10:30 am. Despatx.
Ha sonat el telèfon i he despenjat l’auricular amb certa il.lusió (cosa d’estar-me vuit hores asseguda a la mateixa taula sense veure ni parlar gairebé amb ningú). A l’altre costat del telèfon un home, amb qui he parlat només tres o quatre vegades (sempre per telèfon) i a qui no conec de res en absolut, ha demanat per l’encarregat. Educadament, l’hi he dit que en aquell moment no hi era però, que si volia, jo l’hi donaria l’encàrrec un cop arribés. M’ha explicat el problema i l’hi he dit que en prenia nota i que, segurament, en cosa de deu o quinze minuts hi podria anar un dels nostres treballadors a solucionar-ho.
La conversa podria haver acabat aquí perfectament, però l’homus erectus instal.lat a l’altre banda del fil telefònic ha sentit una necessitat imperiosa; els seus gens, el seu cervell, la seva sang han començat a bullir i l’hi han ennuvolat el coneixement. S’ha sentit près d’un poder inexplicable vingut de segles enllà, de generacions antigues i costums encestrals i, segurament fent-se partícep d’una falsa imatge de submissió provinent de les meves respectuoses paraules, m’ha etzibat una retòrica masclista i vulgar fent un símil entre la meteorologia i la meva humitat/sequetat vaginal.
En qüestió d’un segon m’he trobat decidint com reaccionar a aquesta incomprensible falta de respecte. M’ha faltat temps. Un segon, unes dècimes probablement només, són poc per pensar amb claretat i explicar-l’hi pausada però fermament que, en aquest món, ja no hi ha lloc per tipus com ell i que, d’ara endavant, no l’hi toleraré cap més falta de respecte.
Enlloc d’això l’hi he etzibat un somriure idiota, producte del mal costum de tolerar i veure com les nostres mares i àvies han hagut de tolerar molts comportaments masclistes, autoritaris i de superioritat mal entesa.
He penjat el telèfon i m’he sentit com moltes dones s’han de sentir encara cada dia als seus llocs de treball, a casa o al carrer: maltractada, desvalorada, inferior i humiliada. Quan l’inferior és qui maltracta, desvalora i humilia: pobre en sabiesa, pobre en coneixement, pobre en honestedat i respecte.
Aquesta és una d’aquelles històries quotidianes, més habituals del que sembla, que minen la meva autoestima i la de moltes altres dones. Aquest és un dels meus crits ofegats convertits en paraules: Ja n’hi ha prou senyors! ja n’hi ha prou...
