Escrit per: Iolanda Anglès
-
Ja fa anys que Internet va arribar a les nostres vides i ens va obrir un món de possibilitats paral.lel a la realitat. Un món que, molts cops, ens serveix per fer-nos més fàcil el dia a dia: Sempre hi ha un punt on realitat i virtualitat es troben: Programar un viatge o fer un curs per internet ja és habitual.
El primer cop que em vaig asseure davant un buscador em vaig bloquejar. El colapse mental, degut a la infinitat de possibilitats que se’m presentaven, va fer que cliqués a la creueta, marxés a dormir i navegués per un món oníric on, per sort, no hi ha decisions a prendre. Al dia següent però m’hi vaig tornar a posar. Aquí va ser on vaig començar a corroborar que la xarxa atrau, enganxa. No vaig ser de les primeres a entrar-hi, feia temps que sentia a parlar de l’adicció a internet i ho intuïa com un fet que no anava amb mi; fins aquell dia, en què m’hi vaig posar just després de dinar i em vaig aixecar de la cadira quan l’estómac tornava a reclamar teca. I encara em pregunto avui on són aquelles hores que no vaig veure passar. Eren hores virtuals: En vaig passar una a la Nassa, una altra entre companyies d’assegurances, la tercera entre preguntes i respostes mèdiques i per fi, l’última, xatejant per primera vegada. Em vaig sentir petita a l’univers, vaig trobar una assegurança més barata pel meu cotxe, vaig descobrir que era mooolt hipocondríaca i vaig confirmar que molts homes busquen el mateix tant en la vida real com en la virtual: sexe.
I és que el món virtual té molt de món real, el perill només arriba quan un deixa de trobar-se amb els amics i es comença a prendre sempre els cafès a casa, davant la pantalla de l’ordinador, sol com un mussol i creient-se envoltat de les millors persones del món. Entre aquestes, probablement, no hi ha les que abans s’asseien amb ell a qualsevol terrassa de qualsevol poble o ciutat, deixant-se acaronar pel sol, amb els dits a la nansa de la tassa i deixant fluïr totes les vessants de la comunicació físico-gestual i emocional de mirades o d’aquella mà a l’espatlla o al braç que tant reconforta quan ens sentim abatuts.
Ben utilitzat, internet, és una eina que ens facilita la vida, però vagin amb compte els propensos a les adiccions i aixequin els ulls de la pantalla de tant en tant per no oblidar que aquesta vida és només real, mai pot ser virtual. Vivim-la.
El primer cop que em vaig asseure davant un buscador em vaig bloquejar. El colapse mental, degut a la infinitat de possibilitats que se’m presentaven, va fer que cliqués a la creueta, marxés a dormir i navegués per un món oníric on, per sort, no hi ha decisions a prendre. Al dia següent però m’hi vaig tornar a posar. Aquí va ser on vaig començar a corroborar que la xarxa atrau, enganxa. No vaig ser de les primeres a entrar-hi, feia temps que sentia a parlar de l’adicció a internet i ho intuïa com un fet que no anava amb mi; fins aquell dia, en què m’hi vaig posar just després de dinar i em vaig aixecar de la cadira quan l’estómac tornava a reclamar teca. I encara em pregunto avui on són aquelles hores que no vaig veure passar. Eren hores virtuals: En vaig passar una a la Nassa, una altra entre companyies d’assegurances, la tercera entre preguntes i respostes mèdiques i per fi, l’última, xatejant per primera vegada. Em vaig sentir petita a l’univers, vaig trobar una assegurança més barata pel meu cotxe, vaig descobrir que era mooolt hipocondríaca i vaig confirmar que molts homes busquen el mateix tant en la vida real com en la virtual: sexe.
I és que el món virtual té molt de món real, el perill només arriba quan un deixa de trobar-se amb els amics i es comença a prendre sempre els cafès a casa, davant la pantalla de l’ordinador, sol com un mussol i creient-se envoltat de les millors persones del món. Entre aquestes, probablement, no hi ha les que abans s’asseien amb ell a qualsevol terrassa de qualsevol poble o ciutat, deixant-se acaronar pel sol, amb els dits a la nansa de la tassa i deixant fluïr totes les vessants de la comunicació físico-gestual i emocional de mirades o d’aquella mà a l’espatlla o al braç que tant reconforta quan ens sentim abatuts.
Ben utilitzat, internet, és una eina que ens facilita la vida, però vagin amb compte els propensos a les adiccions i aixequin els ulls de la pantalla de tant en tant per no oblidar que aquesta vida és només real, mai pot ser virtual. Vivim-la.
