justifica els mitjans. Són inacceptables les declaracions del director de recursos humans, declarant que ‘el personal de vol de Ryanair aixeca la temperatura de cabina amb el calendari més calent’, o que ‘els passatgers podran endur-se a casa una dotzena de les tripulants de cabina més impressionants d’Europa’. “Si jo sóc un tipus relativament masclista, i em diuen això, puc deixar de veure-les com auxiliars de vol i reduïr-les a cossos per usar. I això dóna peu a situacions de violència” afegeix Peris.
No és la primera vegada que aquesta companyia de baix cost utilitza l’escàndol com estratègia de màrketing. “El seu president es caracteritza per arribar al límit. En aquest cas la seva grolleria va dirigida a un públic afí a aquesta grolleria”, diu Victor Curto, vicedegà del colegi de publicistes i professor de la Universitat Ramon Llull.
Però també es va despullar aquell cos de bombers o l’equip femení de volei que necessitava diners, reclama la companyia aèria. “Els homes ja sortiran en una altra ocasió”. Sobre aquest extrem, la psicòloga Carme Freixa opina que existeix una confusió sobre el que és sexisme i alliberació sexual. “El sexisme no s’elimina perquè tots tinguem conductes sexistes. Es tracta de no ser sexista, de no fer servir el cul, la teta i el pito per vendre determinat producte” afirma. “A excepció d’aquell nu de dones amb càncer de mama que reïvindicaven que continuaven sent elles, els altres, quines idees aporten?” es pregunta. L' alliberació sexual –continua Freixa- no passa per enseñar tetes i culs. I deixar de ser sexistes no consisteix en que ells ensenyin el pito. Això no és alliberar-se, és destapar-se, però de forma sexista perquè provoca discriminació, al valorar-se la persona només pels seus atributs sexuals”.
Per la psicòloga, alliberar-se és teure’s la pols de moralismes, no actuar per revanxisme moral i ser capaç de comunicar-se d’igual a igual. “El que s’ha d’ alliberar és la capacitat de comunicar sensacions. El calendari de bombers? Una alliberació infantil. Els d’universitaris? Producte de la falsa alliberació sexual per la qual les persones acaben valorant-se per la seva apariència. La meitat dels problemes psicològics de relacions i autoestima desapareixerien si deixéssim de valorar-nos només per l’embolcall. El sexisme és el valor social que ha promogut això”.
Sobre l’artícle opina Marisa Soleto Ávila (Directora de Fundación Mujeres):
Són sexistes tots els calendaris de nus?
Recordo que els primers calendaris que es van fer amb fins benèfics, on apareixien dones amb poca roba, em van agradar. Recordo una iniciativa de dones angleses que cantaven en una coral, també recordo un calendari per la sensabilització sobre el càncer de mama. En tots dos casos, em va semblar que a més de la finalitat recaptadora per una bona causa, s’apel.lava a un concepte de bellesa i reclamació del propi cos de les dones des de posicions diferents i, sobretot, no sotmeses a l’encorsetament del pneumàtic model de nus i disposició sexual femenina que tant documentat ha estat en diferents modalitats de calendaris.
El problema no és el fet d’estar despullat sino el context i el significat que l’hi donem. Que el cos humà és bell i, per tant, un bon element ornamental ho sabem des que els grecs van decidir fer d’ell motiu del seu art escultòric. Que és complicat fer publicitat de, per exemple, roba interior, sense utilitzar el soport d’un cos semi-despullat és evident. Que tenim associada a la nuesa d’un cos maco la salut, el benestar, la comoditat i l’oci es pot constatar a través del propi comportament humà.
El problema és que, a més, hem associat determinats models de nuesa femenina a un estereotip sobre la disponibilitat sexual de les dones, d’acord amb un patró d’impuls sexual exclusivament masculí i això, segons sigui l’àmbit en el que es mostri, sí que pot representar problemes de desequilibris en la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, especialment si parlem de la presència i participació de les dones en activitats de caràcter públic o laboral.
Al calendari de l’empresa d’aerolínies irlandeses que ha originat aquesta polèmica no hi trobo la intenció de reflectir l’evident bellesa corporal de les seves hostesses, no hi trobo una apel.lació a la dignitat d’una suposada causa benèfica, que amaga darrera seu, evidents interesos comercials. Si, a més, escolto les declaracions del responsable de recursos humans de la companyia sobre la temperatura i la possibilitat d’endur-me a casa meva dotze de les seves millors hostesses, ja no en tinc cap dubte. Ha sigut una pèssima idea i, amb la legislació en matèria d’igualtat vigent al nostre país, així com amb les recomanacions internacionals sobre publicitat i igualtat d’oportunitats als llocs de treball, existeixen indicis raonables de trobar-nos davant un cas de publicitat discriminatòria i sexista. Això de la causa benèfica i la col.laboració voluntària d’aquestes dones no té valor en aquest context i no exculpa l’actuació d’una empresa que hauria de defensar el prestigi professional del seu personal. Aquesta campanya no només no contribueix a això, sino que afecta fundamentalment el paper i la funció de les treballadores de l’empresa, des dels estereotips més rancis que soporten la discriminació per raó de sexe.
