Nena.

Escrit per: Iolanda Anglès

-

Farà setze anys que treballo al mateix despatx. Quan hi vaig entrar en tenia disset. El meu cap se’m dirigia sempre anomenant-me “nena”. En aquell temps no hi donava més importància que la de constatar que em considerava petita: “Nena, fes un pressupost que he de marxar”. I jo, tot i que m’incomodava una mica sentir-ho perquè em veia gran ja, un cop havia acabat la feina ho oblidava. Pensava que m’havia de resignar i comprendre-ho. Han passat gairebé setze anys. El meu cap va anar deixant enrere el tracte de “nena” i ara em dóna l’ordre directament: “fes això o allò altre”. Preferiria que m’ho demanés per favor o afegint-hi el meu nom de pila però, ja se sap, ell és així: construeix una escala de dos esglaons i es situa al de dalt deixant-me a mi al de baix. Hi ha qui no sap manar si no és així. En tot cas va ser com un alliberament que em donés permís per créixer.

Avui, ha entrat al despatx amb un altre home, mudat i ben clenxat, s’han assegut a la taula de reunions i han començat a parlar. Quan havien passat cinc minuts i sense ni tan sols mirar-me als ulls, ha dit “Nena, posa grapes a la màquina” allargant el braç amb la grapadora a la mà.

No ha gosat mirar-me als ulls. Sabia que l’hi hauria caigut la cara de vergonya perquè el cas és que ara, molt probablement, ho diu amb una altra connotació.

I què hi farem... qui paga mana.

-